Pa cremat

Esther Ventura Grimau. De Mollet Avui el porten. I després de tants anys, tornen els fantasmes. L’estiraran al llit i es quedarà allí, estàtic, inspeccionant-me sense perdre’m de vista, amb un ai al cor vigilant per si m’hi torno, per si ara que és ocell indefens, malaltís, les hi faig pagar totes juntes. Encara no em coneix. Si sabés de mi, si hagués tingut ganes de saber-ne, sabria que la meva ànima no s’assembla a la seva. Confesso que a estones ho desitjava. Volia tastar la seva maldat i ser-ne una còpia. Si així hagués estat, aquest ocell que ara espero, aquesta mena de colom sentenciat, no em provocaria el neguit que ara mateix em ronda amunt i avall pel cos com una munió de puces enfurismades. Però, és clar, el meu pare mai m’hauria permès assemblar-m’hi. Abans, m’hauria dat mort. Em fa por pensar-hi. Me’l ficaré a casa fins que decideixi anar-se’n, i això no se sap quan passarà, tot i que diuen que té vida curta. Diuen que enviaran una infermera tres cops per setmana. Quan no hi sigui estarem sols, esquivant-nos les presències tant com puguem. Em pregunto si la memòria li pesa tant com a mi, si ara que s’acosta la fi té atacs de consciència despietada. Si és així, no viurà gaire. Soc dreta al llindar de la porta. Contemplo el forn de pa que tinc al davant i tanco els ulls per un instant, per desaparèixer, per no ser aquí esperant Satanàs, que ha volgut venir a finir a casa. Espero una ambulància que no voldria que arribés mai. S’obriran les portes del vehicle i em deixaran un farcell al meu càrrec. El meu germà no el vol a casa. Diu que és la seva dona qui li ho prohibeix. L’escanyaria, la Teresa. Ella coneix l’ombra que em cau al damunt. Li ho vaig confessar tot en un atac de desesper, cansada de perdonar. Em creia que si recitava l’assetjament i reconeixia la humiliació recuperaria la dignitat. M’afigurava que el fet de parlar-ne m’enfortiria i que en ella trobaria el puntal que no havia trobat enlloc. M’inspirava confiança. Una dona que havia voltat món, una entesa en moltes coses que a mi se m’escapaven, una erudita del saber matemàtic que m’escoltava plena de congoixa prometent-me una sortida. Però la seva bona voluntat defallí aviat i la meva existència continuà plena de malsons i basardes. Qualsevol soroll em trasbalsava, qualsevol fressa em feia aturar el cor. I la vida no ho era. Sé que ja no pot fer-me res, però cada respiració que li sento em paralitza com ho feia anys enrere. Dorm força. O dormita, més aviat. Fa cops de cap tothora. Deu ser per la medicació que porta. M’havien dit que la infermera vindria tres cops per setmana, però truca el timbre cada matí i no sap pas com li ho agraeixo. L’estona que estan junts l’aire es torna més diàfan. Sovint me’ls miro d’amagat mentre executen el ritual diari. En acabat la dona m’encasta un reguitzell de recomanacions que m’inquieten. Tenir cura de qui em va incapacitar per estimar em suposa un sacrifici massa gran. No puc sortir gaire de casa. I val més així. Transitar pel carrer suposa haver de donar explicacions a tothom. Tot són cares de mig condol, amb aquella mena de posat que vaticina la mort que s’anuncia. I és que em fa l’efecte que té les hores comptades i que hauríem de parlar i dir-nos quatre coses ben dites. Potser ho faré en qualsevol moment, quan dormi, quan vagi ben drogat, quan no pugui sentir-me. Podria desfogar-me. Arrencar-me tot el mal d’una revolada, com si estirés una segona pell que duc ben arrapada i no em deixa respirar. I llavors, quan la tingués fora, travessaria el carrer i entraria al forn per etzibar-li a en Jordi que no és que no el vulgui, sinó que