Era un matí d’hivern molt clar, amb un cel de color safir net de núvols, en el qual es retallaven vivament les allargades congestes de neu que s’aferraven, encara tossudes, a les crestes de la majestuosa serralada del Parnàs. Aquí i allà boscos de pins i oliveres, taques d’un verd molt suau, frondoses i brillants a causa de les perles de rosada que encara resistien les carícies del sol, i que trencaven la grisor de les parets de pedra calcària, que queien a plom sobre Delfos, el melic del món.
No era dia de consulta, però ciutats com Atenes o Esparta tenien el privilegi de la promanteia, així que gaudien de la prioritat de poder visitar l’oracle a voluntat. Per tant, aquell matí clar i fred, a Delfos, hi regnava el silenci i la quietud, i el rei d’Esparta va recórrer el Camí Sagrat sense haver d’aturar-se a cada passa a causa de les empipadores aglomeracions. Com a bon espartà que era, no acostumava a embadalir davant les construccions humanes, per molt majestuoses i esplèndides que fossin, però aquell paratge era tan bonic i tan místic que li va ser gairebé impossible no meravellar-se davant de totes les construccions de marbre i pedra que desfilaven envers els seus ulls.
Va aturar-se un segon davant del temple d’Apol·lo, amo i senyor d’aquell paratge, per contemplar els escuts perses capturats durant la batalla de Marató, i que els artistes havien col·locat com un entramat de cuir i vímet de llampants colors, entre els relleus que farcien els frisos de l’edifici. Molts d’ells es veien foradats per les llances gregues, testimonis muts de la gran victòria aconseguida davant el mar.
Va continuar ascendint el Camí Sagrat, sense entretenir-se a contemplar les cinc-centes escultures de bronze que Esparta havia regalat a l’oracle, i que just en aquell moment començaven a encendre’s en ser acariciades pel sol. Va arraulir-se sota la capa escarlata, que li arribava ben bé fins als talons, i la va notar freda i humida, segurament l’havia anat arrossegant per la neu que encara vestia valls i corriols. Va continuar pujant, a bon ritme. Tot i els seus 40 anys continuava estant en bona forma física, i encara era capaç de recórrer tot aquell camí sense aturar-se a recuperar l’alè, tot i el fort desnivell.
Va deixar enrere les cent cinquanta màximes atribuïdes a Apol·lo, i tallades de manera exquisida a les espigades columnes: Conèixer-te a tu mateix, Res en accés, La confiança ens porta a la ruïna… I va somriure, aquells últims anys de guerra havia visitat tants cops l’oracle, que molts d’aquells aforismes els tenia gravats a l’ànima amb sang i foc. Tot i que la màxima que regia la seva vida no es trobava entre aquell bosc d’altes columnes de marbre brutes d’excrements d’orenetes i falciots. La va pronunciar entre dents, aferrant amb força la tela bruta i descolorida que penjava de les seves espatlles musculoses: Sense retirada, sense rendir-se. Aquelles quatre paraules havien dictat la seva existència com a rei, espòs i pare, i ara, que intuïa que el seu final no estava gaire lluny, regirien també la seva mort.
Quan va deixar enrere la vertiginosa i severa serralada calcària va aparèixer davant seu el mar, d’un brillant color turquesa que s’estenia fins a l’horitzó, irradiant una profunda sensació d’eternitat que va encongir el cor de l’espartà durant uns breus segons. A l’esquena les muntanyes, davant el mar, i als costats profundes valls que estripaven el paisatge donant vida al riu Pleistos, i que al rei d’Esparta li va semblar l’enorme i ferotge Pitón, guardiana de l’oracle fins que Apol·lo la va caçar amb el seu arc i les seves fletxes.
Perseguint el sol, que semblava escapolir-se del rei, va arribar finalment fins a l’edifici de l’oracle, on el va rebre un sacerdot. Van intercanviar un parell de frases de cortesia, mentre avançaven cap a l’altar dels sacrificis. L’esclau que l’acompanyava, i que havia carregat sobre les espatlles un petit xai tan blanc com les congestes que vestien el Parnàs, va deixar l’animaló sobre la pedra freda de l’altar. Després del sacrifici, el rei i el sacerdot van creuar tot el temple, fins a un lloc subterrani al qual anomenaven ádyton. Allà, sobre una esquerda que dividia el paviment rocós, i d’on sortien vapors tòxics, ja que l’illa on havien nascut Apol·lo i Àrtemis tenia una gran activitat geològica, hi havia un trípode de bronze, que minuts més tard va ocupar la pithia.
El rei espartà no s’acostumaria mai a la bellesa salvatge i desafiant de la jove sacerdotessa. Vestia una túnica tan blanca i sedosa que deixava entreveure totes les delícies del seu cos; els pits rodons i petits, el ventre pla, els angulosos malucs, i les cames llargues i atlètiques. Anava descalça, i duia la llarga cabellera, que era del mateix color que l’ordi que es balanceja mandrós al ritme del vent qualsevol tarda de juliol, lleugerament trenada.
La pithia va seure sobre el trípode, mentre mastegava distretament una fulla de llorer. Li feia petites mossegades, arrufant el nas, i ensenyant la seva dentadura perfecta. Les seves mirades van trobar-se deliberadament. Leònides tenia uns ulls foscos com la diorita, profunds i severs, de fet tot el seu cos desprenia una severitat irresistible. Semblava una escultura del déu Apol·lo, com les que decoraven cada racó d’aquell monstruós i asfixiant edifici. Els seus músculs cisellats eren d’una perfecció divina, i no hi havia part del seu cos que no estigués creuada per una cicatriu o una contusió. Si els ulls de l’espartà eren d’un negre impetuós, els de la pithia eren tan blaus com el cel d’aquell matí d’hivern. Purs, transparents i càlids; un refugi confortable per allunyar-se de les calamitats de la guerra contra l’imperi persa.
