La Sala, entre el passat i el futur

Flanquejada per les carenes del serrat de l’Oriol i de Sant Segimon, enfilada sobre un petit pujol, a uns 800 metres d’alçada, i serpentejada per la riera de l’Erola i el torrent de Rentadors, s’aixeca el casal de La Sala, a Viladrau. Ho plogut molt des que, un llunyà 21 d’abril de 1594, hi va néixer Joan Sala, en Serrallonga, el més popular dels bandolers catalans. En aquesta casa només hi va viure els primers anys de joventut, que donarien pas a una vida atzarosa, convertida en llegenda, que va acabar amb la seva execució a Barcelona el 8 de gener de 1634. Encara no havia fet els 40 anys.Quatre segles després, la trajectòria d’en Serrallonga ha continuat despertant l’interès d’historiadors, literats o cineastes. Però també la d’excursionistes i caminadors, atrets per redescobrir la seva casa natal enmig d’un immillorable entorn natural, a la falda del Montseny. Aquesta visita, de fet, és una de les rutes guiades habituals que promou Viladrau Educació, sota el títol “De Viladrau a La Sala: camí de bandolers”. EL 9 NOU es va sumar a la que va dirigir fa uns dies Lluís Pagespetit. L’arribada a La Sala n’era el colofó. I és que, de la vida de pel·lícula que va protagonitzar el bandoler, Viladrau en conserva aquest gran intangible: la casa natal, des de sempre a mans particulars. Només d’arribar la imatge imponent del casalot continua impressionant, malgrat que, en acostar el focus, denota les ferides del pas del temps. La Sala fa més de mig segle que no està habitada –els últims masovers ja només n’utilitzaven el paller o algunes corts els últims temps– i, en algunes de les seves parts, l’estat de conservació comença a ser prou deficient.Conscients del valor immaterial de l’immoble, els actuals propietaris fa temps que busquen opcions per mirar de salvar-la de l’abandonament. “Nosaltres sols no podem assumir el cost que implicaria tota la seva rehabilitació”, ha reconegut el barceloní Ramon Oriol, rebesnet de Jacint Bofill, el prohom que va comprar la finca l’any 1870 –després que la desamortització de Mendizabal l’hagués substret a la Comunitat de Beneficiats de l’església de la Pietat–. La família ha anat mantenint converses puntuals amb l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat. La primera opció seria establir un acord de custòdia. Això permetria que l’administració n’assumís una reforma progressiva, a canvi de destinar l’equipament a usos culturals de caràcter públic, presumiblement vinculats a la difusió de la vida del bandoler. Oriol admet que alguna immobiliària s’ha interessat per la compra de la finca –hi ha clients estrangers interessats en aquest tipus de masies–, però assegura que volen prioritzar aquesta destinació “cultural” de la masia i, sobretot, la preservació d’un entorn natural “que respira pau i tranquil·litat”. Tampoc no descartarien una hipotètica venda a la mateixa administració. “Segur que ens posaríem d’acord, abans d’evitar que tot això es malmeti”, deixa anar. Durant els últims anys, la família ha fet algunes reparacions puntuals a la casa, però hi ha algunes parts, com una de les teulades superiors, que encara presenta degoters. Pel que fa a l’interior, “està en menys mal estat del que esperàvem”, apunta Oriol, després d’encarregar-ne una avaluació tècnica. Això sí, dins les estances “no en queda res” vinculat a l’etapa que el mas va acollir la nissaga dels Sala i el seu il·lustre bandoler. Les últimes dècades, els propietaris ja van fixar la seva residència a l’anomenada La Sala Nova, un mas construït uns segles després i en bon estat de conservació. La part més antiga de La Sala correspon al segle XIV, moment en què va ser fortificada i transformada en domus, amb una muralla de tanca i una torre de guaita rodona que encara avui és ben visible –tot i que retallada respecte de l’alçada original–. El cos central de l’edificació actual cal situar-lo a l’entorn del segle XVII. Fins al segle XV el van habitar la família noble dels Vilademany. “A partir de 1522 Bartomeu Sala, pagès de Viladrau, comprà la propietat i fou pràcticament l’amo del mas, ja que els lligams amb els senyors feudals foren cada cop més escassos”, havia recollit el folklorista Xavier Roviró, bon coneixedor de la biografia del bandoler. Bartomeu Sala serà el besavi d’en Serrallonga. La família hi van residir fins al 1645, 11 anys després de la mort del bandoler, que mai no va arribar a ser hereu del mas perquè no era el gran dels sis germans que van ser. Les