“Que em dedicaria a la música ho tenia clar des de sempre”

El novembre recollia el premi El Primer Palau. S’esperava guanyar un guardó com aquest? Suposo que quan et presentes a un concurs la possibilitat sempre hi és; però no, no m’ho esperava. Era una possibilitat que creia remota. A més, és un concurs molt peculiar perquè competeixes amb gent de diferents instruments i formacions. Realment no voldria estar en el lloc del jurat. També era el seu debut al Palau. Com a pianista sí, perquè amb l’Escolania ja hi havia cantat diversos cops. Condiciona tocar sol en un entorn així? Potser sí, però en el meu cas va ser en positiu. Em feia respecte, però va acabar resultant ser una petita empenta, per l’ambient que es va crear el dia del concert, a les fosques... De fet, el Palau és molt diferent vist des de l’escenari que des del públic. Jo hi he anat molts i molts cops a escoltar concerts i les últimes vegades, sabent que ja hi hauria de tocar pel concurs, ho vivia amb uns certs nervis. Però després, des de l’escenari, va ser diferent. Sembla més petit del que és, l’acústica és bona i acaba resultant molt agradable. Hi va presentar la Sonata en Si menor de Liszt. Per què Liszt? No va ser tant per Liszt sinó per aquesta obra. Un peça tècnicament complicada... Sí, té moltes dificultats. La tècnica és la més evident, però n’hi ha d’altres. Són 30 minuts d’un sol moviment; a la literatura de piano no hi ha pràcticament cap obra així, i mantenir la tensió musical i l’atenció de la gent durant 30 minuts és complicat, gairebé impossible, diria jo. El jurat va destacar la seva “solidesa interpretativa”. Què pensa quan ho llegeix? No penso res. Està molt bé i els ho agraeixo, però no hi puc estar d’acord. Ni del tot ni en part, perquè si no ja ho deixaríem estar. És dels que sempre pensa que la peça no està mai perfecta? És molt autoexigent? Sí. Però és que si no... A vegades em pregunto si els grans, grans intèrprets de la història han pogut arribar a sentir en algun moment que s’han acostat tant a la perfecció que gairebé l’han assolida. Jo crec que ni tan sols ells hi deuen haver arribat. No crec que ningú pugui arribar a dir “això ha estat perfecte”. Em semblaria una manera de pensar poc realista. Això de cercar sempre la perfecció no posa molta pressió als intèrprets? Sí, es clar. Però alguna pressió hi ha d’haver en aquesta feina [riu]. Si no seria massa fàcil, això d’anar als llocs, fer música per la gent... Com a solista l’hem escoltat interpretant Mozart, Beethoven, Chopin o Prokófiev, però sobretot Bach. És el seu compositor preferit? Possiblement. Què li aporta, Bach? Buf! No et sabria dir exactament què m’aporta. És el compositor amb el qual he crescut. Des d’abans de saber parlar ja escoltava molt Bach a casa, i després va ser el compositor amb el qual vaig començar a aprendre piano i orgue. Més enllà d’aquestes raons més biogràfiques, crec sincerament que Bach és el millor. És així. I en aquesta afirmació hi ha una certa objectivitat, encara que avui no estigui de moda dir que un és millor que un altre. Això no vol dir que jo el toqui millor que altres compositors; de vegades ho dubto, també perquè és més difícil que molts. Però sí que m’agrada tocar-lo i el toco més sovint que la resta. Quina música escolta? Depèn. De tot, i va molt a èpoques. El últims anys que m’he dedicat més a tocar en públic n’escolto una mica menys; de nen i d’adolescent n’escoltava una barbaritat. M’agafaven febrades. Bach sempre hi era present; amb 11 o 12 anys vaig començar a escoltar Brahms de forma patòlogica; després a l’adolescència em va agafar amb Mahler i després Bruckner... Amb relació al meu instrument ara m’agrada escoltar pianistes de principis del segle XX que m’interessen particularment. La resta és música que no toco ni tocaré: des de simfònica fins a òpera, però sobretot molta música coral sacra. Tenir aquests gustos musicals, amb 24 anys, l’ha fet sentir un rara avis enmig de la seva generació? Conec més gent que escolta molta música d’aquesta. Tant a l’Escolania com a Manchester, on vaig fer el Batxillerat musical, estava envoltat de gent que escoltava tanta o més música que jo, i més variada... De