Ombres xineses

Teresa Martí Gaudes. Gurb - 1er PREMI Malgrat que la mare m’agafa de la mà, encara tinc una mica de por. Segur que l’Aleksander li ha agafat l’altra mà. Que bé que la mama té dues mans! Ara ells dormen, però a mi em costa quedar-me adormida perquè tinc por que el túnel es torni a quedar a les fosques com ha passat aquesta tarda. De cop ha marxat la llum i s’ha quedat tot tan fosc que ni tan sols veia la mama, només he notat que m’agafava de la mà i l’estrenyia més fort que mai. M’he quedat quieta al seu costat escoltant el que deia la gent. Sentia veus que deien que ens quedéssim quiets, que la llum tornaria de seguida, altres que deien que estaven buscant un llum, i altres deien: ja està, tranquils, ja està!, mentre obrien les llanternes dels mòbils, que han fet una llumeta molt petita, però almenys ens hem pogut veure les cares. He vist que la mare estava molt seriosa. Aquest cop ningú no ha cridat, ja sabíem que la llum tornaria. El primer cop que va marxar la llum sí que tothom va cridar, sobretot els nens més petits. Ara ja sabem que hem d’esperar una mica fins que els llums del túnel es tornin a encendre. Tot i que ja no ens espantem com el primer dia, que marxi la llum en aquest lloc em fa por. Quan estàvem a casa, no em feia gens de por; al contrari, em quedava quieta, que era el que sempre em demanava la mare, i esperava que ella encengués una espelma o una llanterna. Llavors, jo aprofitava per fer amb les mans unes figures d’animals que es veien a la paret, com el pare m’havia ensenyat. «Són ombres xineses, Anichka», em deia la mare i a mi em feia riure que la mare anés tan lluny a buscar el nom d’aquelles figures negres que es movien a la paret. El que més m’agradava era creuar els dits gruixuts de les dues mans i fer volar el colom que apareixia a la paret i que es feia més gran o més petit segons si acostava més o menys les mans a la flama. La mare sempre em deia que vigilés que em podia cremar, però li encantava veure volar el meu ocell. Un altre animal que també em sortia molt bé era el gos, sobretot quan li feia obrir la boca i bordar mentre amb els dits de l’altra mà li feia moure les orelles. A l’Aleksander aquest era el que més li agradava. Corria cap a la paret cridant i rient, intentant agafar el gos; llavors, jo canviava la direcció de les mans i el perseguia a ell fent com si el gos el volgués mossegar. Era molt divertit veure com s’escapava cridant i corria fins a amagar-se als braços de la mare, que feia veure que el rescatava d’aquell gos que el perseguia. A mi això em feia riure molt i m’agradava veure com la mare em mirava i somreia. Tinc ganes de poder jugar un altre cop amb els animals a la paret, perquè des que hem arribat al túnel l’Aleksander no riu. És molt estrany, no sabia que els nens petits podien deixar de riure de cop. Però fa dies que res no el fa riure, ni tan sols les meves pallassades. De fet, la mare tampoc riu. Fa una mena de ganyota, però ni de bon tros riu com ho feia fa només uns dies, abans que el pare ens acompanyés aquí, al túnel. No sé per què el papa no es va quedar amb nosaltres. Em va prometre que tornaria molt aviat, però que abans havia de fer una feina molt important i havia de marxar uns dies perquè el lloc on havia d’anar era molt lluny. Estic preocupada perquè mai no havia trigat tants dies a tornar i a fora al carrer estan passant coses perilloses, diu la mare. No sé a què es referia quan em va dir que marxava molt lluny, potser és com quan anem a casa dels tiets que viuen a una altra ciutat i triguem tanta estona amb el cotxe. La mare m’ha dit que la tieta i els cosins també estan amagats a un túnel. Tant de bo no marxi la llum com al nostre perquè el Georgiy té molta por a la foscor. Quan em quedo a dormir a casa seva, la tieta sempre deixa un llum petit encès perquè si no el meu cosí plora. És igual de petit que l’Aleksander, però, per sort, el meu germà no té tanta por de la foscor. El dia que vam arribar al túnel, la mare em va dir que només estaríem aquí uns dies i que aviat tornaríem a casa i que llavors podria tornar a jugar amb les meves joguines. Quan vam sortir de casa, ho vam fer tan de pressa que només vaig poder agafar un conte, que és el meu preferit, però que ja he llegit un munt de vegades. On vivim ara no tenim gairebé res, ni tan sols cadires per seure, i hem de menjar i dormir a terra i, malgrat portem tot el dia l’anorac posat, fa molt fred. A més a més, aquí hi ha molta gent que no conec de res. A alguns nens sí que els conec de l’escola o perquè són veïns, però hi ha moltes persones que no havia vist mai. I és molt estrany perquè en aquest lloc no hi ha pares ni germans grans, tan sols veig nens petits com nosaltres, algunes noies, mares i àvies. També he vist alguns avis, però crec que deuen ser avis des de fa molt de temps, perquè són molt grans, tant com ho era l’avi, que es va morir l’any passat. El dia que el pare va marxar, la mare va plorar molt i també l’àvia. De fet, gairebé tothom plorava aquell dia, fins i tot el pare! Mai havia vist plorar el pare i menys perquè marxés lluny a treballar. Els altres cops que el pare havia marxat, tampoc no recordo que la mare plorés. Es feien un petó molt llarg, això sí, i la mare li desitjava al pare que tingués un bon viatge, li demanava que anés