A Santa Maria de Manlleu es guarden alguns dels passos o misteris de la multitudinària processó del Sant Enterrament que s’havia fet el Dijous i, en els darrers anys, el Divendres Sant. Enguany, fa mig segle que ja no se celebra i la iniciativa municipal Temps x Temps va recollir fa uns dies l’efemèride per visitar aquells passos immòbils, de la mà del gestor cultural especialitzat en religiositat popular Joan Arimany i Juventeny.
D’entre les diverses formes de representar la Passió de Crist per Setmana Santa, Manlleu havia destacat per la processó del Sant Enterrament. L’any 1917, la burgesia industrial d’aleshores va promoure la representació d’un seguici urbà amb diferents passos o misteris que representaven les darreres hores de Jesús. La Guerra Civil va estroncar, a partir de l’incendi del temple parroquial, l’evolució d’aquesta manifestació de devoció popular en clara progressió. El darrer seguici va tenir lloc l’any 1970, els dos següents s’havia organitzat però la pluja en va impedir la sortida i ja no es va constituir mai més. El 1971, fa mig segle, va ser el primer sense processó. Curiosament, l’any següent també va ser l’últim cop que va sortir la de Vic –en aquest cas, recuperada el 1981.
A partir de 1939, la religiositat pròpia de la ideologia franquista va recuperar i impulsar la visualització, en format d’escultures tridimensionals, la tradició sobtadament desapareguda al principi de la revolta militar i l’incendi de l’interior dels elements religiosos. Des d’aquell moment, any rere any, la ressuscitada Confraria de la Preciosíssima Sang va proporcionar una notable empenta a la processó del Sant Enterrament. Amb aquest objectiu, es van involucrar els col·lectius laborals que, generats a partir del Sindicat Vertical, aplegaven els treballadors dels sectors laborals predominants.
Després d’una introducció històrica i la corresponent contextualització en la devoció popular, Arimany va acompanyar els participants per cadascun dels passos ubicats al temple. Precisament, els tres primers a recuperar-se després de la Guerra Civil formen part de les peces artístiques permanents del temple de Santa Maria. L’any 1943 es va estrenar el Crucificat; de 1939 a 1942 es va utilitzar el Sant Crist originari de Rupit i que havia estat conservat a Manlleu durant el conflicte, però des d’aleshores se’n va utilitzar un de propi, obra de l’escultor manlleuenc Ramon Pujol. L’any següent, es comptava amb el Crist jacent o Sant Sepulcre, de l’escultor barceloní Josep M. Camps. Quatre edicions després, el 1948, es feia circular la Mare de Déu dels Dolors, de l’escultor Manel Martí, que es va inspirar en la que hi havia abans de la Guerra Civil a la capella del Santíssim; la resta de l’any se situava on es pot veure actualment, en una capella lateral projectada per l’arquitecte vigatà Josep M. Pericas. En un magatzem que forma part de l’edifici eclesiàstic, en petits grups es van poder veure el Natzarè, estrenat el 1949, realitzat per l’escultor Silvestre Blasco, patrocinat pel col·lectiu de joves manlleuencs. Aleshores se sumaven a la processó dos col·lectius de gran capacitat econòmica: els obrers de la metal·lúrgia o Elois, organitzats en la Confraria Menor de Sant Eloi, s’incorporaven al seguici el 1950 amb el pas de l’Oració de Jesús a l’Hort; dos anys després, els components del gremi del sector tèxtil o Clarets estrenaven el pas de la Verònica. Aquests dos darrers, com si hi hagués competència entre els dos sectors laborals, es van encarregar a l’escultor manlleuenc Josep Viladomat, que ja comptava amb una gran fama. El darrer pas que va formar part de la desfilada era d’un altre escultor local, Ramon Pujol, amb la Coronació d’espines que va patrocinar el sector agrícola i ramader de la població.
La processó manlleuenca havia aplegat fins a un miler de figurants en els anys més esplendorosos. A part dels passos esmentats, hi havia el de la Soledat, de l’escultor barceloní Josep M. Camps i patrocinat pel col·legi La Salle, estrenat el 1950, i el de l’Assotament, que aplegava obrers i patrons d’indústries diverses, creat per l’artista Josep Comas, inaugurat el 1952. Entre els diversos passos acompanyats per un bon grup de pietosos devots, altres figures de la Passió feien camí des de Dalt Vila tot circulant pels carrers paral·lels a la plaça Fra Bernadí i retornant al temple parroquial. Aquesta manifestació popular forma part del record de la gent de Manlleu de més edat i que la va viure amb gran expectació; fins i tot, era motiu d’atracció de visitants d’altres poblacions. La raó concreta de la seva definitiva desaparició, primer a causa de la pluja i després del desànim entre els organitzadors, no ha estat clara per ningú ni tampoc pels assistents a la visita.
{{ comment.text }}