Mala mar

1
Mar en calma

El primer cop que la veig és en un balcó. M’hi fixo perquè la criden pel mateix nom que a mi i perquè aquest dia estic avorrida com una ostra.
—Mar, vine! Mar, corre, vine!
Ja vinc, penso per sortir de l’ensopiment: a cada onada que trenca a la sorra. Però sé perfectament que les dues criatures que xisclen el meu nom des del balcó no tenen cap interès en mi, perquè amb prou feines arriben a veure’m per sobre la barana. Les altres tres o quatre —no sé ni quantes n’hi caben en un sol balcó—, adultes i que fan pinta de ser les progenitores, sí que em claven els ulls un moment. Però de seguida formen un cercle i tornen a aixecar aquesta remor ridícula que acompanya sempre els humans, mentre les petites salten amunt i avall al seu voltant com les ones que se’m fan quan m’arrisso.
Amb ella, la que es diu com jo, encara és pitjor. Quan finalment emergeix de la porta del fons del balcó —si és que d’això se’n pot dir emergir—, m’ignora per complet. Em mira res, un segon, i és com si no em veiés. Com si no s’adonés que soc allà davant, quieta i immensa com un instant de felicitat.
—Mar! Jugues? Mar, va, atrapa’m!
Persegueix les dues criaturetes de manera instintiva, com si li fes mandra. Què coi els passa a aquestes bestioles humanes? Em naveguen amunt i avall sense parar per satisfer aquesta gana voraç que gasten últimament, i després semblen totes desnodrides. No s’adonen de la meva bellesa. No em veuen. No obren mai les boques amb sorpresa, silencioses. No somriuen. Es deixen endur pel corrent com les tortugues mil·lenàries que em viuen a dintre.
La tal Mar, però, sembla cansada fins i tot d’això. La seva indiferència és profunda com els meus abismes. Però tard o d’hora em mirarà, oh i tant que ho farà. Algú que porta el meu nom ha d’estar-me agraïda que li hagi donat la vida. Tenir el meu ímpetu.
No ho vull, però m’excito.

2
Marejol

Pujo a passar el cap de setmana a l’apartament dels pares a primera línia de costa. Quan hi arribem fa bo i decidim parar la taula al balcó. Dic decidim però jo no decideixo res. No sé on tinc el cap.
Intento fer bromes, jugar i seguir el ritme dels nebodets, que no em deixen en pau ni un moment. Tant li fa: últimament només tinc guerra. Per això, quan la mare demana què volem de sopar, m’ofereixo a cuinar una truita de patates que em serveixi d’excusa per deixar anar les llàgrimes que imprevisiblement em van venint als ulls sense que ningú em pregunti què em passa. No és que em faci vergonya plorar davant de la família. És que tampoc puc al·legar cap motiu gaire més concret per fer-ho que estar pelant una trista ceba. De manera que preparo la truita i, sense necessitat d’eixugar-me les galtes, sec a taula i la serveixo. Mmm, boníssima, diuen tots mentre la fan desaparèixer. Però jo fa dies que soc incapaç d’aquesta màgia. No sé on, però he perdut la gana. I fins i tot em sembla que els altres en tenen massa. Mentre jo embruto el plat per simular que he empassat alguna cosa sòlida, ells parlen de competir, de triomfar, de comprar, d’ascendir, d’invertir, de viatjar.
—He guanyat jo! No, jo!
Renyen els petits perquè —de moment— l’important és participar i segueixen xerrant fins que la mare s’aixeca a buscar una rebequeta i el pare diu ve garbinada. No té ni idea de vents, no crec que hagi anat mai en barca. Però des que va comprar aquest apartament s’ha convertit en un expert en meteorologia marítima i, quan la conversa l’avorreix, en comptes de la tele, vigila les onades.
Per primer cop des de que he arribat, jo també contemplo el mar, que comença a agitar-se inquiet, com si estigués enrabiat.
M’omplo els ulls de blau i intento imaginar-me com seria si pogués encomanar-me de la seva fúria i acabar amb tanta ximpleria.

