L’estiueig ‘esborrat’

Mig amagada sota l’herbam a peus d’un marge i flanquejada per l’esquelet inert d’un roure encara imponent es mig divisa la font Pudenta, a tocar del riu Ges. Aquests dies deixa anar un rajolí d’aigua, d’un to grisós, però sovint ni raja. Cap vestigi de l’antic encapçalament de pedra, ni de la placeta semicircular i el pedrís per seure que la rodejava quan aquesta font va esdevenir, fa un segle i mig, “la gallina dels ous d’or” del Balneari de la Font Santa, a Sant Pere de Torelló, epicentre del fenomen de l’estiueig que es va viure a la Vall del Ges entre mitjans del segle XIX i principis del XX. Avui el seu entorn, en ple traçat del Camí Vora Ges, conserva l’encant natural, però de l’esplendor d’aquell mític equipament no en queda pràcticament res.Un caminet custodiat per dues rengleres de plataners i castanyers evoca els temps en què aquest accés conduïa els estiuejants de salut fins al balneari. Ens hi acompanya l’historiador torellonenc i director del Museu de la Torneria, Gerard Verdaguer. En arribar, el no-res. “Cal molta imaginació per mirar de reviure aquells anys”. A primera vista només es manté dempeus la primitiva masoveria, ara esventrada i en estat de ruïna. A la seva esquerra, cobert de vegetació, el solar on, l’any 1847, es va aixecar l’imponent balneari. Es tractava d’un notable edifici de ressons classicistes, d’uns 300 metres quadrats, amb planta baixa i tres pisos, revestits amb interiors d’estil neoclàssic i habitacions amb capacitat per a un centenar d’hostes, com rememorava l’arxiver Agustí Dalmau al llibre L’essència de Sant Pere de Torelló. Relats i fets de la seva història. A la dreta del balneari s’hi va aixecar una petita capella, dedicada a sant Josep, de la qual tampoc queda rastre. Set anys abans que es comencés a construir, el 1840, s’havia dictaminat per primera vegada que les aigües sulfuroses de la font Pudenta tenien propietats medicinals. “Terapèuticament, l’aigua de la Font Santa era indicada en les malalties herpètiques, cutànies, escrofulosos o asmàtiques”, detallava el prevere Fortià Sola l’any 1948, en el llibre Història de Torelló.L’impulsor del projecte va ser Manuel de Parrella, hereu d’una nissaga de propietaris d’aquesta i d’una vintena de finques més arreu de la Vall del Ges. Parrella no va dubtar de treure rèdit d’aquestes propietats mineromedicinals, en un moment en què la burgesia barcelonina buscava indrets com aquest per prendre banys de salut. Eren les beceroles de l’estiueig. L’equipament va tenir molt bona acollida, fins al punt que el 1903 un altre dels descendents de la nissaga, Lluís Maria de Parrella, el va reformar i ampliar. Són diversos els prohoms que hi van fer estada, com Apel·les Mestres, Jaume Onofre Novellas (els seus descendents van construir una torre d’estiueig a l’entrada del camí que mena al balneari, avui en fase de rehabilitació), Santiago Rusiñol o, s’especula, mossèn Cinto Verdaguer. També hi està documentada la presència d’Alfons Carles de Borbó, germà del pretendent carlí Carles VII, i la seva dona, “doña Blanca”, en el decurs de la tercera carlinada. Que l’estiueig va tenir la seva importància a la Vall del Ges ho testimonien, encara avui, algunes de les torres que es conserven al llarg del carrer Balmes, el vial que connectava el centre de Torelló i l’estació del tren amb el balneari. Els històrics Hotel Bosch o la Fonda Fortià Benet, però també moltes cases de particulars o la imponent finca de Joanet de Pujols, a Sant Vicenç, feien el seu agost particular hostatjant els estiuejants.L’equipament va continuar actiu fins a la dècada dels anys 30 –tot i que els moviments