Són només dos quilòmetres i mig, els últims de la Trona, però baixats sobre d’un patí poden ser d’autèntic vertigen. Això és el que van fer dissabte i diumenge els participants en la primera edició de La Trona Freeride, que per primera vegada tenia lloc a Sant Hipòlit. Aquí es van citar els bojos de les tres especialitats, el longboard (patí de skate llarg), el patí en línia i la street luge o trineu de carrer, en què no es baixa dret sinó ajagut. Una empenta, i agafar velocitat.
Més de 80 persones van apuntar-se a aquest esdeveniment, vingudes de diferents llocs de Catalunya, però també amb algun rider basc i algun altre de valencià. Tots disposats a experimentar la sensació de baixar per la carretera, i sense perills: el darrer tram de la Trona –fins a l’skatepark de Sant Hipòlit– estava tancat al trànsit, i s’havien col·locat proteccions a tots els revolts perillosos, a les barreres de seguretat i fins i tot als fanals. “Aquí pots apurar els revolts sabent que no et mataràs, un esdeveniment organitzat és el millor”, deia en Carlos, un patinador veterà vingut de Barcelona especialista en el patí en línia. “Que no és més difícil que el longboard, només és una tècnica diferent”.
Un participant en la modalitat de ‘street luge’ en ple descens | Marc Sanyé
Els riders estan acostumats a buscar-se la vida per les carreteres per practicar el descens, una modalitat adrenalínica del patinatge. Sovint es busquen la vida per les carreteres, i malgrat algun vídeo d’inconscients que es pot veure al YouTube, ho fan prenent moltes precaucions: “En carreteres on només molesten les vaques que hi ha al costat, i aplicant un protocol de seguretat com el que tenim aquí”, explica Enric Umbert, del Longboard Mediterrània Club Esportiu, l’entitat que ha organitzat la prova amb el suport de l’Ajuntament. Umbert es defineix com “un friki de les carreteres”, i es coneix tot Catalunya, a peu d’asfalt o pel Google Maps. Tenia aquesta al cap “des que la vaig fer ara fa cinc o sis anys”, i es va posar en contacte amb l’Ajuntament per demanar si podia fer aquest descens. “Intentem organitzar el màxim d’esdeveniments”, explica. En aquest cas, no és competitiu, sinó només per venir a gaudir, i també “per motivar” la gent que encara no s’hi ha atrevit. Potser ho farà a partir d’ara algun de la trentena llarga de voluntaris voltreganesos que s’ha apuntat a ajudar. A la sortida i arribada, als controls de pas… tot amb una sincronització perfecta. Toni Soldevila els ha coordinat i diu que no li ha costat gaire de trobar-los: “Aquí a Sant Hipòlit tot el que porti rodes sota els peus, s’hi posen de cara”, diu.
L’arribada dels ‘riders’ | Marc Sanyé
Els participants fan la primera baixada del diumenge al matí, i arriben llançats a la recta final, després d’un revolt que fa patir per si l’agafen massa fort. Tranquils: són experts a corregir la trajectòria, a equilibrar-se i a frenar, i no hi ha cap caiguda. Quan enfilen el tram final, esclaten: “Treus tota l’adrenalina”, explica la Montse, que ve de Barcelona, que el dissabte ja es va fer un tip de baixar. “Això sí, acabes cansat, és exigent”, afirma. Només d’acabar tornen a pujar a un dels dos autobusos de can Rovira que els tornarà al punt d’arrencada. I així, tantes vegades com puguin. Els riders han trobat un paradís a Sant Hipòlit i marxen amb ganes de tornar-hi.
{{ comment.text }}