Quan el sol busca refugi en les muntanyes

Setè relat del 6è Concurs de Narrativa Curta La Gralla

El 9 Nou
17/08/2022
Granollers

Ariadna Ulldemolins Abad Granollers

Començant pel dit petit del peu esquerre, el matalàs la deixa tornar a la vida després d’un profund son, que no pas reparador. Ara ja fa un temps que entre les dues i les set de la matinada es lleva amb els ulls com un mussol. Que frustrant. Ella que es pensava que quan les arrugues comencessin a establir-se i tingués més temps lliure dormiria millor, i resulta que només fa que donar voltes al cap. Entre les dues i les tres pensa en què ha fet durant el dia i es replanteja a la ment les mil maneres diferents de saludar el noi del supermercat perquè no es fixi en el relleu –més sobresortint del normal– de la butxaca de la jaqueta, que amaga un trist croissant.

No se l’endú perquè no se’l pugui pagar, simplement és un intent de rebel·lar-se contra un sistema que li cobra catorze euros amb setanta per un pastís congelat, que a sobre no està tan bo.

Després, la resta d’hores en què no pot tancar els ulls, s’acaba aixecant a fer-se una mançanilla calenta o qualsevol cosa que tingui a la cuina. Fent ús del nou escalfador d’aigua que li va comprar la seva filla i que, després de nits incansables, ha après a fer servir, es prepara tot tipus d’infusions i fideus d’arròs preparats. Després, ja que està desperta i dempeus, se’n va al sofà i mira els programes nocturns de la televisió. Alguna vegada ha trucat al tarot i tot, ni que sigui per poder dir que ha parlat amb algú aquell dia.

Durant les hores de sol, tampoc canvia tant la seva rutina, només que en l’ambient hi ha molt més soroll. L’únic avantatge del dia és que pot anar a comprar i de nit tot està tancat. Així doncs, s’ha anat canviant els horaris lentament, a les nits hi ha una pau que a la ciutat no es pot trobar en cap moment més. Però sempre és a temps de sortir en horari comercial a viure alguna aventura al supermercat de la cantonada, que les infusions nocturnes no es compren soles.

Començant pel dit petit del peu esquerre, doncs, el seu cos es va llevant amb parsimònia, sentint com tot múscul del seu cos, cada vegada més arrugat, s’estira. Dia a dia el mateix ritual reanimant, una dansa sobre el llit que comença pels peus i acaba per la punta del nas. La ballada acaba amb ella asseguda a la cantonada del llit, finalitzant el ritual amb un seguit d’exercicis que la metgessa li ha recomanat per tal de millorar la circulació.

Amb els braços i les mans ben desperts, obre els calaixos del moble vermell, aquell que va comprar amb tanta il·lusió ara fa més de trenta anys, i es comença a vestir. Això només ho fa els dies que ha de sortir, però avui és una data especial que mereix portar a sobre quelcom més que una bata lligada a la cintura. Així doncs, s’acaba de lligar els últims botons de la camisa i es col·loca amb cura un jersei gruixut, que comença a refrescar. Per la finestra del menjador ja es comença a veure, a través d’uns vidres molls de plugim, com els últims raigs de sol busquen refugi en les muntanyes. I ella, amb un pas certament àgil, camina cap a la porta del pis.

D’entre els parells de sabates perfectament alineats al costat de l’entrada, en tria unes botes impermeables que fan soroll en caminar, però que són molt còmodes. Agafa el carret de la compra, un paraigua, la gavardina i un barret, també impermeable, que es col·loca delicadament mentre es mira al mirall. Acte seguit, obre la porta i surt.

En els petits bassals del carrer, les llums s’emmirallen i tot l’ambient s’omple de color. Els tons vermells i verds dels semàfors es complementen amb els centenars de cartells lluminosos de cada botiga del carrer. Amb les botes adients per un temps com el que fa, camina apressada per la vorera estreta, esquivant els vianants mentre empeny el carretó amb una mà i aguanta el paraigua amb l’altra.

En arribar al supermercat de confiança, guarda el paraigua dins el carretó i el lliga a les taquilles amb la cadena que ofereixen. Paga l’euro convençuda, tot recordant com una vegada el carret li va desaparèixer amb tot el que hi havia dins justament perquè no el va lligar.

Caminant pels passadissos del supermercat, treu un paper arrugat i mig trencat en què hi ha apuntades quatre paraules: llet, fideus, macarrons, pastís. Lentament, avança pels estants i aconsegueix totes les coses de la llista, afegint-n’hi algunes de més. Ous, galetes, plàtans, formatge. Li és certament impossible entrar a comprar només el que té apuntat, com si sentís els diferents articles cridant-la, demanant que els compri. Just abans de marxar, passa per les lleixes de dolços i, mirant de reüll a banda i banda del passadís, es fica un paquet de llaminadures a la butxaca de la gavardina.

Pensa en el sopar, en les convidades i en com la nevera està plena de risotto que va preparar la nit anterior, entre les quatre i les sis de la matinada. Menjaran de gust i, després de les postres, traurà les llaminadures i serà una bona manera d’acabar la vetllada, a la petita li encantarà. La cuina nocturna és una afició que practica últimament i que la distreu durant hores. Sempre prepara receptes que es menja l’endemà per sopar, però no gaudeix gens preparant postres o dolços.