3
Maror

Diu el foc que soc incorregible. Que amb els milers d’anys que tinc, ja seria hora que posés seny i que fes el favor d’estar-me una mica quieteta. Que no pot ser que cada cop que m’emprenyo em carregui una platja o un delta, per més que últimament els humans m’embrutin, m’escaldin i em perdin el respecte. Que els deixi estar, em diu, que total hi són fa quatre dies i que ja s’ho trobaran, que tampoc se’ls ha de donar tanta importància que ja prou que se’n donen ells mateixos. Diu que el meu problema —perquè segons ell tinc un problema— és que com que ningú no em para mai els peus, estic acostumada a fer i desfer com em dona la gana. I que sembla mentida que m’encengui més que ell. Que soc una llunàtica.
Però la veritat és que em rellisca el que em digui i que sé perfectament perquè m’ho diu, tot això. M’ho diu perquè l’exaspera que l’aturi quan calcina desbocat els turons que es banyen a les meves costes. Perquè no suporta que l’ofegui quan encara no ha acabat de consumir algun dels vaixells que em travessen. I perquè ell i jo som iguals, però amb una diferència: jo el guanyo sempre. I una cosa he de deixar ben clara a tothom: no soc incorregible. Soc ingovernable.
Soc la reina.
I si vull aixecar-me, encara que sigui mig metre, per provocar una criatura esquifida que ha perdut la capacitat de reaccionar, doncs m’aixeco fins que la criatura em mira i s’embadaleix. I si amb això no em sembla que n’hi hagi prou per demostrar-li que la vida és impuls i lluita, no pas comoditat, por i dubte, doncs agafo i creixo encara mig metre més. Que digui el vulgui, el foc. I que vingui el vent, que aquest sí que és boig d’anar amunt i avall i sap com empentar-me per fer-me encara més alta.
Aviat seré tota plena d’onades i escuma blanca. M’empassaré les roques. Queixalaré la platja. Esquitxaré el passeig. I em trencaré en un brogit com un crit de guerra.

4
Maregassa

Recollim la taula que ja és fosc i el mar s’ha convertit en una remor sorda. El pare diu que no fa pinta d’amainar. Com si pogués llegir el futur, diu: la nit serà mogudeta. Però jo m’he pres una valeriana i, un cop al llit, em sembla que les ones em gronxen.
Quan em torno a desvetllar dues o tres hores més tard, la remor ja és un clamor de batalla. El pare tenia raó. Aquesta nit no soc l’única que té insomni. A jutjar pel borbolleig de l’aigua, pels udols del vent i el remoreig dels pins, sembla que el món s’hagi d’acabar d’un moment a l’altre. Alguna cosa metàl·lica, potser una tanca, repica a la llunyania. Uns cables fuetegen una façana. Una llauna buida roda d’aquí cap allà. Res no troba descans.
A les palpentes i amb compte de no despertar ningú, baixo al passeig i, encara acostumant-me a la foscor, m’aboco a la barana que dona a la platja. Les onades arriben fins a la meitat de la sorra i el vent m’escabella i em torna a mullar les galtes. El mar brama amenaçador com una por poc precisa.
Podria dir que és una bogeria: que sento que el mar em crida.
Podria parlar de les raons indefinides, insuficients i poc objectives que em fan venir ganes de pelar cebes. O podria explicar que ho faig i punt. No perquè en tingui cap motiu, sinó perquè tampoc en trobo cap per tornar-me’n al llit, pensant que demà serà un altre dia. Un altre dia més, no gaire diferent d’avui.
Em trec les vambes i la jaqueta impermeable que m’he posat a sobre del pijama, baixo les escales i enfonso els peus a la sorra humida. I així, sense pensar-ho gaire, m’endinso en les onades.

