Haver de parlar en públic pot ser el pitjor malson d’algunes persones. I no poques: hi ha estudis fiables que aquesta fòbia la pateix entre un 20% i un 30% dels estudiants universitaris, els que haurien d’estar més ben preparats per enfrontar-s’hi. Però com de gairebé tot, d’això també se’n pot aprendre i es pot superar la por. “No és un do innat, hi ha unes estratègies que ens hi poden ajudar”, explica Mariona Casas, professora de la UVic-UCC i coautora d’Els secrets de parlar en públic (Eumo Editorial), juntament amb Josep M. Castellà, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i Montserrat Vilà, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). El llibre es presenta el proper dia 31 de març a les 7 del vespre a Muntanya de Llibres de Vic.
Els tres especialistes no donen solucions màgiques. D’entrada, “no t’ensenyarem a parlar i no dir res, si tens alguna cosa a dir t’explicarem com comunicar-la millor”. El seu treball neix al veure que no hi havia manuals sobre el discurs públic “des d’una perspectiva europea i mediterrània”. La majoria són elaborats des del món anglosaxó i, sobretot, nord-americà, pensant “en un orador que ha d’enlluernar”. I es tracta de pensar que “qualsevol persona en la seva vida es trobarà que ha de parlar en públic, com en una entrevista de feina”, diu Casas. Al llibre hi ha recomanacions per comunicar amb emoció, orientacions sobre com s’ha de planificar un discurs i posar-lo en escena, estratègies per explicar-se amb claredat. I respostes molt concretes a cada situació: com presentar un informe, debatre i negociar, conduir una reunió efectiva, vendre a un client, parlar davant d’un mitjà de comunicació o, finalment, fer un discurs protocol·lari. La primera norma bàsica: “Articular un discurs no és parlar per parlar”. I darrere d’això, cal una certa riquesa lèxica, la claredat i la concisió, expressar-se amb correcció, utilitzar recursos que poden incloure la ironia o les anècdotes… “Això s’hauria de treballar des de l’escola, en el món educatiu no acceptem mai el no puc o no en sé com a resposta”, afirma la professora de la UVic, que constata un dèficit bàsic en l’educació: els alumnes d’avui saben, i saben potser més que els d’abans, “però no ho saben comunicar, i llavors és com si no tinguessin els coneixements”.
{{ comment.text }}