El vapor que sortia de la fissura del paviment va envoltar-la per complet, i per molt que Leònides intentés retenir la seva imatge, aferrant-la violentament com si fos la seva llança, molt aviat va quedar amagada entre la perfumada boira. El sacerdot va xiuxiuejar-li la pregunta del rei a cau d’orella i la pithia, retorçant les extremitats com si realment manqués d’ossos i lligaments, va pronunciar solemnement:
“Oh, habitants de l’extensa Esparta! O la vostra poderosa i excelsa ciutat és destruïda pels perses, o bé Lacedemònia plorarà la mort d’un rei. Doncs l’invasor té el poder de Zeus i no s’aturarà fins que devori la ciutat o el rei fins als ossos”.
Leònides sabia que la funció essencial d’un oracle no era preveure el futur, sinó proveir de sanció divina les decisions polítiques de les diferents ciutats gregues, però la veu de la pithia li havia semblat tan sobrenatural que no va poder evitar estremir-se davant la contundència de les seves paraules. La disjuntiva que se li presentava al rei espartà era desoladora, ja que havia d’escollir entre la seva pròpia mort o la supervivència d’Esparta.
Sense retirada, sense rendir-se.
La pithia, retornant al seu estat natural, va aixecar-se tremolosa del trípode de bronze, va saltar la fissura, que havia deixat ja d’emetre gasos tòxics, i va llançar-se als seus braços. El rei espartà era força alt, així que la sacerdotessa va quedar penjada del seu coll i amb els peus balancejant-se sobre el terra. El cos de la pithia desprenia una aroma a gessamí molt suau, i es barrejava amb el seu alè de llorer i mel fermentada. El contacte amb el seu cos i els seus sedosos cabells de blat va eriçar-li la pell.
–El teu sacrifici no serà en va, rei d’Esparta. Salvaràs la teva pàtria i a tota Grècia, i el teu nom serà recordat. El món sabrà que uns homes lliures van enfrontar-se a un tirà. Tothom sabrà que 300 espartans van oferir fins al seu últim alè per la llibertat.
I va ser si més no curiós que la seva última visita a l’oracle de Delfos, ja tan llunyana en el temps, creués els seus pensaments, de manera molt fugaç i sigil·losa, aquell tercer matí de lluita contra l’imperi persa. A un costat hi tenia el mar, negre, furiós i ple a vessar de vaixells de guerra enemics. A l’altre costat, l’avenc de les Termòpiles, un pas estret, angulós i ple de fonts termals i sulfuroses, indret on Hèracles havia perdut la vida. Davant seu, milers de soldats enemics que tensaven els seus arcs elaborats amb cuir extret de cabres salvatges i reforçats amb plaques de metall, arrancant gemecs als tendons de bou que els servien de corda. Darrere, els seus 300 espartans; la majoria d’ells amb les llances trencades i els escuts plens de bonys, i plenament conscients del seu destí.
Tot d’una el cel es va enfosquir. Leònides va aixecar el cap i va trigar uns segons a entendre per què el sol havia marxat, si recordava que cap núvol es passejava pel cel aquell calorós matí d’agost. Una pluja de fletxes creuava xiulant el cel, ocultant el sol i espantant els ocells.
–Com tu deies, Leònides, lluitarem a l’ombra! –va cridar un dels seus soldats.
Els seus companys van riure de l’ocurrència, i el rei va mirar els seus homes un últim cop; havien lluitat amb una determinació ferotge, provocant moltíssimes baixes a un exèrcit que semblava immortal, i estava orgullós de cada un d’ells.
–Els espartans preferim caure amb honor que viure amb covardia, i així ho hem demostrat durant tres llargues jornades de sang i bronze. Serem herois, símbols de valor, entrega i glòria. Serem recordats!
I tots van celebrar les paraules del seu rei cridant i buscant protecció sota els pocs escuts que encara es podien fer servir.
Lluny d’aquella regió d’aigües termals, en un paratge abrupte i harmoniós, la jove sacerdotessa va sortir del temple. Els seus peus descalços van agrair la frescor de l’herba que creixia a l’exterior, humida encara per la rosada de la nit. El cel estava farcit de núvols prims i allargassats, i li van semblar les fletxes d’Apol·lo, el déu protector de l’oracle.
Va apropar-se a una de les fonts que hi havia a un costat del Camí Sagrat, i reflectida a l’aigua cristal·lina hi va veure la imatge tremolosa del rei d’Esparta cosit de fletxes, estès sobre un terra ple de sang, fang, llances trencades i escuts abonyegats i amb la lambda espartana mirant al cel. Protegit pels seus homes.
Somrient, de manera desafiant, el déu Hades.
*Aquest relat està inspirat en uns fets reals cabdals per a la història d’Occident: la resistència heroica a la batalla de les Termòpiles. Les descripcions de l’oracle i del paisatge que l’envolten es basen directament en les descripcions que trobem a les fonts clàssiques, especialment les realitzades per Plutarc i Heròdot, i també en les reconstruccions fetes per la historiadora de l’art Maite Basaguren. Així com de les impressions recollides durant els meus nombrosos viatges a l’Oracle de Delfos.