5
Maremàgnum

Estic tan esvalotada, tan encegada per la passió i la broma que no la veig quan se m’acosta. Me n’adono quan ja la tinc a dins, maldant per nedar-me amb unes braçades irrisòries que més aviat em fan pessigolles.
Què vol? Que me l’emporti al fons amb els vaixells naufragats perquè se la mengin els peixos llanterna? Ara sí que em cago en tots els humans desagraïts als quals he donat la vida, i en mi mateixa per donar-los-la, i en els trossos d’estrelles que van topar contra la Terra i es van vaporitzar a l’atmosfera per crear-me a mi en primera instància. La vida ha de cridar la vida, coi. I encara que cadascú sigui lliure de fer el que vulgui, no puc evitar enfurismar-me, cosa que encara fa que em regiri més.
Aquesta bestioleta idiota s’ha entestat a endinsar-se’m i no sembla que tingui cap intenció de girar cua. Miro de calmar-me i d’empentar-la amb suavitat cap a la vora. Voldria que es deixés d’històries i tornés sana i estàlvia cap a la platja. Però em temo que ja és massa tard perquè cap de les dues es faci enrere. No som capaces de controlar-nos ni la irritació ni la força. Ai, ai, penso. I, sense voler, la submergeixo i la rebolco una vegada i una altra. M’he desfermat i, per més que ho intenti, no em puc aturar. M’hisso en onades tan altes que em recargolo i em ploc en cascades enormes.
Em trenco amb una remor profunda i eixordadora com una pena. I inevitablement, quan ella intenta agafar aire, també com una pena, me li escolo a dintre.
Hi ha moments en què aconsegueix treure el cap i tus i m’escup una mica. Però com que de seguida me la torno a endur avall i li faig fer més tombs, la pobra ja no sap on és el fons i on és la superfície, es va cansant de forcejar i se m’empassa a glopades.
Fins que deixa de lluitar i em sura sense pes entre les ones com un tros d’escorça.

6
Mar interior

Obro els ulls i ho veig tot blanc. No tinc ni idea d’on soc, però la set i el dolor muscular em fan sentir viva com fa temps que no m’hi sentia. A poc a poc, vaig enfocant la vista i distingint objectes al meu voltant: un panell de llum enmig del sostre clar. Un petit televisor apagat que penja de la paret de davant. La punta del llit ortopèdic on estic estirada. I el sofà d’escai blau del qual s’aixequen corrents l’Aleix i els pares.
T’has despertat! Com et trobes? Té, beu, ha dit el metge que beguis molta aigua. Els rostres un pèl massa tibants, els ulls un pèl massa oberts —l’espant de tots tres— i la paraula aigua, sobretot aquesta paraula, em retornen bruscament a la mar com un fort corrent de ressaca. Als cops i a les estrebades. A la necessitat desesperada de beure aigua malgrat estar-ne envoltada. Al cos pesat com un bloc de formigó que s’enfonsa. A la ment que s’enlaira lleugera, primer a la vora d’una piscina desbordant, envoltada de gespa, de la infantesa, i després entre pensaments abstractes, figures geomètriques, llums de colors que fan pampallugues i s’esvaeixen.
Amb els dies m’expliquen que em van trobar de matinada els primers pescadors que sortien. Que em van veure allà estesa a la sorra amb el pijama tot esparracat després del temporal i es van pensar el pitjor. No em diuen si van patir molt o poc abans de localitzar-me. No em fan preguntes. Ni tan sols quan el meu germà torna de córrer amb l’impermeable que vaig perdre aquella nit.
Tornem a ser tots al balcó. És un vespre fred, bufa tramuntana i la mar està remoguda.
—Gràcies —dic mentre agafo la jaqueta i me la poso.
De sobte ja no m’importa incomodar-los, així que els explico perquè em vaig llançar a la mar. Els parlo del forat a l’estómac que tinc ara a totes hores i del forat que hi tenia abans, quan cuinava truites de patates. Els dic que aquell forat era tan profund que no l’hauria pogut omplir amb res que no fos aigua salada. I els confesso que em rellisquen les seves competicions, ascensos, inversions i viatges. Que jo no vull posar seny ni estar-me quieteta, i que si m’he de deixar endur per alguna cosa, prefereixo que sigui per un vent insensat que m’ajudi a aixecar-me i a créixer i a fer-me més forta. A empassar-me les pors i queixalar els desitjos. A encendre’m més que el foc i ser la reina del mambo.
Fan cara d’estranyats, és clar. És el primer cop que em senten parlar així, amb la meva nova veu, i encara es pregunten d’on ha sortit.

Col·laboren:

Llibreria La Gralla – Institució Puig Porret