El repartiment era de gala: una prestigiosa orquestra alemanya i les grans figures operístiques del moment. La flauta màgica, de Wolfgang Amadeus Mozart, és un reclam infal·lible tant per als entesos com per al públic neòfit, o fins i tot per a aquells a qui només els sona algun dels molts moments brillants d’aquesta òpera.
Era un d’aquells dies que el gran teatre és un bullici de cares famoses. Tota l’alta societat que aprofita els entreactes per saludar i començar negocis, per fer-se veure, per impressionar, per xafardejar. Els polítics locals i els representants de govern, que no volen faltar a la cita, també fan una copa de cava als passadissos de la llotja per acabar de lligar pactes que tenen a mig tancar. També hi ha melòmans, entesos que saben distingir les millors versions i que saben distingir la mínima nota mal executada, que avaluen la batuta i el gest de la direcció. I és clar, en una òpera així, també els mitòmans: Mozart! Papageno (pa-pa-Pa-geno, fa broma un abonat de la segona llotja), Sarastro i, evidentment, la Reina de la Nit. Qui no ha provat mai d’afinar el solo de la reina a la dutxa? Aquells aguts sobrenaturals que només les elegides poden fer sense entrebancs i sense desafinar? Tots ens hem sentit com la Callas en algun moment i, amb més o menys traça, hem fet un falset forçadíssim imitant la temible reina.
La qüestió és que la sessió va començar un pèl més tard (ja se sap, els dies d’estrena sempre hi ha més protocol), però de seguida la música va captivar el públic i l’argument va començar a desenvolupar-se. El primer acte va anar com una seda. Tothom en destacava la capacitat lírica de les sopranos i el fantàstic baríton eslau que feia el paper de l’ocellaire.
Entre les converses d’entreacte, algun crític recordava la versió d’un director txec a París –tan similar en el fraseig d’alguns passatges–, algun altre parlava de la “senzillesa complicada” de Mozart i un altre de més enllà alabava la posada en escena, més enllà de la qualitat de les veus, de l’espectacle. Només hi havia una veu discordant: un senyor, molt ben vestit, que intentava establir conversa en diferents grups. La seva opinió, fins que no el tallaven o el negaven, és que els actors no hi posaven prou passió. “No me’ls crec!”, repetia insistentment. Volia iniciar converses tot dient “Oi que aquesta reina no transmet res?”. Com que no trobava qui li donés la raó, anava provant diferents cercles de gent. El crític del diari local se’l va treure de sobre, ràpidament: “Com pot criticar la gran diva de Cracòvia?”, li va recriminar i va aprofitar per escapolir-se’n.
L’home ja va percebre que la seva no era una opinió compartida, però lluny de resignar-se, això el va indignar més. “Tanta ceguesa artística en un temple de l’òpera…!”, pensava fent gestos de desaprovació molt evidents mentre tornava a ocupar el seient per continuar l’obra. Dins seu tot eren cabòries i mals pensaments de com el públic es deixa portar pels noms i per la immediatesa…
Ell creia en un teatre molt més realista: en actors i cantants que visquin el paper amb la màxima intensitat. Cansat de tanta actuació superficial i artistes més preocupats per la seva reputació que no pas pel paper que havien de representar, sentia que ell havia de fer alguna cosa per tal de revertir aquella situació i recuperar l’emoció perduda. Sentia la crida, el deure d’actuar en nom de l’Art.
El segon acte –l’esperat segon acte de La flauta màgica– va començar amb la mateixa energia amb què havia acabat el primer. O amb la mateixa falta d’energia, tal com pensava l’espectador crític, que ara ja teníem ubicat a la cinquena fila de la platea.
En les grans obres, els teatres sembla que bateguen i tenen una vida pròpia. És normal perquè en aquestes òperes la gent gairebé ja sap què passarà a cada moment. I a La flauta màgica, si parlem del segon acte, parlem de l’ària de la Reina de la Nit. Una de les cúspides de la Música en majúscules. Per això, quan comença el tercer quadre i l’escena ens transporta en un jardí, just uns segons abans que comenci la coneguda peça, es perceben mirades entre el públic per avisar a qui no ho sap que és el moment de l’ària. Copets i xiuxiuejos subtils que entreveuen un “ara va de bo”.
“Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen”, la va titular el llibretista de l’òpera. “La venjança de l’infern bull al meu cor”, que, en alemany, encara sona més terrorífic. La diva polonesa va començar el número amb fermesa i intentant buscar la claredat d’unes primeres frases que reclamen força i molta interpretació. És el moment àlgid en què la Reina de la Nit encomana a Pamina que mati Sarastro.
