Primavera 2008

Cristina del Puerto

“L’Aina i en Joan, del 18 d’abril de 2008, prometem veure’ns d’aquí a deu anys al lloc del nostre primer petó a 2/4 de 9 del vespre per tornar a veure una altra vegada junts una nova posta de sol.
Firmat i promès: Aina i Joan.”

Llegeixes la nota una segona vegada. Somrius amb innocència i amor com el dia que vau escriure la promesa junts. La guardes dins del sobre que l’ha estat protegint des de llavors i mires per la finestra. Intentes fixar la mirada en un lloc concret, però la velocitat del tren et supera.

Propera parada, Manlleu. Próxima parada, Manlleu.

T’aixeques intentant no desequilibrar-te. Tens les cames una mica adormides de tota l’estona que portes asseguda. Agafes la maleta amb força i, decidida, et dirigeixes a les portes automàtiques. Fa un moviment una mica brusc, es para i baixes. Es fa de nit. El terra és moll. Fa poc que ha parat de ploure.

Un calfred et recorre tot el cos. Des del dit petit del peu esquerre fins a l’últim cabell. Potser per la humitat i la frescor de les nits d’abril, o potser per l’olor de camp, l’olor de Manlleu, que fa tant temps que no sents, o potser pels nervis que estàs comprimint des de l’aeroport, o potser perquè el tornaràs a veure.

El tren se’n va fent ballar els teus cabells amb el seu moviment. La veus a l’altra banda de la via. Somrius, la mires amb franquesa i travesses.
“Míriam”, dius caminant cap a ella.

No et diu res. Us abraceu durant llargs segons, potser minuts. Us separeu i la mires. Té un posat ambigu, no saps reconèixer quina és la seva expressió exacta. Somriu, però plora. T’adones que tu tens la mateixa actitud.

Pugeu al seu cotxe. Estàs cansada, les hores de viatge t’estan passant factura. Et pregunta com ha anat tot el trajecte, que què se sent després d’haver estat tant de temps fora de casa, que si has trobat a faltar la teva terra, la teva llengua. Comenceu a parlar; contestes animada, però no acabes d’entrar a la conversa. Abaixes la finestra del copilot deixant que l’aire humit de la pluja tasti els teus llavis secs. Voldries tancar els ulls, et mors de son, però el cor et batega amb força. T’emociones recordant cada un dels carrers que, amb tanta naturalitat, està travessant la Míriam amb el seu Audi vermell, com si fos el més normal del món. Bé, per a ella sí que ho és, penses. Com has trobat a faltar el teu barri. La mires i li somrius, no para de fer preguntes. Respons que sí o que no amb el cap. T’agradaria dir-li que parés, que estàs cansada, però està tan animada que et sap greu. Com l’has trobada a faltar.

“Gràcies per venir-me a recollir a l’estació, Míriam.”

“Gràcies a tu per tornar, Aina.”

No saps si ho ha arribat a sentir, ni tan sols si ho has arribat a pronunciar. T’adorms al sofà llit improvisat que ha preparat per tu.
Notes com unes urpes et pugen per la cama dreta, sents pessigolles. Obres els ulls a poc a poc, com si les pestanyes pesessin tones. És el gat negre de la Míriam. Estàs tan fatigada que creus que no has ni somiat. Tens mal de cap. El jet lag.

Camines lentament cap a la cuina, amb els ulls mig tancats i tocant-te el cap amb la mà esquerra. Estàs una mica marejada. Hi ha una nota penjada a la nevera: “He marxat a treballar, plego a les 7. Pots esmorzar el que et vingui més de gust. T’he deixat una còpia de les claus de casa a l’entrada. Una abraçada de bon dia, Míriam.”

Li fas cas, no voldries quedar malament. Et prepares dues torrades de pa d’espelta que trobes congelades i et menges mitja llonganissa amb formatge. Fa tant temps que no menges embotit que quan el teu paladar ho recorda sembla que en lloc de salivar, plori. Acabes, però repetiries. Endreces la cuina i et vesteixes amb roba lleugera. Fa un bon dia, fa sol i l’aire és calent.
El sol t’il·lumina la cara. Potser per això mateix sents una escalfor interna incandescent, com una abraçada de benvinguda. Mires a la dreta, ara a l’esquerra. No saps cap a on anar. Observes les persones que passen pel teu voltant. Un dilluns al matí.

