Carles Rosas Ramos Campdevànol
Quan les campanes dringaven de bon matí, només era a l’estiu que no molestaven. Venia de gust llevar-se aviat i gaudir de la fresca amb la primera llum del dia. Al so del riu passant, per la Mercè era una delícia enfilar el carrer de pujada cap a la taverna. I encara més aquell matí, després de dies de febrades i marejos que l’havien tinguda tancada a casa. No estava recuperada del tot i se sentia fluixa de facultats, però la millora la va fer saltar del llit.
La majoria de joves del poble ja eren a casa seva, però encara se’n podien trobar alguns que allargaven la festa fins ben entrat el matí següent, asseguts sota un arbre o estirats en un prat, xerrant i fumant acompanyats de la música del mòbil.
A la taverna, passaven poc de les 6 del matí d’un diumenge acabat d’estrenar, i encara se sentia l’olor d’alcohol i cervesa vessat a la barra o a terra feia una estona, quan era un altre dia i es vivia una activitat diferent. La Rosa i en Quim havien atès el personal festiu fins a les 5, i poc després els seus pares, la Maria i l’Antoni, netejaven i preparaven el local per atendre els que venien a esmorzar. Es creuaven en aquell període de temps els gots bruts dels combinats i les tasses de cafè amb llet i magdalenes. El primer client del dia sempre era en Fermí, un dels avis més vells del poble, que agafava forces per fer la caminada diària.
Ara en Quim jeia mirant els núvols i intentava deixar anar el soroll i xiulets que les seves oïdes havien emmagatzemat durant la nit a la taverna. Escoltava relaxat les esquelles del bestiar que ressonaven a la plana i es barrejaven amb el repicar de les campanes.
La Mercè el va identificar, tot i que l’hi va costar. Li donà el bon dia des de lluny somrient i alçant i movent les mans. Ell li va indicar amb les seves que s’aturés, que s’esperés on era. Va córrer cap a ella per saludar-la. Li explicava tafaneries dels clients i de la colla durant la nit passada, i a ella li costava entendre’l. Estava ben atrofiada, encara!
–El dissabte que ve no hi pots faltar! Ara marxo a dormir. Aquesta tarda a les 4 he d’obrir la porta de l’església a un grup de turistes que ve de Rússia!
–Ah sí? –es va interessar la Mercè–. Turisme de quilòmetre zero, ja, ja!
–Són d’un casal, visiten Catalunya i estan de pas. Els monitors han demanat per veure el claustre. Després marxen a dormir a la costa. I per cert, alguns parlen un perfecte català que molts ja voldríem!
–Només faltaria! –va riure ella–. Han de donar exemple, aquests sagals!
Cadascú va seguir el seu camí. En Quim, desitjant planxar l’orella i la Mercè, amb ganes d’un croissant i un tallat amb gel.
La noia saludà en Fermí, que esmorzava a la barra, tot passant cap a una taula del fons. La Maria li prengué nota del que volia mentre l’escoltava.
–He trobat en Quim tot venint, avui dormirà poc si ha de ser a les 4 a Arbúcies. Ja li val anar a visitar esglésies a aquella hora, amb la calor que farà.
–Ah, pensava que passaria el dia pel poble, tenia un compromís –s’estranyà la mare del noi–. Li portaré una ensalada russa per dinar. No sé amb qui deu anar…
–Ha dit que anava amb una colla i que després anaven a la costa a practicar català.
–Aquest noi cada dia fa coses més rares! I demà dilluns on serà? Quan torna?
–M’ha dit que ens veuríem el dissabte que ve sense falta –informà la noia.
–Tota la setmana a la platja!? Caram, algú de la colla l’haurà convidat al càmping… Demanaré a la Rosa si ella també hi va, no poden deixar la taverna a càrrec nostre tants dies seguits. A més, han d’obrir ells entre setmana. I tu no hi vas?
–Jo vull reposar uns dies, ho he passat malament amb les febres altes. Tot just m’hi veig una mica les orelles i he de fer bondat. Demà espero poder anar a la feina!
