No hi ha cap dubte: Lluís Jutglar ens presenta un personatge rodó, creïble. L’actor se sent a gust dins la pell d’aquest tècnic de so que passa l’estona amb nosaltres abans que arribi l’actor principal. El to de familiaritat del text engresca a fer-nos amic d’aquest tècnic que ens explica anècdotes de la seva vida i els secrets de l’actor que esperem.
Aquest tècnic fictici podria ser un personatge ben real. Ens explica com veu la realitat que l’envolta per fer-ne una crítica, aparentment innocent. Tot exagerant-los, ens en riem dels fets més quotidians. Ens podem fotre de nosaltres mateixos amb els seus exemples i això sempre és bo. Veure treballar Lluis Jutglar, Peyu, és un gust.