amb cura a la carretera i que li anés trucant. En canvi, aquest cop la mare només li va demanar que tornés, que marxés si havia de marxar, però sobretot que tornés. Em va semblar molt rar, perquè el papa sempre torna! Quan vingui li explicaré que el dia que va marxar em vaig espantar molt perquè vaig sentir una sirena que no era com la que fan servir els bombers o les ambulàncies; aquesta sonava molt fort i molta estona. I li explicaré que quan va sonar tots vam cridar i córrer. La mama va agafar l’Aleksander a collibè, l’àvia em va agafar de la mà i tots quatre vam anar molt de pressa a la part més allunyada de l’entrada del túnel. Sort que l’àvia portava una llanterna i aviat es va il·luminar una mica el lloc on érem. L’àvia em va explicar que la sirena sonava per avisar que ningú sortís del lloc on estigués amagat i, els que no ho estaven, anessin de pressa a refugiar-se perquè al carrer hi havia unes persones que ens volien fer mal, però no em va explicar per què ens volien fer mal. És molt estrany que no m’ho volgués explicar. Ja soc gran per entendre algunes coses, però m’he adonat que a la mare i a l’àvia els costa molt parlar del que està passant a fora. De fet, fa dies que no em responen a les preguntes que els faig i, si em contesten, ho fan amb respostes molt estranyes. Com quan li vaig preguntar a la mare per què no anàvem a l’escola i em va dir que estava tancada, però jo crec que la mare s’equivoca perquè la nostra professora no ens va avisar que tancarien. L’únic que m’agrada de viure al túnel és que l’Aleksander dorm amb mi i amb la mare i, quan ens fiquem al llit, passa el braç per sobre de la panxa de la mama i em dona la mà mentre ella ens explica un conte. Un de diferent cada dia. La mare en sap un munt. Avui ens n’ha explicat un d’una nena que vivia en un país on les persones estaven barallades i es feien mal. Fins i tot ens ha dit que podien morir en aquestes baralles. Sort que quan ens ha explicat aquest tros del conte l’Aleksander ja feia estona que s’havia quedat adormit perquè, si no, s’hauria espantat molt. A mi m’ha entristit molt el que li passava a aquesta nena. No sé per què les persones de la seva ciutat no arreglen les coses parlant. A l’escola, quan dos nens es barallen, els professors parlen amb ells, escolten el que vol dir cadascun i aconsegueixen que es demanin perdó, fins i tot que es facin una abraçada! A vegades, fins i tot després es fan amics. Quan torni a l’escola els explicaré aquest conte perquè no es barallin mai, ja que és molt perillós. Llàstima que la Kateryna i l’Olena no hi seran. La mare em va dir que havien marxat a un altre país amb la seva mare i la seva tieta. I que allà anirien a una altra escola que sí que està oberta, però que nosaltres no hi podíem anar perquè havíem d’esperar que tornés el pare. Quan la mare m’ho va dir, vaig pensar que si el pare trigava gaire a venir faltaria molts dies a l’escola! He pensat que quan ens truqui li demanaré que em compri un quadern i colors per dibuixar i un llapis per escriure perquè, si no, m’oblidaré de tot el que hem aprés. Però no sé si podré dir-l’hi, perquè ja han passat uns dies i encara no ha trucat cap cop a la mare i això que ella porta el telèfon sempre a sobre. Potser és perquè a vegades es queda sense bateria de tant parlar per telèfon i mirar les notícies. A més a més, aquí al túnel no hi ha gaires endolls i tothom els vol fer servir. La mare m’ha dit que demà anirem un moment a casa a buscar roba neta i aprofitarà per carregar el mòbil. Quan hi anem, haig de pensar d’agafar alguna joguina més i espelmes per jugar amb l’Aleksander. Ens haurem d’afanyar perquè la mare també m’ha dit que, si sona la sirena mentre estem fora del túnel, haurem de córrer molt, moltíssim, com el primer dia. Espero que tinguem temps de fer el que diu la mare, així tindrem el telèfon ple de bateria i el pare podrà trucar. I si aconsegueixo agafar una espelma, li faré a l’Aleksander els animals que tant li agraden. Quan li faci el gos, no faré que el persegueixi, no vull que s’espanti més del que ja ho està. Potser me n’inventaré un de nou, que sigui una sorpresa. He pensat en un conill que mou les orelles i el nas, tot i que aquest no l’he fet mai! Li hauré de demanar a la mama com es fa. Li diré a l’Aleksander que es pot acostar a la paret a tocar-lo, que no li farà res. Estic segura que quan s’hi acosti, si faig que el conill mogui el nas i les orelles al mateix temps i molt de pressa, l’Aleksander tornarà a riure. Tant de bo ho aconsegueixi!

Ombres xineses

Roig cirera, roig intens

La sogra

Presoner

Contes de fuchü

LA PREGUNTA

Aquest any 2025 serà millor que el 2024?

Tres robatoris en tres mesos: "Ens sentim desemparats"

Vuit empreses d'Osona i el Lluçanès, entre les millors pimes de l’Estat

La Guàrdia Civil atribueix al gerent del Fitó de Seva infraccions ambientals i possibles delictes

Activitat comercial a Granollers en temps de pandèmia

“A la nonne!” | Així ha sigut la 81a cavalcada dels Reis d'Orient a Vic

La inestabilitat del sector porcí provoca pèrdues per valor de gairebé 12 milions a Baucells

Comprar una casa a mitges a Vic, compartint espais, alternativa als lloguers disparats

Francesc Giné, nou director general de Grup Gepork

Tercer abocament de pneumàtics al riu Gurri de Vic