Joan Amils, el ripollès del bitllet de Verdaguer

Qui recordi que pagàvem en pessetes i tingui una certa edat també tindrà memòria del bitllet de 500, de color blau, que lluïa a l’anvers la imatge de Jacint Verdaguer i al revers, la imatge del Canigó. El bitllet el va posar en circulació el Banc d’Espanya el dia 23 de juliol de l’any 1971, i va ser d’ús corrent durant tota la dècada dels 70. A part del fet de ser dedicat, encara en plena dictadura, a un poeta que només va escriure en català, tenia una altra singularitat: la vista del Canigó era des de Vernet, al Conflent. Un poble de la Catalunya Nord en un bitllet espanyol. I per a més sorpresa, l’artífex d’aquest bitllet va ser un antic mestre ripollès de la República, Joan Amils i Pla, enamorat de la figura de l’escriptor. El seu arxiu personal va ingressar la setmana passada, donat pels descendents, al fons de la Casa Museu Verdaguer. Joan Vilamala, filòleg i membre del patronat de la Fundació Verdaguer, va conèixer Amils personalment i el descriu com un home que anava per lliure, “un franctirador tossut, que quan es posava un objectiu no parava”. Va arribar a Verdaguer, possiblement, per la influència de mossèn Joan Colom, de Santpedor. Un capellà verdaguerista, de la generació del bisbe Ramon Masnou, que va ser durant uns anys rector de Ripoll. “Segurament és la seva influència.” I quan el poeta el va atrapar, es va convertir en un autèntic militant verdaguerista. “Parlaves amb ell de qualsevol tema, i al cap de cinc minuts havia girat la conversa i t’estava parlant de Verdaguer”, recorda Florenci Crivillé, exconservador del Museu Etnogràfic de Ripoll, que també el va tractar. I si alguna cosa tenia, era constància i atreviment. “Escrivia a tothom, des de Juan Carlos de Borbó quan era príncep d’Espanya fins a ministres de Franco i bisbes”, diu Agustí Dalmau, arxiver ripollès que ha custodiat els últims anys l’arxiu de Joan Amils. I possiblement per això, se’n va sortir amb el bitllet. Va fer arribar la proposta al Ministeri d’Hisenda, i va ser acceptada. A l’arxiu es conserva la carta que va rebre del secretari tècnic del ministeri, José Luis San Martín, que concreta detalls de la proposta. En el seu atreviment, l’antic mestre republicà havia proposat fins i tot d’incloure-hi versos en català, la famosa estrofa “Poeta i fangador so / i en tot faig feina tan neta / que fango com un poeta / i escric com un fangador”. Però això ja era massa per al franquisme, i el funcionari ministerial li contesta que s’ha de cuidar la qualitat dels bitllets, amb gravats de figures, “y esta garantía se vería disminuída al utilitzar los versos que propone en su carta”. A la cara del bitllet hi hauria només la imatge de Verdaguer, amb el vestit pagès de mudar –barretina inclosa– que va impressionar tothom en els Jocs Florals de l’any 1865, quan va baixar a Barcelona vestit d’aquesta manera per recollir el premi. Vilamala creu que “el franquisme final volia quedar una mica bé, i la barretina no els molestava, fins i tot era coneguda la imatge de Dalí portant-la”. I no és cap secret que Verdaguer era un poeta que el règim s’havia volgut apropiar sempre, com ara ha quedat recollit en l’exposició “Verdaguer segrestat”, produïda des de Folgueroles. Hi havia un precedent (i també osonenc) com recorda l’estudiós verdaguerista: l’any 1951 s’havia imprès un bitllet de 5 pessetes amb l’efígie del filòsof vigatà Jaume Balmes. Però hi havia matisos: Balmes sempre havia escrit en castellà. Pel que fa a la il·lustració del del Canigó al revers, va ser el mateix Banc d’Espanya el que la va proposar, perquè Amils en realitat volia que hi sortís la plaça de Folgueroles, amb el Pedró i l’església. “Algú devia pensar que una imatge que al·ludís al Canigó seria més vistosa”, escrivia Vilamala en un article sobre el tema a la revista Serra d’Or. Van demanar una fotografia al Centre Excursionista de Catalunya i van agrair-ho amb una pomposa carta: “Sirvan estas líneas para testimoniarle nuestro agradecimineto por tan valiosa cooperación que, a buen seguro, nos será de gran utilidad para la realización del billete dedicado al ilustre literato catalán.” Els va passar per alt, però, que la postal era de la Catalunya Nord, o sigui, en territori d’un altre estat. Políticament, un gol per l’escaire. “Gairebé era il·legal això, a França es podien haver queixat”, diu Vilamala. Se’n van adonar que ja era tard, i van mirar d’amagar-ho “com es va poder”. A la premsa de l’època, hi va fer referència Andreu Avel·lí Artís, Sempronio, el cronista oficial de Barcelona: “ (...) lo del Canigó trajo su pequeña y nerviosa cola. No se trata de abrirnos a Europa? (...) Pues bien, esos cien duros ignorando la frontera pueden suponer un primero y positivo paso”, escrivia a la revista Destino. El poeta de Folgueroles i la muntanya que va inspirar una de les seves grans obres ja corrien pel món, per obra i gràcia de Joan Amils. En la presentació, el que llavors era alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, el presentava com “un poeta que en lengua catalana cantó a España como nadie”. Porcioles era franquista però dotat d’una certa cultura i d’una pàtina de catalanisme i va reconduir la situació amb prou habilitat. Vilamala assenyala que en la premsa de l’època ningú no fa referència al paper del ripollès Joan Amils, que ell s’ha esforçat per posar en relleu els últims anys. Per Agustí Dalmau, “potser seria el moment que Ripoll li dediqués un carrer”. El bitllet de Verdaguer va servir també per crear tendència: quan es va retirar de circulació el va substituir un altre bitllet de 500 pessetes –amb nou disseny– que també va ser dedicat a la literatura perifèrica, amb la imatge de la gallega Rosalía de Castro.

Joan Amils, el ripollès del bitllet de Verdaguer

La cercavila de Gegants i Capgrossos de Manlleu enceta la festa major

Fes-te jove de Manlleu recupera els Jocs Tontos

Tres generacions de Calçats Muns enceten la Festa Major de Manlleu

Poca competència per un bon dinar

LA PREGUNTA

Marxa de vacances a fora del seu municipi aquest agost?

Dol a la Guàrdia Urbana de Vic per la mort sobtada d'un agent de 48 anys

“Hem tornat a néixer”

Aquell 17 d'agost del 2003: el sud d’Osona, arrasat

Els Bombers rescaten una dona al Balandrau

Rescaten fent servir les banyes una cabra atrapada al Salt de Sallent

Una família de Vic, afectada per l’estafa de viatges de l’Escala

L'enxampen conduint a 181 km/h a la carretera de Moià

Entre boscos i sense presses

Desallotgen un edifici històric de Manlleu per infrahabitatge

“No hi ha dubte que havia de ser aquest dia; és una gran efemèride”