Eudald Alabau entén l’art com un vehicle per denunciar aspectes que li desagraden?
Sempre. Quan va haver-hi la crisi del Prestige jo estava a l’Escola d’Art de Vic i vam fer peces per denunciar-ho. El meu Bosc dels Sentits és un treball enorme per parlar de la problemàtica dels incendis forestals que als anys noranta van cremar el Bages. Per mi és necessari utilitzar la creació per esbafar-me o per fer crítica social davant de tot allò que està passant.
En l’actuació al riu Ter a través de còdols i matèria fluvial que està desenvolupant actualment també hi ha motius de denúncia de tot allò que passa actualment.
Sí. Ara mateix el cos em demana posar-hi el símbol de la pau o del desarmament nuclear que volen accentuar allò que no m’agrada de la situació que vivim. Però també utilitzo altres símbols fets amb còdols, sempre sent molt respectuós amb la llera del riu, on la gent no necessàriament hi veu allò que jo he volgut mostrar-hi. Cadascú s’imagina el que vol, fins i tot dinosaures que no hi he creat. És tot plegat molt subjectiu i el fet que l’aigua ho inundi primer i reculi més tard fa canvis en l’obra, que ja és el que pretenc. I el resultat el trobo realment sorprenent. En una ocasió vaig fer una construcció amb gel i a la nit hi vaig fer foc a l’interior. La intenció era que la gent que ho veiés s’hagués de fregar els ulls per constatar allò que tenien al davant, a través d’efectisme i surrealisme.
Hi ha gent a qui ens agrada acumular tota mena d’objectes. Algú que practica l’art efímer està just als antípodes d’aquesta actitud?
Si entressis al meu taller, veuries que precisament acumulo molt. Em cal recollir moltes coses per reciclar-les posteriorment. Què en farem dels vasos de plàstic reutilitzables de les festes majors? Doncs l’Alabau de Ripoll els recull. Que algú té caixes i més caixes de condons caducats? Doncs per mi. Ara mateix tinc el taller tan ple que necessito alliberar espai. Aquestes peces les aprofito per compartir-ho a través de les meves obres, però alhora buscant que al meu taller cada vegada hi hagi menys objectes. Tinc una edat, i tampoc no puc deixar tanta trasteria als meus fills.
L’art efímer està prou valorat, o li cal pujar uns graons més per entendre’l i respectar-lo?
Em sembla que al segle passat el land art i l’art brut ja va introduir que materials més humils del que ho podien ser els metalls o les pedres precioses formessin part de l’art. Actualment, l’art en el paisatge ha agafat molta més volada.
Per la seva banda, l’art urbà pot considerar-se també com una forma d’art en el paisatge?
Aquests murals que es fan en les ciutats amb la voluntat de rehabilitar parets està assolint molta volada. Hi ha gent que aprofita el detall d’una branca per fer petites composicions de grafits extraordinaris. En canvi, els que embruten trens perquè creuen que la seva pintura viatja en el paisatge no sé què pretenen. A mi que m’impedeixin veure la geografia a través del vidre de la finestra em molesta bastant.
Els murals del projecte Milestone que s’han fet a Ripoll aquest últim any són una bona notícia pel municipi?
D’entrada soc més partidari que es facin grafits en referència al poble que no pas el contrari. El de la noia de vermell de davant de l’escola Joan Maragall és molt bonic, fet amb una habilitat extraordinària, però podria estar a Nova York o a Londres. En canvi, el del barri dels Ferroviaris, per més que hagi estat qüestionat, està molt més arrelat a Ripoll, perquè fa referència al cinema Comtal. M’agradaria que hi hagués més espais d’aquest tipus, però lligats a la nostra població.
Sovint els ripollesos som molt crítics amb el poble i fins i tot amb el seu urbanisme. Per un artista Ripoll és un poble estèticament amable?
Hi ha moments de tot. S’han fet algunes relliscades. Hi ha espais abandonats, com l’estació del tren, les fàbriques que no tenen cap mena d’ús… Culturalment estem en un moment certament baix. Per això estic il·lusionat amb el projecte Kminart, del qual soc comissari. Espero que prosperi, perquè tant Ripoll com la comarca necessiten un projecte d’aquestes característiques.
“És molt difícil entendre l’art abstracte si no hi estàs educat”
Com hi incidirà?
Si la gent s’hi engresca i es pot consolidar. A Ripoll estem massa abonats a allò de l’arrancada de cavall i parada de burro, però m’agradaria que serveixi per cohesionar artistes del món del teatre, de la música i d’altres àmbits, per fusionar-nos i acostar-nos una mica a l’activitat que hi ha en comarques veïnes com la Garrotxa o Osona.
En una ocasió una cineasta ripollesa comentava que quan veia una pel·lícula estava més pendent de com s’havia fet que no pas de la mateixa obra. Creu que l’art es gaudeix més des del desconeixement de les tècniques?
En qüestió artística els nostres pares van rebre molt poca informació sobre l’art. Quan anava als Salesians em feien copiar làmines. Ara amb la plàstica moderna, els infants estan més al cas de les noves tendències. És molt difícil entendre l’art abstracte si no hi estàs educat, perquè el primer que preguntes és “això què representa”. Les coses són el que són i falta educar-te per assimilar-ho.
Els germans Alabau (Ramon, Eudald i Carme) eren fills de forners, però, en canvi, han tingut inquietuds artístiques, creatives o intel·lectuals. Hi ha algun lligam que aparentment costa de percebre?
Com a escultor el fet de llevar-me al matí i veure el meu pare remenant la pasta em va permetre veure-hi una plasticitat en el material que em va potenciar la creativitat en figures de pa que acabaven anant a l’aparador. L’artista diuen que o bé hi neix o se’n fa. A la família no n’hi havia tradició, però a escala cultural el meu pare parlava sis llengües, tenia molts llibres i estava subscrit al National Geographic Magazine, que em permetien asseure’m a una cadira i voltar per tot el planeta descobrint moltes coses. Ara mateix al riu hi he fet una aranya de còdols que és una reproducció de l’aranya de Nazca al Perú, que vaig veure en una revista. L’any 1973 ja la dibuixava sobre la plaça del Monestir amb serradures. Feia land art al paisatge sense saber que existia aquesta disciplina, segurament perquè sortia de mi o del passat cultural del Perú que havia conegut a través de les revistes. Un cop feta l’aranya vaig pujar a la torre del monestir i vaig fer una foto de la gent sortint de missa, que semblaven formigues al seu costat.
Un professor de qualsevol disciplina artística ha de ser necessàriament bo exercint-la, o no és imprescindible per ser bo ensenyant?
Hi ha de tot. Normalment, un bon professor destaca també en l’àmbit artístic.
Ara mateix diem pràcticament que tot és art. Fins i tot el futbol. Ho considera una transgressió?
El que costa més és definir el límit entre l’artesà i l’artista. L’artesà repeteix esquemes i no crea, però, en canvi, els artistes de vegades pateixen un ego exagerat, sobretot quan els arriba la popularitat. A mi no em serveix de res que algú hagi exposat en una gran galeria, sinó que allò que hi ha portat valgui la pena.
Per tant, podem dir que el futbol és art?
No, és un esport. Ara bé, no sé si és més correcte dir que en Messi és un artista o bé algú que fa filigranes amb la pilota.
{{ comment.text }}