fet, em sembla trist que molta gent acabi escoltant un únic gènere. A part de música clàssica també escolto molt de jazz, música irlandesa, folk i bluegrass americà, havaneres... hi ha músiques per tot i per a cada moment. Ara ho deia, vostè va passar per l’Escolania. És una herència que marca, d’alguna manera? Home. No a tots igual. L’Escolania no és una màquina de fer salsitxes, però potser sí que hi ha alguna cosa en comú entre els que hi hem passat, en major o menor mesura, per tot el que acabes rebent allà dins. Potser és un sentit religiós, transcendent del fet musical. És allà on decideix decantar-se pel piano? Jo arribo a l’Escolania tocant el clarinet, que havia començat a aprendre a l’escola de música de la Garriga. A l’Escolania se’ns obliga, per dir-ho així, a fer piano com a segon instrument. I la veritat és que, gairebé a l’instant, per mi ja va passar a ser a tots els efectes el primer instrument, encara que oficialment no va ser fins després d’acabar allà. Al segon curs també vaig començar orgue. Després de l’Escolania ve a Vic a fer el grau professional, amb Joan Ribé de professor. Amb en Joan [Ribé] el que ha passat és que va ser el meu professor dos anys però després hem mantingut un contacte molt estret. Encara parlem pràcticament cada setmana. Ell va ser qui em ajudar realment a començar a tocar i, alhora, qui em va fer veure que sí, que hi havia la possibilitat de centrar-me en el piano com a instrument principal. Perquè que em dedicaria d’alguna manera o altra a la música ja ho tenia clar des de sempre. Quatre cursos teòrics que acaba cobrint en dos anys. L’ha perseguit mai l’etiqueta de nen prodigi? Ui, no! D’entrada perquè no sé si és una etiqueta que s’hagi d’utilitzar gaire, però és que en el meu cas segur que no. Primer perquè vaig començar el piano amb 9 anys, que és una mica tard, però és que a més no m’hi he sentit mai, ni crec que ningú m’hi hagi tractat mai. Ho dic perquè en conec, dels que sí que ho serien, si és que existeix aquesta etiqueta, i no són casos comparables al meu, en absolut. En acabar el grau professional escull Manchester per completar el Batxillerat musical. És clau sortir del país per a qualsevol músic? Depèn. En el meu cas ho vaig fer perquè encara no estava clar si podia començar el superior amb 16 anys a l’Esmuc –que al final va resultar que sí, i ara ja és força habitual–, i vaig seguir una mica l’exemple d’un altre company de l’Escolania, l’Albert Cano, que també era a Manchester estudiant piano. En general sortir a l’estranger pot ser bo per a segons qui, però tampoc em sembla una cosa a celebrar. Com a país no crec que ens n’haguem d’enorgullir gaire, que tants músics acabin sortint a fora gairebé per obligació. Després torna a fer el superior a l’Esmuc. Va ser per posar-se a les ordres de Vladislav Bronevetski? Completament, sí. M’hauria pogut quedar a Anglaterra, però no em convencien els professors de piano, ni la pedagogia de l’instrument que en general s’hi practicava. Una figura important en la seva formació? Podríem dir que amb ell vaig aprendre a tocar el piano, sobre la base del que ja havia après amb en Joan [Ribé]. Li dec gairebé tot, tècnicament, i em sembla un músic i un pedagog extraordinari. Finalment completarà la seva formació, a nivell de postgraus i màsters, entre Moscou i Itàlia... Va sorgir la possibilitat de conèixer l’Elisso Virsaladze, que de fet ja havia estat la professora d’en Vladislav. A través d’ell, durant l’últim any de carrera vaig començar a estudiar puntualment amb ella a Florència, i quan vaig acabar vaig decidir anar a fer un any de postgrau a Moscou amb ella. Després, tant l’any passat com aquest he continuat estudiant amb Elisso a Itàlia, amb un curs de cinc setmanes repartides durant l’any. La formació no s’acaba mai? Bé, tampoc pots estar eternament fent màsters i postgraus, tot i que hi ha gent que ho fa fins a 30 o 35 anys, però a mi no em crida especialment l’atenció. Aquest últim curs de perfeccionament que he estat fent va molt bé, perquè és molt intensiu. Seguint la manera tradicional no hi ha un horari fixat i, per tant, ens passem moltes hores tots a la classe, esperant el