Angeleta Corominas Roca va néixer l’any 1931 al Molí de Galobardes, a Prats de Lluçanès, on va viure fins que es va casar. Després va anar a La Caseta de Llofrens, a Santa Maria de Merlès, i posteriorment a una de les masoveries del Grau, a Lluçà, fins que van decidir traslladar-se a Roda de Ter, on viu actualment.
El seu net Jordi va proposar-li obrir un compte a Instagram el passat mes d’abril, amb el nom de “Iaia Angeleta”, i en aquests moments ja arriba als 20.000 seguidors. Una extraordinària acollida que els ha vingut de nou però de la qual es mostren molt satisfets.
La seva infància va estar marcada per la Guerra Civil i sobretot pel record dels darrers dies, quan al voltant de casa seva es van haver d’enterrar en fosses els cossos d’alguns soldats republicans. També té ben present la feina al molí i com havia d’anar sola a l’escola del poble pel camí del Racó fosc, un indret on ella va passar moltes estones de por per l’espessor de la vegetació.
De ben petita va haver de cuidar porcs, va aprendre a munyir vaques i a col·laborar en totes les altres feines de pagès per ajudar els seus pares. Més endavant, ja a Roda de Ter, va treballar a la fàbrica Tecla Sala fins a la seva jubilació, als 60 anys. Ara, amb 92 anys i plenament activa, fa tota la feina de casa i encara es cuida dels àpats, bàsicament per als dos besnets, a qui sovint acompanya amb cotxe fins a Vic, ja que fa uns mesos li van renovar altra vegada el carnet de conduir.
D’entrada la proposta del seu net li va semblar una bestiesa, perquè va pensar que a ningú li interessaria escoltar una dona de la seva edat o “que se me’n riurien”, i ara que dia rere dia els seguidors s’han anat multiplicant ja ho veu d’una altra manera. Ella atribueix aquest èxit al fet que diu les coses sense filtres, tal com ho pensa: “Soc molt clara”, afirma.
Creu que el fet d’explicar records de quan era petita o de jove, d’activitats força oblidades i de costums d’altres èpoques ha generat tot aquest interès, “perquè la gent moltes d’aquestes coses no les sap ni les ha viscut”. I això ho ha pogut copsar en els nombrosos comentaris que rep diàriament, molts d’ells agraint-li tota aquesta saviesa popular.
A més, també se sent molt cofoia per les mostres d’afecte que li dirigeixen, ja que força persones que la segueixen manifesten que els recorda la mare o la iaia que ja no tenen.
Cada dia el seu net hi penja alguna història, i en ocasions dues, unes instantànies que ella repassa en un moment o altre de la jornada i ha arribat a la conclusió que tot plegat “no queda pas malament”, tot i que afegeix, amb el seu humor habitual, que s’hi veu “una mica gran i una mica geperuda”.
Diu que no té pas cap secret per viure tants anys en plena forma i que malgrat haver passat moments molt durs, com la guerra o la malaltia i la mort del seu marit, sempre ha tirat endavant. Procura agafar-se les coses tal com venen i quan es troba amb algun fet que la molesta creu que és millor no capficar-s’hi, “perquè penso que no se’n treu res”.
Confessa que va enganxada al mòbil tot el dia, però “només per fer trucades” ja que no hi té cap tipus d’aplicació: “Parlo amb les amigues per quedar, per xerrar o per anar a dinar” i sobretot per “fer el diputat”, en referència a la trobada que fan diàriament amb un grup de jubilats del poble on més que res es tracta d’una estona “per passar-ho bé i riure”. Això a mitja tarda, un parell d’hores després de fer la migdiada.
I és que es lleva cap a les 8 del matí, esmorza, va a comprar, cuida el jardí i la piscina del seu net, fa el dinar, i al vespre prepara el sopar per a ella i els besnets després de mirar una mica la televisió.
Encara ara es fa creus d’haver arribat a aquesta edat en aquestes bones condicions: “Si quan vaig passar la guerra m’haguessin dit que als 92 anys aniria a la platja i sortiria per aquí i per allà no m’ho haguera cregut. Però gràcies a Déu, amb penes i treballs hi he arribat”.
Respecte a la seva relació amb Prats de Lluçanès, diu que per a ella és un lloc molt especial: “Hi tenia les meves arrels i sembla que el fet de tornar-hi sovint em reviu”. Per aquest motiu hi sol anar el primer diumenge de cada mes i aprofita per anar a missa a Santa Eulàlia de Pardines, la parròquia on ella va viure de menuda.
A tots els milers de seguidors que té els envia molts records i els remet aquest missatge: “Si els agrada que ho vagin seguint”, alhora que manifesta que se sent molt contenta “de fer-los passar un bona estona”. Per això diu que mentre pugui ho continuarà fent.