Doncs bé, just en el moment en què la sonoritat de l’orquestra davalla perquè la veu de la soprano pugui sobresortir per anar a buscar els aguts exposats, l’espectador de la cinquena fila va començar a desembolicar un caramel de menta. Llavors, la veu impressionant va quedar acompanyada amb el so inconfusible de la cel·lofana rebregant-se lentament. Una pluja de males mirades, de gent girant-se de les butaques buscant el mal educat que gosava profanar el Moment, algun “xxt” impertinent i ofès… la sala respirava una indignació creixent perquè el so de la cel·lofana cada vegada era més pronunciat, com si en lloc d’un caramelet estigués obrint-ne tot un paquet. Semblava que aquell caramel tenia una enorme caixa de ressonància perquè aconseguia atraure tota l’atenció del teatre i passava netament per sobre el so de l’orquestra.
Aquella tensió de platea, òbviament, va arribar a dalt de l’escenari. I va ser llavors que la infal·lible diva polonesa, distreta pel mentolat sonor, es va desconcentrar i va emetre un gall indecent, escandalós. Allà on a la partitura hi ha escrit un fa5 sobreagut, ella hi va fer, com a molt molt, un mi. Una dissonància estrident terrible. Una execució desafinadíssima. Allò ja no era Mozart sinó més aviat un Schönberg o algun serialista americà de principi de segle XX.
Tota la sala, immediatament, va sospirar com si hagués presenciat una gran desgràcia. Una reacció entre l’astorament i la més absoluta incredulitat; una barreja entre la indignació pel soroll i pel fet que la diva hagués triat aquell dia per fer aquell pèssim atac… El fet d’errar en un moment tan sublim, tan esperat, tan mític, va provocar que la reacció fos terriblement desproporcionada.
L’orquestra, també afectada per aquell episodi, es va desinflar de cop i el director, sobrepassat pel moment tan inoportú, no va saber continuar. Aquella maquinària perfecta va quedar interrompuda en sec.
Van ser dos o tres segons només… però van semblar minuts. El silenci sobtat que va provocar la desaparició de la música va caure com una llosa a tot el teatre.
Acabaven de viure un moment gairebé històric però també vergonyós. Els crítics, en aquells dos segons, van refer mentalment el que ja gairebé tenien escrit d’antuvi. Caldria parlar del gran fiasco de la diva, de la nit en què tot va fallar, del declivi de la gran veu polonesa, de la batuta incapaç de redreçar la situació…
Poc més van poder pensar perquè en aquell moment, la diva, totalment trastornada pel que acabava de passar, vermella com un pigot, presa de fúria, es va oblidar totalment de Pamina i va dirigir tota la seva ira contra l’espectador de la cinquena fila. Abrusada d’odi, va saltar a platea (amb més pena que glòria, emportant-se un fagot que sobresortia del fossar dels músics) i va anar directament a tirar-se contra l’espectador a qui va localitzar de seguida. No li va importar passar per sobre les butaques de les autoritats i ventar uns cops de genoll fruit de la seva poca destresa a una parella de senyors grans de la tercera fila. Cridava en polonès o en alguna llengua eslava plena de consonants fricatives. Ningú no l’entenia bé però era bastant obvi que tot allò que clamava era el nom del porc en forma de renecs malsonants.
Quan va arribar a la cinquena fila, l’espectador la mirava amb un mig-somriure prou alegre, condescendent, gairebé content. Aquella actitud encara la va fer enfurismar més i ja davant seu li va etzibar cops i més cops amb totes les seves forces. Tots els espectadors a la rodona van rebre també perquè, fora de si, no era conscient d’on colpejava. Simplement movia els braços a tort i a dret. El personal de la sala, gens habituat ni preparat per a aquelles situacions, la van haver de reduir i se la van emportar com van poder, també rebent cops, escopinades i més insults. Altres espectadors, empesos per la fúria del moment, empatitzant amb la desgraciada diva, també van propinar algun cop a la víctima d’aquell tumult, que no era altra que el-senyor-del-caramel, que en aquells moments tenia els braços a la cara protegint-se i parant la pluja de cops com bonament podia. Se’l van emportar en una llitera al cap d’una bona estona, quan els sanitaris ja li havien fet una primera cura a l’ull de vellut i els blaus ja li començaven a sortir a tot el cos. Un dels cops de la diva-pseudoboxejadora li havia impactat al nas i li rajava sang profusament, tacant el vestit elegant i donant encara una visió més nefasta de tot plegat.
Tot i així, estirat a la llitera, encara va tenir temps de somriure un xic. Era un boig? Tenia alguna disfunció? No pas! Amb la cara inflada i mig abatut, va aixecar el braç i als pocs que quedaven al teatre els va dir: “Aquesta sí que és la Reina de la Nit! Un personatge obscur i ple d’ira. Així sí que me la crec. Així sí! Avui per fi ha mostrat tot el que el personatge requeria. La diva ha tret el millor de si mateixa!”. Dit això, va perdre la consciència i es va desmaiar. Ah! Quin cop de teatre! Mozart era un geni, però l’espectador de la cinquena fila encara ho era més.
