Des de bon principi ja es va veure que dissabte a L’Atlàntida El Petit de Cal Eril jugava a casa. I la connexió entre Vic i Joan Pons és evident que és mútua. I és que a part de titllar de “ben parits” el personal que omplia a peu dret la sala Joaquim Maideu mitja dotzena de vegades, just abans d’enfilar els bisos el músic de Guissona va explicar d’on venia tot plegat: del festival Hoteler que es feia coincidint amb el Mercat de Música Viva sota de l’hotel de Can Pamplona.
Pons n’era bon client, tant de públic com de músic, i va recordar com estirat a la rotonda que hi ha al davant se li va aparèixer una nau espacial “que ens va dur cap al cel”. La nau era la façana de l’hotel que curiosament va estampar a la portada de La figura del buit, un disc de 2013 del qual precisament, en els bisos, va tocar “Ei! Sents com refila l’òliba?”. Gran part del repertori del bolo de dissabte, però, no va mirar cap enrere sinó cap endavant i va tocar fins a 11 de les 12 peces del seu nou treball, Eril Eril Eril, que va treure a finals de 2025 després de quatre anys de guaret. Va començar amb “Aigua fosca” i va seguir amb “La por i l’oblit”, “Claus dins de casa” i “Jo ja no soc qui era”. Pop d’altíssima volada amb una banda còmplice i d’autèntic luxe (Dani Comas a la guitarra, Jordi Matas al baix i Ildefons Alonso a la bateria), on destaca el joc de guitarres ara que la banda s’ha quedat sense els coixins marca de la casa que hi calçava el teclista osonenc Artur Tort.
Núria Graham i Mar Pujol van cantar amb ell dues cançons
I al setè tall de la nit va saltar la primera sorpresa i va aparèixer la vigatana Núria Graham per interpretar “Riu avall”. Graham, amb la mateixa gorra que va lluir Pons durant tot el concert, va fer créixer encara més una de les cançons més lluminoses que hi ha al nou treball. Les col·laboracions sorpresa, però, encara no havien acabat i quatre o cinc peces més endavant va aparèixer Mar Pujol per cantar a duet “El plor”, una de les cançons més destacades de l’àlbum La força (2016). El Petit de Cal Eril va demostrar que si el pop fos una estructura d’estat Catalunya faria temps que seria a l’ONU i on fes falta. Un altre aspecte remarcable és que la seva proposta agrada a un públic transversal generacionalment i sobretot en el gremi dels músics.
Al públic hi havia patums de l’escena osonenca del segle XX (músics de Karda Fàstik, Sau, Escac i Mat…) i de l’actual (de Power Burkas, Jaç Fugaç, El Cotxe Groc…). Sempre està bé aprendre dels mestres. I El Petit de Cal Eril, forjat a les batalles de suor, fum i birres de l’Hoteler, fa temps que és un dels grans.