“Vine, et vull portar a un lloc”, et va dir agafant-te de la mà i sense dir res més. Era un dimecres a la tarda, no recordes ben bé l’hora exacta, només recordes els seus ulls blaus. Cada cop que et mirava et transmetia un fort desig de passió. De passió per fer qualsevol cosa, d’energia infinita. Estaves nerviosa, senties aquelles papallones a la panxa que a mesura que t’has anat fent gran s’han anat dissipant com el fum de les espelmes d’aniversari. Decideixes anar a baix al poble. És dilluns al matí i a la plaça hi ha el mercat setmanal.

I les seves mans estaven humides. Quan es posava nerviós sempre li suaven les mans. I et costava seguir-lo, caminava amb grans passes i anava ràpid com si estigués fugint d’alguna cosa. Potser de vosaltres mateixos. I recordes que es començava a fer fosc i ell cada vegada anava més àgil i a tu et costava més seguir-lo.
“On anem?”

I tan bon punt vas haver pronunciat aquella pregunta innocent, es va girar, et va somriure i et va fer un petó. I estaves tan nerviosa que volies amagar-te sota les pedres. I les papallones et van conquistar tot el cos, fins i tot senties que començaven a volar pel teu braç dret cap a la mà que estava connectada amb la d’ell. I li vas deixar la mà i ell es va sorprendre. “No tinguis por, confia en mi”, et va dir. I és clar que confiaves, i confies, en ell, però l’únic que no volies és que les papallones el conquistessin a ell, també. I et va tornar a agafar la mà amb més força que abans. I et feia una mica de mal, però no li vas dir res. I estaves segura que si parlaves semblaries un robot rovellat i no volies deixar-li veure que t’estaves morint per abraçar-lo.
“Aina, et puc dir una cosa?”

“Sí, és clar.”

“Estic molt nerviós ara mateix.”

I pensaves que el cor t’explotaria i que et moriries allà mateix. I et maleïes a tu mateixa perquè havies deixat que les teves papallones el conquistessin. I el cor bategava i bategava i bategava. I estaves convençuda que et sortiria del pit i que la cara et quedaria vermella per sempre.

I somrius en recordar aquell moment. Estàveu enamorats. Somrius, però t’envaeix un sentiment de nostàlgia. Des que us vau separar que no has tornat a sentir aquelles papallones juganeres. És l’única persona que t’ha fet sentir aquesta sensació tan intensa. Però no era ell com a persona, sinó vosaltres com a equip. Quan estàveu junts la vida pesava menys, el dolor es tenyia de pau i la felicitat era la música de cada dia.

I arribes a la plaça. Botigues, parades, gent i calor. Et fa mal el cap. El jet lag. No estàs tranquil·la, però tampoc nerviosa; estàs incòmoda. Tanta gent i no coneixes a ningú. Com si trepitgessis aquella plaça per primera vegada, et sents estrangera. Et pares a l’equador del mercat i fas un gir de tres-cents seixanta graus sobre tu mateixa. Com si fossis un gran planeta. Persones d’edat avançada preguntant quant valen les pomes verdes als venedors que no paren de cridar i cridar que el seu producte és bo i barat. I que vinguin a comprar que és bo i barat. I més enllà, unes noies més joves emprovant-se unes sandàlies. I al seu costat, dos nois que es miren un parell de pantalons. I una cua llarga que surt de la botiga improvisada de pollastres a l’ast. I recordes quan venies amb la teva àvia a comprar el pollastre aquells dilluns xafogosos d’estiu. I botigues, parades, gent i calor.

I et sembla veure’l. Espatlles amples, cabell castany. Està d’esquena a tu, a uns trenta metres. I el cor et fa un salt i et comença a bategar ràpid com el d’un pardal. I desitges que no sigui ell. I tens por que sigui ell i que es giri. I si es gira et veurà i no et pot veure i no vols que et vegi. I et fa mal el cap. El jet lag. I diries que és ell, que n’estàs convençuda. És inconfusible. I parla animadament

Estaves nerviosa, senties aquelles papallones a la panxa que a mesura que t’has anat fent gran s’han anat dissipant com el fum de les espelmes d’aniversari

amb una noia una mica més baixeta que ell. I deu ser la seva parella, penses. I és clar que deu ser ell i és clar que deu tenir parella, penses.

