José Sacristán, un dels grans de l’escena, al Cirviànum

Un dels grans noms de l’escena espanyola trepitja per primera vegada un escenari osonenc. Amb 84 anys i en plena forma, José Sacristán arriba aquest dissabte al Teatre Cirvianum de Torelló amb l’obra Señora de rojo sobre fondo gris, monòleg basat en un text de l’escriptor castellà Miguel Delibes.
Sacristán està en gira després d’haver rebut el passat mes de febrer el premi Goya honorífic pel conjunt de la seva trajectòria en el cinema i el teatre, que ha anat alternant durant prop de 60 anys. Els seus orígens, però, són el teatre com a actor amateur a Madrid, fins que l’any 1960 va debutar com a professional. El cinema, en què va protagonitzar un centenar de pel·lícules, el va fer popular sobretot en les dècades dels 70 i 80, però en els darrers anys han destacat especialment les seves intervencions en el teatre, amb muntatges ambiciosos com Yo soy Don Quijote de la Mancha, en què reinterpretava el personatge del Quixot, estrenada ara fa deu anys, El loco de los balcones de Mario Vargas Llosa o Muñeca de porcelana de David Mamet. I ara Delibes, en una obra que el mateix actor veu com un possible colofó: “M’entrego a una tasca que bé podria significar la culminació d’una aventura de treball i de vida”, va escriure ell mateix.
Sacristán, sota la direcció de José Sámano, ha volgut rescatar una obra que Delibes considerava fonamental en la seva trajectòria, un monòleg en aquest cas masculí que es pot mirar en paral·lel amb el monòleg femení de Cinco horas con Mario. L’actor encarna Nicolás, un pintor ja gran i en una profunda crisi creativa, que mira enrere i recorda amb alegria i a la vegada amb dolors els darrers temps viscuts amb la seva dona Ana, morta massa jove per culpa d’una malaltia sobtada. El teló de fons és l’Espanya de l’estiu i la tardor de 1975, amb el país assistint a la lenta agonia de Franco.
Delibes havia dit que en aquest text hi havia molt d’ell mateix, i de la mort també prematura de la seva dona, Ángeles de Castro: “Jo escrivia per a ella. Quan va faltar el seu judici, em va faltar la referència”, havia confessat. El vermell del títol és la vitalitat de la dona en la plenitud i el gris del fons, les ombres que es van acostant quan emmalalteix. Sacristán no amaga la seva devoció per l’escriptor, de qui ja fa anys també va posar en escena Las guerras de nuestros antepasados.