desavinences entre els successius hereus van abocar el mas “a ser subhastat a la plaça de Sant Genís de Taradell. El comprador fou el pubill dels Molins, casa veïna de La Sala, que al cap de 10 anys se la va vendre a la Comunitat de Beneficiats de l’església de la Pietat de Vic, que la va mantenir fins a la desamortització de 1837”, ha resseguit Roviró. Actualment la casa està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) dins l’inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. Més enllà de la casa, la finca acull dues activitats econòmiques, d’elaboració de formatges i d’ensinistrament de cavalls de raids. Serrallonga, de personatge a mite L’han batejat com el Roure Nen. És un exemplar imponent situat a pocs metres de l’inici del camí d’entrada a la finca de La Sala i està vinculat a una de les primeres llegendes que s’atribueixen al futur bandoler. S’explica que, de petit, Joan Sala va pujar amb un amic, en Robert de Masvidal, fins a Sant Segimon, però fent marrada pel gorg Negre. L’amic va caure a l’aigua i es va morir. La família Masvidal sempre en van culpar Joan Sala, que des de marrec ja acumulava fama de rebel i buscabregues. Diu la dita que quan un infant mor en estranyes circumstàncies “la seva ànima vaga per la terra durant 400 anys”. Resulta, doncs, que aquella ànima es va transformar en aglà i de l’aglà en va néixer aquest roure. El llegendari Roure Nen, a peus del camí que enfila cap a La Sala / Miquel Erra Aquesta és una de les històries populars amb què Lluís Pagespetit va anar il·lustrant el recorregut. “El relleu de les muntanyes devia ser similar, però ens hem d’imaginar el paisatge molt més desforestat”, apuntava Pagespetit només d’enfilar pel camí cap a Molins, confrontant amb La Sala. Recular fins al 1594, l’any del naixement de Joan Sala, és reviure una altra època de pandèmia, en aquest cas la de la pesta negra –“la gent morien com mosques arreu d’Europa”–, i, en conseqüència, de molta misèria. Famílies com els Sala, aleshores en el bàndol dels nyerros, van haver de pagar els plats trencats d’un sistema de costums que els deixava desemparats. “Fer de bandoler era una feina habitual per a molta gent d’aquestes contrades; si no arribaven a final de mes, sortien a robar”. A mesura que avançava el camí, Pagespetit va anar desgranant apunts de la biografia de Joan Sala, personatge víctima de les seves pròpies circumstàncies. De fet, el 1618 es casa amb Margarida Tallades, la pubilla del mas Serrallonga de Querós, a Sant Hilari, d’aquí l’àlies. Allà intentarà encetar el seu propi projecte vital, malgrat que les penúries de l’època l’obligaven a continuar cometent robatoris i pillatges. La relativa placidesa d’aquells primers anys es va truncar quan un veí amb qui mantenia males relacions –el que li atribuïa la mort accidental d’en Robert– va delatar que a La Sala s’hi amagaven capes –el rei Felip II les havia prohibit a la població, bàsicament per evitar que els possibles assaltants hi amaguessin ganivets i pedrenyals–, fet que acabaria desembocant en la seva primera víctima mortal, un soldat que els havia anat a detenir. Aquell fet esdevé el detonant: naixia el bandoler Serrallonga, una vida que tot just es va allargar una desena d’anys, que el va exalçar a la categoria de mite. S’ha escrit molt de les seves peripècies per les Guilleries, l’estada al Rosselló, les escapades de la presó o la relació amb Joana Massissa. Una vida plena de llums i ombres, però vinculada per sempre més al seu Viladrau natal.

La Sala, entre el passat i el futur

Vic acull la primera Trobada de Mercats Medievals de Catalunya

Manlleu es vol convertir en un referent com a ciutat de Nadal

La Fira de l’Avet d’Espinelves tindrà més parades i més aparcaments

Sant Hipòlit de Voltregà acull la primera Trobada Feminista de Diablesses d’Osona

LA PREGUNTA

Creu que seran positius els aranzels anunciats per Donald Trump?

Bolca un tràiler a l'accés a l'Eix de la carretera de Roda

Aliança Catalana es constitueix a Osona amb les municipals de 2027 a l'objectiu

“Em va apallissar davant del nostre fill”

L'exregidora de Roda Marina Quintana opta a presidir Aliança Catalana a Osona

Detingut per atracar amb un ganivet dues gasolineres de Tona

Un cotxe s'estampa contra una marquesina a Sant Joan de les Abadesses

Premien Casa Tarradellas per haver reduït un 20% la petjada logística

La Farga de Bebié: la decadència d'una de les colònies tèxtils més grans del Ter

Foc en una xemeneia al carrer Barri de Tona