I recordes que de sobte es va aturar com si s’hagués cansat de caminar tan ràpid. I sabies perfectament on éreu. I éreu allà, al vostre lloc. I les papallones i el teu cor i els seus ulls i et va dir:
“En què creus, quan tot és cert?”

I no sabies què contestar. Aquesta frase és d’una cançó, vas pensar, i va afegir:
“Aina, per mi ara mateix la meva única realitat és que sento un amor infinit per tu. I sé que aquest amor és cert perquè cada cop que et miro el cor m’explota. I l’únic que penso quan crec que tot això és cert és que no vull que això s’acabi mai.”

I estaves nerviosa i sorpresa i enamorada i tot plegat et feia gràcia. Ell no era de paraules maques, mai no sabia què dir-te que fos una mica bonic, però aquell cop et va agafar per sorpresa. I et va agafar dels braços, a l’altura dels colzes, i va continuar:
“D’aquí a una setmana marxes a viure una nova vida, però no puc permetre que pensis que et deixaré d’estimar simplement per la distància. Així que a partir d’ara creem el nostre propi camí i prometem trobar-nos aquí mateix d’aquí a deu anys. I lluitem pel que realment volem i jurem d’aquí a deu anys tornar-nos a veure.”

I el sol es va amagar i us vau dir el “t’estimo” més sincer que has dit mai a la teva vida i vau anar corrents cap a casa i vau escriure la promesa junts, amb innocència i amor. I pensàveu que deu anys passen ràpid i que la gent no canvia gaire. Que en Joan i l’Aina de 22 anys serien els mateixos que l’Aina i en Joan de 32.

I nerviosa corres cap a l’únic restaurant que està obert. Té uns grans vidres, des de fora pots veure tot el local i des de dins pots veure tot el mercat. I mires per la finestra i camuflada els observes. Ara el veus de perfil. És ell. Se’n deu recordar que avui és 18 d’abril? I un cambrer t’interromp i et demana si vols alguna cosa. I li dius que sí, que t’agradaria dinar. T’asseus a la taula, obres el menú. Et fa mal el cap. El jet lag. I quin to deu tenir ara la seva veu? I com deu ser ara la seva veu quan et mira? I com deu ser ara la seva veu quan diu “t’estimo”? I es deu fer mai aquestes preguntes? I se’n deu recordar que avui fa deu anys d’aquell vespre d’abril?

I et porten el primer plat, demanes pa. L’has perdut de vista. No et pares de fer preguntes sobre ell. Tornes a mirar per aquella gran finestra i els tornes a veure. Estan caminant en direcció a la porta del restaurant. Deixes la forquilla al plat. Et porten el pa. Dones les gràcies al cambrer. Estan parats a l’entrada. Llegeixen el menú. Parlen entre ells. Es miren i continuen caminant. La teva taula està literalment al costat de la finestra, si no hi hagués aquesta barrera estaries exactament dins la plaça. Passen pel teu costat, us separa el vidre. Es para, mira a dins del restaurant i et mira als ulls. I els seus ulls blaus. I et congeles. I les papallones. I ell obre la boca com si volgués dir alguna cosa. I el cor et torna a fer aquell salt i torna a bategar i a bategar. I la seva companya l’agafa del braç i l’estira per seguir el seu rumb. I t’aixeques de la taula i ell se’n va.
S’ha deixat bigoti, penses. I no us hauríeu d’haver trobat, penses. T’hauries d’haver quedat a casa, penses.

I t’acabes el primer plat, et porten el segon i al final fas una infusió. Mires a l’exterior, estan recollint el mercat. T’aixeques, pagues amb targeta i tornes pel mateix camí per on has vingut.

I arribes a casa, són les 4 de la tarda. Fas la migdiada, estàs cansada. Sona el despertador, et fa mal el cap. El jet lag. Et fiques una dessuadora, és una tarda d’abril, comença a fer fresca. Inicies el teu camí cap al vostre lloc, la vostra promesa. Es comença a fer de nit.

I se’n deu recordar, que avui és el 18 d’abril?