Al frontal d’altar de Sant Pere de Boí (Alta Ribagorça), del segle XIII, la mà dreta de Sant Pere fa el gest de beneir i l’esquerra aguanta el bàcul, símbol del bisbe. A la peça Acabar i començar, realitzada en plena pandèmia per Isabel Banal, les mans sostenen les pastilles de sabó noves i gastades, quan tots ens rentàvem les mans obsessivament. Entre una i altra transcorren més de set segles. I serien dos extrems cronològics de l’exposició “Història de les mans”, que des de dissabte es pot veure al Museu de l’Art de la Pell de Vic.
Un viatge amb obres d’èpoques i llenguatges diversos en què les mans són el fil conductor. “L’ element a partir del qual revisem la història cultural del tacte, i la seva importància en moltíssimes activitats que ens defineixen com a éssers humans”, explica Alexandra Laudo, comissària de l’exposició. Produïda pel Programa d’Arts Visuals de la Diputació de Barcelona, va començar ara fa més d’un any a Granollers el seu viatge per diferents ciutats, i pel camí ha estat premiada per l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA).
“Història de les mans” és una exposició d’autor, en què el paper de la comissària a l’hora de triar les obres que construeixen el relat és determinant: les mans són el símbol, el fons és el tacte i el contacte, tot allò que expressen i comuniquen. Des del treball, “l’activitat, la força i la capacitat de construir” fins la comunicació “a través del llenguatge gestual”, passant pels afectes: “L’amor i la cura, a l’inici i al final de la vida les mans tenen cura de nosaltres”. Però també les mans que poden ser vehicle “de violència i agressió”. Mans que serveixen per intercanviar objectes o diners i mans que són creadores d’art.
Alexandra Laudo ha volgut explicar-ho posant en diàleg, sense ordre cronològic, les 25 peces de l’exposició. “Tot i que les obres siguin de diferents èpoques, l’he entesa sempre com una exposició contemporània”, diu la comissària. Les peces històriques, romàniques i gòtiques en la seva majoria, han estat cedides pel Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). De les contemporànies, n’hi ha d’artistes com Colita, Isabel Barios, Damià Campeny, Pasqual Ortoneda o Antoni Muntadas, entre d’altres. Una peça d’aquest últim, un dels creadors catalans amb més relleu internacional, expressa el pas de l’escriptura feta amb les mans a la cultura digital de les pantalles: Puntuacions són litografies en què diferents signes (del punt i la coma a l’arrova) es presenten doblement: una versió cal·ligràfica i una altra produïda amb mitjans tècnics
25 ANYS D’ART VISUAL
La gira de l’exposició, que s’allargarà fins al 2024, coincideix amb els 25 anys del Programa d’Arts Visuals de l’ODA (Oficina de Difusió Artística) de la Diputació, que actualment dirigeix Anna Crosas, de l’Esquirol. En la inauguració d’“Història de les mans”, aquest dissabte, va destacar l’aposta que s’ha fet “per l’accessibilitat” de totes les exposicions. En aquest cas, els visitants disposen de textos en Braille o en macrocaràcters per a persones amb discapacitat visual, o vídeos amb llenguatge de signes a través d’un codi QR.
{{ comment.text }}