Acabat l’esmorzar, la Mercè marxà tot creuant-se amb l’Antoni.
–Quina bona vida la del teu fill, que marxa una setmana a la costa –li etzibà al pare d’en Quim.
–Primera notícia! Demà ha de venir a treballar! –li respongué l’home, molest.
–Doncs ja ho té tot molt ben muntat! Va a Arbúcies a trobar-se amb una colla russa per practicar el català a la platja. Segur que l’han convidat a un càmping. No hi ha res com tenir bons contactes!
L’Antoni se la mirà estranyat, aquella noia no semblava molt centrada aquell matí.
Eren quarts de 3 de la tarda quan a en Quim li va sonar el despertador.
Quina mandra i quina son! S’hauria d’espavilar per no fer tard a la cita amb els turistes.
Mentre feia una dutxa ràpida, pensava a fer-se un entrepà i sortir corrents. La sorpresa va ser bona quan es va trobar sobre el marbre de la cuina una carmanyola ben plena d’amanida russa. Al costat, una nota de la mare, que deia que s’ho passés bé, anés amb compte i es posés força crema.
Mentre menjava a correcuita es va tornar a llegir la nota. Que estrany, la mare havia entrat a casa a portar dinar mentre dormia, i li deixava aquell missatge… va decidir que més tard passaria per la taverna a desvelar el misteri.
La trobada turística va ser d’allò més satisfactòria. Era un grup de canalla molt eixerida i interessada en l’art. En Quim gaudia d’explicar coses sobre l’església i el claustre, l’apassionava la història i s’hi volia dedicar professionalment. En acabar la visita, com que s’hi trobava a gust amb aquell grup i l’havien convidat a visitar un castell com si fos un més del grup, va seguir en el seu cotxe l’autocar que els portà a un altre poble turístic de la comarca.
Entre riures i historietes van acabar fent el got relaxadament a la terrassa d’un mirador. Va caure el vespre i els turistes i en Quim van seguir els seus camins.
Li va venir de gust conduir per una carretera secundària que travessava el bosc i escurçava el camí. Volia arribar a una hora decent i passar per la taverna per fer un mos i anar a dormir aviat; l’endemà li tocava obrir i estava molt cansat.
Ja ben fosc, circulant amb les finestres abaixades i la música forta, va notar pudor de cremat. Una llumeta vermella aparegué en el taulell del cotxe i aquest va anar perdent velocitat. Va aconseguir aturar-se al voral del camí, i es va fer el silenci en apagar el motor. Havia fet pana.
Era negra nit i no sabia ben bé on estava, si lluny o a prop del poble. Es va inquietar quan no trobava el telèfon per trucar a la grua… i es va alarmar en recordar que no el portava, que amb les presses l’havia deixat a la cuina de casa.
No tenia gaire esperança que passés ningú a socorre’l i la certesa que seria una nit llarga la va tenir estirat en la incomoditat del seient del darrere del cotxe.
En Fermí va sentir una indignació latent. Era el primer cop que es trobava la taverna tancada. Aquell comerç, ànima del poble, fins aquell dia no havia faltat mai a donar-li esmorzar.
Va veure la Mercè i la Rosa que s’acostaven per la pujada, i esperà que arribessin assegut a la pedra de l’entrada. La Mercè l’informà que en Quim, que era el que normalment obria entre setmana, estava de vacances a la platja. I dit això, marxà a treballar.
–Avui obro jo, Fermí. Esperi assegut a la pedra mentre ho preparo tot –digué la Rosa.
En Fermí restà assegut uns minuts, i quan ja es disposava a entrar va sentir el soroll d’un motor. Aparegué ràpidament en escena una moto de trial amb dues persones a sobre. Es van aturar davant seu i va reconèixer en Quim al darrere, que no duia casc, i el seu amic Miquel, de conductor.
–Quim!! Què fas aquí?! I la platja?! –exclamà el vell mentre s’incorporava.
–Hola, Fermí! Per fi arribo! Se m’ha avariat el cotxe a la pista del bosc. He dormit allà, com a les pel·lícules de por! No sabia que estava a prop! Sembla que vingui de Rússia! M’ha trobat en Miquel. Ara vaig a casa a trucar perquè hi vagi una grua.