em fa por voler-lo, perquè jo no en sé, d’estimar. I que la raó de no saber-ne és que no me’n van ensenyar, que tot el que vaig aprendre va ser maltracte. I esperaria per saber què fa, com reacciona. I sé que en Jordi enfonsaria les mans a la massa que estaria treballant i contemplaria la farina escampada amb mirada perduda, distret amb el polsim. I també sé que d’entrada callaria, perquè en Jordi és estalviador en paraules i tindria feina a cercar els mots adients. Potser li sorgiria la inspiració més tard, quan hagués acabat d’enfornar, tot amarat de suor i amb les galtes enceses. Aleshores fora ell qui travessaria el carrer per engaltar-me allò que em convé sentir. I fos el que fos el que em digués, esdevindria una plantofada. La veritat m’endanyaria la fibra sensible i acabaria tancant-li la porta als nassos, tractant-lo de desconsiderat. Però les seves paraules no se n’anirien. Em rondarien a totes hores, ficant-se’m dins, guanyant-se un lloc al meu cervell, insistents. I de tant sentir-les, acabaria per escoltar-les. I finalment els donaria la raó, claudicant, sentint-me abatuda, enfonsada en l’evidència de veure’m atrapada en un passat que no deixo marxar perquè m’és l’excusa perfecte per seguir aturada. I llavors admetria la temença que sento i creuaria altra vegada, com un llampec, el tros de carrer que ens separa abans no em fes llufa l’embranzida. I si trobés en Jordi a l’obrador, li faria esquinçar-me les pors una a una amb cadascun dels seus petons. El meu germà hi té converses buides. Li he demanat que se l’emporti, perquè la seva presència m’acovardeix i m’espanta les ànsies de somniar. He trucat també a la Teresa, suplicant-li fins que me n’he afartat. Enfonsada, m’he plantat davant del mirall i he anat recuperant la temprança. El cap em donava voltes i el cervell ha procurat sense gaire èxit espolsar la imatge que em va fer avorrir viure en un cos de dona. Ell m’aferrissava fins a fer-me mal, grapejant-me, gemegant incoherències, fent-me aterrir, ben embafat d’alcohol. Vam caure a terra i quedà estorat els segons que em calien per escapolir-me’n. No fou l’única vegada... Quan ha acabat la seqüència d’escenes aterridores m’he contemplat la mirada. Hi tenia una nena amagada, una nena que m’ensenyava la seva por i a qui he donat consol. “Ja no has de tenir més por”, li he promès. Després me n’he anat de pet cap al llit del malalt i m’he assegut en una vora fent tibar els llençols. Ha obert els ulls a l’acte. Abans els tenia blaus, però ara té l’iris carregat de clapes i el blau s’ha anat empetitint. Me l’he mirat sense dir res, imposant-me. Li he plantat cara en silenci. Ell no cedia, mantenia la postura ferma malgrat la seva posició. No tenia ganes de fer res en concret, tan sols volia escodrinyar-li el rostre per si hi trobava cap bri de perdó. L’estudiava com un mico, guaitant-li cada gest, esperant cada moviment. Tenia ganes de fer-lo sentir incòmode, d’incitar-lo a dir qualsevol cosa. Em calia percebre una engruna de rendició. Però no n’he vista cap. Aleshores he fet una cosa mal feta. Li he agafat una galta de les seves, pansida, xuclada, plena de solcs, i la hi he pessigada. Abans del pessic, però, he copsat guspires de pànic ballant-li a les ninetes que la meva iniciativa sobtada feien centellejar. L’he agafat desprevingut i s’ha sentit perdut, incapaç de tornar-s’hi. Ha obert la boca i se li han engrandit els ulls com un condemnat a la forca. Quan m’he aturat ha fet un respir fondo, ha estossegat una mica i s’ha mirat el got d’aigua. N’hi he donat un glop. Bevia mentre el sol s’amagava rere muntanyes de núvols gruixuts que ens