Mor el poeta, narrador i assagista Josep Piera amb 78 anys. L’autor valencià, natural de Beniopa (1947), va ser una de les veus més destacades de la Generació dels 70. Es va donar a conèixer com a poeta amb l’antologia ‘Carn Fresca’ i va firmar una obra extensa que combina poesia, narrativa, dietaris i assaig entre els quals destaquen títols com ‘El somriure de l’herba’ (Premi Carles Riba), ‘El Cingle Verd’ (Premi Josep Pla) o ‘Ací s’acaba tot’. La seva escriptura està molt vinculada al paisatge mediterrani i dels seus viatges; i va destacar en la traducció de poesia araboandalusina i en la difusió dels clàssics. La trajectòria de Josep Piera va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat el 1991 per l’aportació com a director de l’Any del Tirant i, més recentment, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
La vinculació de Piera amb Osona va de lluny. L’any 1978, el poeta va arribar a la comarca per fer de mestre a Roda de Ter. En realitat, era una mena de desterrament per allunyar-lo de les iniciatives en defensa de la llengua en l’educació que impulsava al País Valencià junt amb la seva dona, la pedagoga Marifè Arroyo. Però això li va donar peu a entrar en contacte amb el món cultural osonenc del moment i descobrir una figura poc coneguda: la del pare Francesc Martínez Miret, també vinculada a Osona. Tot això ho explicava fa un any i mig al Casino de Vic, compartint conversa amb l’historiador vigatà Josep Casanovas, en un acte organitzat per la UVic-UCC.
En la seva immersió a la comarca, tan lluny de casa seva, Piera en va recordar l’amistat que va travar amb el també poeta Lluís Solà, els poemes que aquest li va demanar per a la revista Reduccions o també la coneixença de Miquel Martí i Pol, que el va “sorprendre” amb la seva poesia. “Va ser un exili bonic, en què estava descobrint la literatura catalana, i la pertinença”, diu Piera.
D’aquí en van sortir vincles que, al cap dels anys, li permetrien submergir-se en la vida de Francesc Martínez Miret, fill de Beniopa –a tocar de Gandia– igual que ell. Martínez Miret, nascut l’any 1901, era fill d’una família humil i per poder seguir estudis la seva família el va confiar a l’orde religiós dels pares Camils, que tenien convent al poble. Però el Seminari d’aquests religiosos era lluny, a Sant Tomàs de Riudeperes.
I així va ser com el jove va seguir estudis eclesiàstics al convent situat al terme de Folgueroles. Piera va descobrir que era un profund admirador de Jacint Verdaguer, i que això ho havia traslladat a la poesia que escrivia. “És el darrer poeta romàntic, un anacronisme, alguns ho veuen passat de moda però jo ho reivindico.” I ho fa, sobretot, perquè “hi vaig descobrir un poeta que m’emociona”, encara que el seu estil verdaguerista ja no encaixava en ple segle XX.
No se sap què hauria continuat escrivint Martínez Miret, perquè va ser assassinat durant la revolta de l’any 1936, quan havia tornat des d’Osona a la Safor. Un fet que queda immortalitzat en l’única novel·la que ha escrit Piera, Rondalla d’un retorn (1978), quan era a Osona.
El seu vessant cívic a l’hora d’articular des del País Valencià el sistema literari català expliquen, en bona part, la trajectòria de Piera, així com les adaptacions i versions dels poetes araboandalusos, la traducció dels poetes italians i l’actualització i la difusió dels clàssics.
A més, la seva obra, en prosa i en vers, ha estat traduïda al castellà, l’anglès, el francès i l’italià, entre altres idiomes, i la seva poesia ha aparegut versionada en antologies col·lectives diverses.
Entre els títols més destacats de la seva extensa carrera hi ha els poemaris ‘El somriure de l’herba’ (1980), ‘Dictats d’amors (1991) o ‘El temps trobat’ (2013); obres en prosa com ‘Rondalla del retorn’ (1977), ‘El cingle verd (1982), ‘Ací s’acaba tot (1993) -que ha estat reeditada recentment- o ‘Seduccions a Marràqueix’ (1996).
També destaca la plasmació literària del món poètic andalusí, iniciada amb ‘Els poetes aràbigo-valencians’ (1983) i ‘Poemes de l’orient d’Al-Àndalus’ (1983). Piera va mostrar un gran interès cap a la cultura àrab antiga i moderna amb títols com ‘El paradís de les paraules’ (1995), i va traduir al català, juntament amb Josep R. Gregori, de poemes d’Ibn Khafaja.
També va publicar diversos títols dedicats a personalitats literàries i culturals del País Valencià, de camí entre l’assaig històric i la biografia novel·lada, com ‘Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March’ (2001), ‘Francesc de Borja, el duc sant’ (2009), Premi Joanot Martorell, i ‘El somni d’una pàtria de paraules’ (2012), sobre Teodor Llorente, Premi d’assaig Mancomunitat de la Ribera Alta.
L’any 2005 és nomenat membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El 2010 és nomenat fill predilecte de Gandia, i l’any 2013 la seva trajectòria és reconeguda amb el Premi Abril d’Acció Cívica Valenciana.
