Un Seat Panda carregat de taulons circulant a dues rodes. Una porta petita que els obligava a treballar les peces grans a fora del taller. Nits de tornar a la feina havent sopat per continuar serrant, encolant o fent motllures. Són alguns dels retalls que podrien conformar l’àlbum de vida de Pimall, una fusteria que va néixer el 5 de maig de l’any 1980 a Malla, i que al llarg d’aquestes quatre dècades ha mantingut l’aposta pels mobles fets a mida i d’alta qualitat. Pel camí ha tocat adaptar-se –canvis de temps i canvis de gust, nous materials i veure desaparèixer el regle i l’escaire a favor de màquines que treballen amb models matemàtics–, però sempre amb la consigna de treballar la fusta al màxim de bé. Tampoc han variat els cognoms que hi ha al darrere del negoci, tot i que ara ja pertanyen a la segona generació.
La llavor la van plantar Pep Capdevila, Jaume Erra i Antoni Sabata amb poc més de 20 i 30 anys, quan van decidir plegar dels tallers on treballaven per muntar el seu: “Érem joves, teníem empenta, però ens faltava un local. Va passar temps fins que se’ns va encendre la bombeta que la rectoria d’aquí Malla estava pràcticament abandonada”. Sent tots tres del poble, i amb l’ajuda del mossèn, no els va costar arribar a un acord amb el Bisbat de Vic, que els va permetre instal·lar-s’hi de franc amb la condició de posar al dia un espai que aleshores servia per poc més que guardar el carro dels morts. “A la rectoria com a tal hi teníem les màquines i treballàvem sobretot a la sala del costat, la del teatre. El dia que hi havia funció s’havia de desmuntar tot”, recorda Capdevila. A banda d’encàrrecs de particulars, en aquesta primera etapa van preparar i muntar l’estructura del campanar de l’església, que passats 40 anys sobreviu impertèrrit al pas del temps, la prova que Erra té raó quan diu que la fusta és un material amb molta corda: “Abans es corcava, però amb els tractaments actuals si ens canviem els mobles és perquè ens n’hem cansat, gairebé mai deixen de ser bons”.
Cinc anys després d’engegar la fusteria, a Pimall les perspectives també ho eren, de bones, i els tres socis van prendre la decisió que calia traslladar-se a un local més ampli. La intenció era anar-se’n a Vic, però l’alcalde de Malla tenia interès que continuessin al poble i els va aplanar el camí per instal·lar-se a la nau de darrere la Citroën que encara ocupen actualment. L’esclat de les franquícies i l’obertura de centres comercials, que compaginaven amb les feines a cases de particulars, els van portar arreu d’Espanya, també a les Canàries o a Eivissa, i a créixer fins a superar la vintena de treballadors, entre els quals Pep Sabata, el fill de l’Antoni, que es va incorporar al negoci ja amb el pòsit d’haver crescut entre serres, broques i martells.
Tots els anys fins a l’esclat de la bombolla immobiliària van ser bons, però llavors la crisi va suposar una frenada en sec. Capdevila, Erra i Sabata reconeixen sense embuts que “les vam passar canutes”, amb acomiadaments i moltes nits de mal dormir. La bona notícia és que després el sector va remuntar. Amb la pandèmia i el confinament ha arribat un altre boom de reformes i Gerard Erra, el soci més jove, explica que ara mateix tenen encàrrecs fins al febrer de l’any 2022, sobretot gràcies a les aliances amb decoradors i interioristes.
Aquesta nova etapa, els tres fundadors de Pimall la segueixen ja des de la perspectiva de la jubilació, però Antoni Sabata continua trepitjant el taller gairebé cada dia. Per gust, “no perquè pateixi”. Diu que a l’empresa hi ha bona fusta. I deu ser tan literal com metafòric: bon material i bones mans per treballar-lo.
{{ comment.text }}