obrers del tombant de segle havien començat a espantar alguns burgesos i estiuejants–. Després de la Guerra Civil ja no hauria tornat a obrir. L’aiguat de 1940 va provocar els primers estralls a l’entorn i a l’immoble, que ben aviat va caure en l’abandonament. Entre finals dels anys 70 i principis dels 80 l’edifici va ser víctima de les destrosses i del saqueig, fins que el 1983 els propietaris van decidir fer net, enderrocant tot el conjunt, excepte la masoveria, que s’ha continuat degradant des de llavors. De les poques restes que avui es poden resseguir hi ha, uns metres més avall, l’esquelet de la caseta que contenia les calderes on s’escalfava l’aigua termal de les banyeres, que haurien estat situades una planta per sota del nivell de l’edifici, precisava el mateix Dalmau. De les tres fonts de l’entorn, la que manté l’estructura més visible és la del Ferro, que avui tampoc no raja; mentre que la tercera, connectada a un petit safareig per rentar la roba, pràcticament ha desaparegut. Esborrat el record del seu passat balnearístic, avui l’entorn continua gaudint d’un gran encant paisatgístic, amb els seus conjunts de castanyers, acàcies i roures centenaris a tocar del riu –un encant que trenca puntualment un dipòsit de sorres de les aigües residuals que s’hi va construir fa uns anys–. Com a curiositat, en un racó del riu encara s’hi pot visualitzar l’antiga resclosa i, uns metres més enllà, l’històric aqüeducte del rec que portava l’aigua fins al Molí del Ges (més conegut com a Molí del Mas Andreu o Fàbrica dels Parracs), des d’on a principis del segle XX es produïa la primera electricitat que va arribar a Sant Vicenç de Torelló. “L’entorn és molt bonic, però sí que està una mica deixat de la mà de Déu”, reflexionava Verdaguer, que sovint recorre aquests paratges per explicar, entre d’altres, la ruta de l’aigua i dels antics molins de la contrada. Verdaguer és conscient que resultaria difícil poder “recuperar” la memòria de l’estiueig d’aquest indret a partir dels pocs elements que n’ha quedat. “No pots ensenyar gairebé res; només pots recórrer a la imaginació”, admet. Des de l’Ajuntament de Sant Pere fan una neteja periòdica de l’entorn del riu, però de l’antic equipament no hi han pogut incidir mai en tractar-se d’una propietat privada. EL 9 NOU ha contactat amb els propietaris d’una part de la finca –l’altra continuaria a mans dels descendents de la família Parrella–, que han reconegut que no hi ha cap actuació prevista per recuperar la memòria de l’antic balneari. Mentrestant, la masoveria i l’antic paller continuaran ensorrant-se. Pinta a carn de compravenda.

L’estiueig ‘esborrat’

La música urbana de Vic, al primer Boira Sound

Un llibre que no serà cap ‘best seller’

De la música a la lectura

Prop de 2.500 alumnes presenten els seus projectes d’ART i Escola que celebra els 15 anys

LA PREGUNTA

Creu que les converses d’alto el foc entre Iran i els EUA arribaran a bon port?

Una carta diària durant 25 anys

Una cadena humana trasllada els llibres de l'antiga biblioteca de Centelles a la nova

“A partir de la mort del meu marit, molta gent m’ha vingut a demanar com ho vam fer”

Orriols, a Illa: “Gràcies pels pressupostos i per haver desarticulat el PSC a Ripoll; ha sigut una jugada mestra”

Madrid s’obre a vendre l’edifici del CAP de la Divina Pastora i Vic vol obtenir-lo gratuïtament

La carrera de Medicina de la UVic-UCC valdrà un 40% menys als alumnes que l'acabin

Desmantellen una plantació de marihuana en una masia de Gurb

Què li ha passat a la Pilarin?

Què està passant amb els tractors a Osona?

Can Villaura de Ripoll, cent anys de cuina casolana