El, possiblement, novel·lista més gran que ha donat la història de Rússia (alguns potser col·locarien Dostoievski a la seva alçada), anomenat l’ànima de Rússia, va destacar també per ser un home d’una ètica altament íntegra i ferma, que va exercir de manera gairebé implacable durant tota la seva vida, després d’uns anys de dissoluta joventut a la bohèmia.
L’autor d’obres tan significatives com Guerra i Pau o Anna Karenina va escriure, a més, obres de forta càrrega moral, on denunciava la degradació en la qual es submergia l’home de la modernitat. Així, obres considerades menors com Sonata Kreutzer, El regne de Déu està en vosaltres o El Pare Sergi mostren una forta connotació d’ètica cristiana, defensant la prudència, el servei i la contenció dels plaers passionals. També va criticar ferotgement el materialisme i l’acumulació que, segons ell, conduïa a la pèrdua de tots els valors i, al final, de la pròpia ànima.
En la breu narració que compartim a continuació –reduïda i adaptada a una sola pàgina– podem entreveure molts dels valors que defensava aquest inigualable autor, qui ja en la seva vellesa va abandonar-ho tot per viatjar amb bicicleta per Rússia, educant els camperols.
Quanta terra necessita un home?
A l’antiga estepa russa, un terratinent, conegut per la seva avarícia, va ser visitat per un grup de rics nobles i empresaris, els quals li van proposar una juguesca: “Podem oferir-te una bona part dels nostres camps i terrenys de forma totalment gratuïta. Agafaràs una pala i aniràs cavant rases, marcant el perímetre de la parcel·la de terra de la qual vulguis apropiar-te. Però si al vespre, amb l’últim raig de sol, no has tancat el cercle, hauràs de renunciar a tota”.
L’home, encegat per la seva avarícia, va pensar: “Aquests homes no em demanen res a canvi, així que no tinc res a perdre!” I immediatament van anar, al costat del seu esclau, cap als camps propietat dels nobles i empresaris.
El petit terratinent va observar el Sol: en aquell moment disposava encara de deu hores com a mínim de llum abans del crepuscle. Va traçar un mapa mental de la velocitat amb què podia marcar les rases i el temps de què disposava. Uns 400 metres aproximadament. L’esclau es va quedar al costat dels nobles, veient el progrés del seu amo. Les hores passaven, i el petit terratinent recalculà:
Si accelerava el pas, 500 metres serien, abans de finalitzar el dia, de la seva propietat.
Així que va cavar més lluny, allargant el cèrcol. Quan encara restaven tres hores perquè el Sol desaparegués entre les muntanyes, l’home va redoblar esforços: Només 50 metres més un esforç titànic per unes hores, i la glòria de la possessió per sempre. El nostre home va començar a cavar, cada vegada amb més celeritat, i cada vegada amb més cansament. Cap al vespre, el terratinent es va adonar que, malgrat l’esgotament havia d’enfocar tots els seus esforços a tancar el cercle: Podia veure ja en la llunyania el seu esclau i als seus rics mecenes.
Va cavar i cavar, i va cavar, i va cavar tant que, quan ja podia tocar amb les seves mans les del seu esclau per lliurar-li la pala i finalitzar el tracte… Va caure desplomat víctima d’un infart.
L’esclau, amb el permís dels nobles rics i terratinents, el va enterrar allà mateix, en una parcel·la de terra d’uns dos metres.