nostre torn i escoltant la resta d’alumnes. Es crea un ambient molt intens i alhora molt familiar que ajuda molt a créixer com a pianista i com a músic. Arriba un punt que la via acadèmica ha de donar pas a la vida laboral. Espanta afrontar aquest moment per a un músic? El que passa és que durant els anys de carrera ja vaig començar a fer concerts, i que ara encara rebo classes. Per tant, podríem dir que els dos mons encara estan una mica barrejats en el meu cas. De moment no em puc queixar i, en general, intento no angoixar-me per aquestes coses. On es veu d’aquí a cinc anys, per exemple? Buf! No ho sé. Si pogués continuar com fins ara ja m’estaria bé. Fent concerts, donant algunes classes... Al desembre el vam escoltar al cicle Grans Concerts de L’Atlàntida. Era tornar a casa per la porta gran... A Vic hi he anat tocant sovint, encara que fos en llocs més petits, i en general tocant aquí sempre tinc la sensació que faig trampa: molta gent em coneix i diria que hi ha gairebé un prejudici a favor meu. Per a mi és molt còmode, es clar, perquè aquí sempre se m’ha tractat molt bé; massa bé i tot. S’aposta prou pels joves talents, a Catalunya? Penso que sí que hi ha diverses coses, cicles i propostes pels joves intèrprets. Ara mateix estic fent una gira de concerts amb Joventuts Musicals [en ocasió del 150è aniversari del compositor rus Aleksandr Skriabin]. En canvi, potser no hi ha tantes oportunitats per a aquells intèrprets locals que ja no són tan joves... Aquests dies també està fent de repertorista a l’Emvic, acompanyant joves músics. Què els diria, als que es rumien si es volen dedicar a la música? Si ja ho han decidit i ho tenen molt clar no els pots pas dir que no ho facin. Només els diria que no es limitin a estudiar el seu instrument. No estic dient que no l’estudiïn, que ho han de fer, i millor del que se’ls demana i tot. Però més enllà d’això, igual que amb un escriptor no n’hi ha prou que sàpiga gramàtica i sintaxi, amb un músic no n’hi ha prou que treballi tècnicament, ha de tenir una vida interior rica, que vagi més enllà de les cordes o les tecles. Si no, al final no té cap mena d’interès el que pugui transmetre de les obres que interpreta. I amb això vull dir que han d’escoltar i anar a concerts de tota mena, no només del seu instrument. La música, a més, no està deslligada de les altres arts, per tant, idealment cal llegir, anar a museus, veure cinema... cultivar-se artísticament i espiritualment. Vostè està satisfet del camí que va escollir? Sí, és clar, això ja és irreversible. A més, una cosa és la vocació i l’altra, si després es desenvolupa professionalment. Si pel que fos no m’hi pogués dedicar, això no vol dir que deixés de viure la música constantment. En aquest sentit, em sap greu que molts alumnes del nostre sistema educatiu musical, quan decideixen no dedicar-s’hi professionalment els comporti també deixar d’escoltar música, d’anar a concerts i de tocar l’instrument que van aprendre a tocar amb tant d’esforç. Penso que és trist. I en altres països potser no és tan així...

“Que em dedicaria a la música ho tenia clar des de sempre”

Fava d’Or per a la pastisseria El Carme de Vic

Aprenem català des de l’hindi – La casa i l’entorn (03)

Ferran Garcia publica ‘Sau’: “Si la primera emoció més poderosa de l’ésser humà és la por, la segona és l’enyor”

Un singular maridatge de whiskys del món i literatura a la Foster & Wallace de Vic

LA PREGUNTA

En el seu dia a dia utilitza alguna eina d’intel·ligència artificial?

Mor un conductor després de xocar contra un camió aparcat a la carretera de Vic a Manlleu

Èric Vargas, ingressat a la Vall d’Hebron per un impacte de bola a la cara

Estralls per la ventada a Osona

"Lluitaré i cridaré perquè no vull estar una altra vegada al carrer"

Les mil cares d’una mort sobtada

Neix a Ripoll una plataforma que vol fer de contrapès a Aliança Catalana

Afectacions a l’R3 entre Centelles i Balenyà per l’atropellament d’una persona

Detingut l'entrenador d'hoquei Francesc Linares per gravar jugadors quan es dutxaven

Detenen dos homes per robar amb violència cinc persones grans a Manlleu

Topada entre tres cotxes a Vic amb un ferit lleu