Altra vegada al carrer, desfà el camí d’anada per tornar cap al seu piset, però després de comprovar l’hora en el rellotge de canell, decideix que té temps de sobres per a desviar la ruta en l’últim moment i entrar en una llibreria que hi ha un carrer més enllà. No és una parada poc habitual, és quelcom que també omple la seva rutina reorganitzada, d’aficions nocturnes i “despertars” a mitja tarda.

Finalitzada la parada tècnica, amb el carretó ben ple de tota la compra i algun llibre, espera a l’ascensor del seu bloc de pisos neguitosa, pensant en la taula que ha de parar i revisant l’hora del rellotge cada minut. Se li ha fet tard, al final. L’ascensor és vell i cada vegada que hi puja s’agafa a les parets en un intent de sentir-se més segura, com si aquest simple acte pogués evitar una possible caiguda. Vivint en un cinquè, no obstant això, es veu obligada a agafar-lo sovint si es vol evitar mal de genolls pujant les escales, i més encara si va amb el carret de la compra ple.

Un cop al pis, descalça i havent guardat tots els articles als armaris de la cuina, estén unes estovalles florals sobre la petita taula del menjador. Amb els braços poc carregats, va fent viatges des de la cuina amb els plats, els coberts i els gots. Els deixa a sobre la taula, sense col·locar encara.

Seguidament, amb passos lleugers i ràpids, va a l’habitació per posar-se les sabatilles d’anar per casa, que amb la pressa de preparar-ho tot ha acabat anant descalça i no li va bé per la salut. A ella li agrada molt poc tenir mocs i tos, i, per tant, se’n cuida molt d’anar sempre ben abrigada. Els refredats li porten sempre mals de cap, i amb els mals de cap no pot fer res de res, ni de dia ni de nit.

Tot seguit, seu al sofà a esperar. Amb el cul ben col·locat als coixins, i la televisió encesa des de l’última visita nocturna, situa els peus vestits amb uns mitjons gruixuts sobre la tauleta de cafè que està davant del sofà, plena de revistes i alguna tassa de te amb bosses fossilitzades de mançanilla. Hi deixa els llibres que ha comprat avui, obrint-ne un pel final i llegint-ne l’últim paràgraf. És una afició que tothom li recrimina, però a ella li agrada saber quina és l’última frase dels llibres abans de començar-los. Normalment, no li aporten cap mena d’avançament sobre la trama ni la resolució, simplement li transmeten una sensació final que l’atrapa més o menys, i així decideix si val la pena dedicar el temps a llegir-lo.

Tot d’una, els coixins que abracen tan bé el seu cos comencen a transmetre una vibració d’origen desconegut, que fa que salti espantada. Acompanyant la vibració insistent, una melodia enganxosa que mai recorda que existeix a la seva vida. Deixa el llibre com pot sobre la tauleta i comença a desmuntar el sofà, coixí per coixí, fins que finalment veu l’aparell sortit del mateix infern, aquell que li fa ensurts cada vegada que la reclama: el maleït telèfon mòbil. Però quan el troba ja ha deixat de sonar.

L’agafa, amb els números i les icones exageradament grans, i se’l mira aclucant els ulls amb força. Ja fa anys que es nega a posar-se ulleres perquè mai a la vida n’ha hagut de portar, i ara no pensa començar. L’aparell fa la llum que indica que han deixat un missatge de veu i es posa el telèfon a cau d’orella.

“Hola, com estàs? Avui al final no podrem venir, que la nena m’ha fet febre aquesta tarda i he hagut de sortir abans de la feina, i a sobre és la tercera vegada aquest mes… Ho sento mama, espero que no haguessis preparat res. El finde et porto al lloc aquell que tant t’agrada. Perdona… –Ja vaig carinyo–. Bueno mama, et deixo. Ens veiem el finde. Un petó”.

Amb el telèfon encara a l’orella, somriu tendrament pensant en la neta que ve a dinar un parell de cops al mes.

Les llaminadures es posaran malaltes de cara al cap de setmana, així que li haurà d’agafar una altra cosa. Té temps de comprar-li quelcom més gran, alguna joguina fins i tot. Recorda que hi ha un basar una illa més enllà; demà hi anirà. Avui ja no vol sortir més, que s’ha fet tard i ara la mandra s’ha apoderat d’ella. Però demà, demà sortirà a comprar un regalet per la nena. Demà, sí. Comprarà un altre pastís, que el d’avui tampoc aguantarà. Un pastís per a celebrar el que sigui, que al final no cal que siguin dies especials per a menjar unes bones postres.

Amb això en ment, llença el mòbil a sobre el sofà i camina eixerida cap a la cuina. Obre la nevera i treu un pastís dins una caixa de plàstic, d’aquells congelats de supermercat. De sobre el marbre agafa les llaminadures i s’ho endú tot al sofà amb un somriure entremaliat, apagant les llums de la cuina i el menjador al seu pas. Demà també haurà de desparar taula, i trucarà a la seva filla per confirmar-li el pla del cap de setmana.

Amb el cul ben assegut al sofà i els peus sobre la tauleta altra vegada, apuja el volum de la televisió on just comença una pel·lícula. Deixa la bossa de dolços al sofà, al seu costat, i sobre les seves cames obre la caixa del pastís congelat. Se’n menja un tros ben gran i el mastega lentament, tot pensant que el seu dia –o millor dit, la seva nit– promet ser, si més no, interessant.

LA PREGUNTA

Creu que Pedro Sánchez ha de dimitir?

En aquesta enquesta han votat 71 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't