–No, maco, no! –protestà l’avi–. Ara entra i treballa, que tinc gana!
–Ja deu estar obrint la Rosa, vaig a casa a buscar el telèfon. Fins després!
En Fermí veié com desapareixia la moto carrer enllà. Va entrar a la taverna i li va explicar a la Rosa que el seu germà, enfilat sobre una moto, anava a casa a veure una pel·lícula, La casa Rússia.
La noia va pensar que l’avi ja portava més d’un cigaló a sobre abans d’arribar.
En Quim es va trobar el telèfon apagat. S’havia quedat sense bateria. Quan el va poder encendre, tenia una pila de trucades perdudes dels monitors turistes del dia anterior, de la mare i del pare.
Amb la documentació del cotxe a la mà, va contactar amb la companyia de l’assegurança i li van indicar que aquella tarda recollirien el cotxe, i l’endemà li entregarien al mecànic del poble.
Va trucar a la mare, i va respondre el contestador. Amb el pare va passar el mateix, i li va deixar un missatge de veu informant que estava a casa i que després ja es veurien.
El noi estava baldat, i va pensar a fer una becaina ràpida abans d’anar a la taverna. A més, era dilluns i hi hauria poca feina, i ja hi havia la Rosa allà atenent. Abans, però, va voler trucar als russos per veure què volien i per què li havien trucat tant.
Se li va posar la cara de tots colors en sentir que s’havia deixat la cartera i les claus de l’església dins una bosseta, a la taula de la terrassa del mirador on van estar el dia abans. Ho tenien ells, a Blanes, no ho havia extraviat del tot!
En Quim bufava amb les mans al cap. Que maldestre arribava a ser! I ara què?!
Encarcarat com estava, va sortir corrent cap a l’església. Havia quedat amb el mossèn que li portaria les claus a la rectoria després d’obrir les portes als feligresos. I no ho havia fet, i s’acostava l’hora de la missa!
En arribar es va trobar la plaça buida, l’església tancada i en Fermí emprenyat.
–És la primera vegada que em trobo la porta tancada per missa de deu! Això no és seriós! –protestava l’avi–. Quim, què passa avui?! –li cridà en veure’l.
–Ai, Fermí! Quins dies porto! Pendent de la grua per anar a Blanes! Vaig a veure el mossèn, esperi aquí que de seguida obrim!
Però aquell matí en Fermí estava cansat d’esperar més obertures de portes, i va marxar. Es va creuar amb l’Antoni i la Maria, que també anaven cap a missa. Els comentà que l’església estava tancada, i que passaven coses molt estranyes.
–I a sobre en Quim se’n va a fer una rua a Canes, i ni obre la taverna ni la segona casa del senyor! –digué rient i picant l’ullet.
Els pares del noi no se’n sabien avenir.
–En Quim està a casa seva, m’ha trucat –digué el pare–. Potser està malalt.
–Què va, està de càmping a la platja i torna dissabte –corregí la mare.
–Doncs l’acabo de veure –informà en Fermí. Deu haver aparcat la moto amb el Miquel i després de mirar la pel·lícula ha recordat que l’església estava per obrir!
La parella se’l mirava amb cara d’interrogació, i es va fer el silenci.
Un soroll estrident el trencà. Era la moto d’en Miquel, que sorgí de sobte com un cavall desbocat, brandant la figura del cavaller Quim. Sense aturar el vehicle, aquest es dirigí cridant als assistents:
–Marxo en moto a la platja, a Blanes! Tinc una trobada ineludible amb la gent de Rússia, en un càmping! Sort que parlen català! Ha de venir una grua carregada amb el meu cotxe, vaig fer pana tornant de l’església! El que em passa sembla de pel·lícula!
La moto i el seu soroll van desaparèixer en un tres i no-res. Els homes van restar callats. La Maria va trencar de nou el silenci:
–I tornarà dissabte? El nostre fill potser aviat tastarà el gust d’un poti-poti a la vora del mar…
{{ comment.text }}