Actor, autor i director des dels inicis de Sol Solet, Joan Murillo segueix sent-ne l’ànima al cap de quaranta anys de la seva primera estrena. En aquella època van portar a escena tres petites obres al Casal de Joventut que hi havia al carrer Núria de Ripoll.
La flor romanial, La princesa granota i Viola boscana –les dues últimes, obra del mateix Murillo– van servir per donar les passes inicials de la companyia. Les més recents han estat gràcies a La rateta, dirigida a un públic més infantil, i I ara què fem, per a espectadors de totes les edats.
El cordó umbilical des d’aquell inici del 27 de novembre de 1983 fins a la representació que recentment han fet a la sala Diagonal de Campdevànol continua sent en Joan i la seva família, Corona Rua i la filla Briseida Murillo.
En el decurs dels anys, més d’un centenar de persones han passat per Sol Solet. Inicialment, van fer-ho amb el suport de veïns del barri de Sant Pere de Ripoll, i més tard la companyia ha seguit activa malgrat que els seus impulsors van estar vivint una temporada a Vic i havien de pujar a Ripoll per fer-hi els assajos.
Campdevànol s’ha convertit en els últims deu anys en el centre neuràlgic d’un grup, que ha basat el 80% de les seves representacions en obres del mateix Murillo, o bé en adaptacions que ha fet. Murillo explica que “sempre he anat bastant per lliure sense aferrar-me a influències externes”, tot i que reconeix que el seu model a imitar des del primer dia va ser la companyia La Barraca, amb la qual Federico García Lorca va girar per diferents pobles de la geografia ibèrica amb diverses obres.
L’objectiu de Sol Solet és arribar a públic de totes les edats, però sobretot als joves, per tal de mantenir-hi l’interès pel teatre. Murillo afirma que “potser amb els que costa més és als nois”, però malgrat les dificultats manté les portes de la companyia obertes a tothom.
L’únic que els demana és el compromís que requereix una tasca on cal abocar moltes hores de feina. Les últimes obres han tingut com a actors referents Lluís Rigat, Maria Carme Moreno, Miquel Carpena, Briseida Murillo, Carme Pujol i Nati Carnerero, a més del mateix Joan, i la imprescindible Corona, que sovint ha cobert baixes d’última hora.
A diferència del 1983, Murillo es lamenta que “ja no soc tan jove”, però per poc que pugui espera arribar al mig segle d’existència de la companyia amb suficients forces per seguir encomanant la passió pel teatre que encara conserva.
Mentrestant continua emparaulant representacions a Olot, Sant Quirze, Manlleu, Ripoll, Sant Andreu o Seva, traçant un camí teatral on el retorn que obtenen del públic és el millor regal que poden recollir.
{{ comment.text }}