Diuen que qui canta els mals espanta. Ho subscriu?
Cantar en una coral va més enllà de practicar una disciplina de cultura popular. Per molta gent és un hobby, una teràpia social o un espai per desconnectar del dia a dia.
Amb la Covid-19 ara ho tenen una mica més difícil…
A La Veu de Voltregà i la Loreley, quan va esclatar la pandèmia els assajos es van aturar per les recomanacions que feia la Generalitat. Totes les activitats cíviques s’havien de reduir al mínim, en un principi a sis persones. Ens vam haver de reinventar amb assajos mixtos, presencials i telemàtics.
Quins són els últims temes que tenien entre mans?
Amb la Coral Loreley volíem recuperar Una Fontada, de Josep Anselm Clavé, i estàvem assajant les peces. Amb La Veu de Voltregà estem preparant un concert amb orquestra i grup de rock amb motiu del centenari que celebrarem l’any 2022.
Vostè a casa seva és de cantar?
Sí.
On?
A la dutxa, i amb la meva filla cantem les cançons que li ensenyen a l’escola. La que més m’agrada és Paf era un drac màgic.
Què és el primer que farà quan es puguin retrobar amb tota la coral?
Un escalfament de veu, exercicis de cant i recordar temes molt populars. Han set molts mesos d’inactivitat i s’ha de tornar a començar.
Les corals són molt més que cantar, oi?
Una coral és un lloc per conèixer noves amistats, hi ha gent que fins i tot hi ha trobat la parella. També som descobridors de talents. A l’Esquirol tenim un compositor entre els cantaires, Jordi Albanell, i ens sentim molt orgullosos de cantar cançons seves. En el cas de La Veu de Voltregà, hi ha un gran nombre de cantaires que són del col·lectiu de gent gran i hi fomentem molt el cant coral i l’envelliment actiu.
Hi ha tants homes com dones? Costen d’engrescar?
A la majoria de cors sempre falten homes, tenors i baixos o barítons. Malgrat que als inicis tot eren homes, la situació s’ha capgirat.
Vostè també presideix la Federació de Cors de Clavé. Com es lidera un projecte tan gran enmig d’una pandèmia mundial?
Aquest és el meu primer any com a president de la institució, i ens hem trobat corals molt fràgils que depenen dels socis i subvencions municipals. Hem creat una espècie de xarxa entre totes les entitats dels Cors de Clavé i entre elles es comuniquen. Volem fomentar la formació i sobretot que els cantaires no perdin el vincle. Precisament aquest dissabte gravem una cançó que després difondrem entre ells per encoratjar-los a no deixar el cant i demostrar que la cultura és segura.
La federació agrupa 160 societats corals i 5.000 cantaires. Catalunya és terra de música.
Catalunya és coral. Hi ha moltes corals federades, però també n’hi ha moltes que només estan fetes per les caramelles. Tenim grans compositors catalans i en podem presumir a escala europea.
I vostè? Com va començar?
Amb la coral de l’escola.
És un badaloní que viu a Montesquiu.
A Montesquiu hi tinc llaços des de petit, perquè els meus avis vivien aquí, hi veníem els cap de setmana i a l’estiu era la nostra segona residència. Llavors em vaig enamorar d’una noia d’aquí i vaig decidir deixar Badalona.
Ja ha provat la ratafia Bosch de Sant Quirze?
La millor del món [riu]. El Bisaura és una gran terra de tradició, gastronomia, art i cultura.
Millor que l’Anís del Mono badaloní?
No, l’anís també està molt bé. L’antiga fàbrica s’ha convertit en un museu i també s’hi fan concerts de cant coral.
{{ comment.text }}