prenien la claror. En qüestió de segons l’habitació s’ha tornat una cova i en la penombra ens vèiem estranys, com si no fóssim ben bé nosaltres mateixos i només ho aparentéssim. M’he alçat i he fet via cap al rebedor. M’ha vingut de gust obrir la porta de casa i restar hipnotitzada observant el rètol del forn que queda just davant meu. Avui tenen estès el tendal, que és de ratlles grogues i grises. Em tapa tota la vista de l’aparador guarnit de revetlla. Hi ha moviment, al carrer. El cel fa castells. La vida rutlla i jo me la perdo. Penso en alguna cosa que pugui fer-lo trastornar. Desitjo sorprendre’l, obligar-lo a reaccionar, incomodar-lo i colpir-lo. He de buscar alguna cosa fràgil, quelcom que no s’esperi, una carícia que el torni feble, que li trenqui els esquemes, que el desmanegui per dins: l’amor ha de ser la manera. Torno dins i m’hi acosto. Té els ulls oberts i respira feixugament. Quan inspira fa soroll enrogallat i quan expira treu l’aire en forma d’udol. Penso que hauria d’avisar el meu germà, que potser no hi sigui a temps si m’ho penso massa. El toco i no reacciona. Si no fos per aquests sons que emet diria que ja no hi és. Faig les trucades pertinents i espero. Esperar la mort costa. Ja deu ser venint cap aquí, caminant lleugera entre el trànsit, levitant, inflant la capa que la fa voleiar i avançar a llargues gambades. De sobte penso a fer-li un petó. M’hi atanso i diposito un bes a la seva galta. Ha estat, de fet, un esquitx. Un lleu toc de llavis, delicat, suau com un borrissol que fa pessigolles. Crec que és la primera vegada que faig un petó al meu pare. Mentre m’allunyava del seu rostre m’observava esmaperdut, incapacitat per parlar, comunicant-se amb aquella mirada neutra, tenyida de medicaments, essent ja més allí que aquí. Hem estat així no sabria dir quan de temps. El temps divaga en aquests casos i es fa difícil de comptar. Els segons s’allarguen i les busques es tornen feixugues. El timbre ha esguerrat el moment i he hagut d’alçar-me a contracor. Abans d’enretirar-me del tot, però, li he copsat, per fi, el senyal desitjat. Una ballaruga d’aigua es movia als seus ulls, prova que m’ha fet entendre que el passat és vençut i que les espurnes vives que en poguessin quedar se’n van amb ell. La meva femineïtat perduda retornava, embolcallant-me flonja, fent-se notar subtilment, dient-me fluixet a cau d’orella que, de fet, mai se n’havia anat, que només era que jo no la volia veure per tant de patiment. I m’he vist morir vestida de nena que diu adeu, perduda per fi la por de viure i d’estimar. A tres-quarts de set entrava decidida cap a l’obrador buscant en Jordi. He de dir que el pa d’aquella fornada va sortir tot cremat.

Pa cremat

El vestruç

Una vegada hi havia un país

De mà en mà

Carrer Til·ler, 24

LA PREGUNTA

Està d’acord amb la prohibició de les xarxes socials als menors de 16 anys?

Robatori amb el mètode de la sembra a l’aparcament d’un supermercat de Vic

“No ens hem volgut arriscar i hem fet un primer tram amb el cotxe fins a Vic”

“Fa dos anys que no veig els meus fills i vull visitar-los”

Detenen a Vic un camioner que transportava més de sis quilos d'haixix

L'ETO ha perdut una targeta de crèdit a Tona

Rostiran una xifra rècord de porcs durant el Dijous Llarder a Vic per cobrir la demanda de l'"entrepà estrella"

Els docents d’Osona i el Lluçanès preparen talls de carreteres per unir-se a la vaga de dimecres

Tallada la C-37 en els dos sentits per una topada entre dos cotxes

Un tràiler queda atrapat al mur de l’església de Gombrèn, que acaba destrossat

Bolca un camió de serradures a la C-25 a Sant Bartomeu del Grau