Rafa

Si fem una llista dels grans esportistes masculins espanyols de la història, ens venen al cap noms de mites com el de Pau Gasol, Fernando Alonso, Miguel Indurain, Seve Ballesteros, Marc Márquez o la meitat dels futbolistes que van guanyar el Mundial de Sud-àfrica el 2010 (Xavi, Iniesta, Casillas…). Ara bé, a parer meu, hi ha poc debat per escollir el número u: Rafa Nadal. El tenista de Manacor és dels millors esportistes de tots els temps i atresora un palmarès envejable. A les seves vitrines hi ha 22 títols de Grand Slam, en què destaquen els 14 Roland Garros conquerits a París. El rei de la terra batuda no va perdre mai una final a la Philippe Chatrier i ha estat el millor jugador de la història en aquesta superfície. El seu joc físic, intens, amb cops de geni i amb un braç esquerre prodigiós, tot i ser dretà en el dia a dia, l’ha portat a guanyar 92 títols ATP, en què, a banda de la Copa dels Mosqueters, hi destaquen quatre Open dels EUA, dos Wimbledon, dos Open d’Austràlia, dues medalles d’or Olímpiques (individual i dobles), cinc copes Davis i 36 Màsters 1.000.

Amb aquest currículum fora de sèrie, era estrany que no hi hagués un documental que n’expliqués la trajectòria. Des de finals de maig, el tenista mallorquí ja té la seva pròpia docusèrie de quatre capítols: Rafa. Un documental biogràfic que mostra la part més humana del tenista i que es fa curt. És molt emotiu, es veuen moments inèdits de la seva carrera, però també hi ha algunes absències notables que s’haurien resolt amb un parell d’episodis més. Per exemple, no es fa cap menció a l’or individual guanyat als Jocs Olímpics de Pequín (2008), el de dobles de Río (2016) o la seva última experiència olímpica a París l’any de la retirada, el 2024.

Cadascun dels capítols se centra en uns anys concrets de la seva vida esportiva, tot i que la sèrie alterna el passat amb el tram final de la carrera tenística de Nadal. El primer episodi explica com un jove Nadal és designat, contra tot pronòstic, per jugar a la final de la Copa Davis del 2004 contra l’aleshores número 2 del món, Andy Roddick. Nadal va guanyar el partit i la victòria va ser un punt d’inflexió abans de la seva explosió definitiva. El 2005 va dominar amb mà de ferro la temporada de terra i va guanyar el seu primer Roland Garros. Al torneig de Madrid, tot i vèncer, va trencar-se l’escafoide i es va saber que patia una malaltia crònica rara i degenerativa al peu (síndrome de Müller-Weiss). El mèrit de Nadal és que va jugar vint anys a contrarellotge. Pendent sempre dels problemes físics i sobreposant-se al dolor.

Sense entrar gaire en detall, el capítol dos parla dels durs entrenaments a què el sotmetia el seu tiet Toni Nadal quan era petit i els duels amb el suís Roger Federer, el primer gran rival de Rafa, a qui va destronar en una final de Wimbledon (2008) apoteòsica que va acabar gairebé de nit. El tercer episodi se centra en l’ascens meteòric el 2011 de l’altre gran adversari del manacorí, el serbi Novak Djokovic. Després d’intenses batalles i de veure’s superat pel balcànic, Nadal va recuperar la millor versió en un Open d’Austràlia que va perdre. La derrota el va fer més fort. La sèrie també explica la incorporació de Carles Moyà al seu equip tècnic i la relació amb el seu pare, la seva esposa, Mery Perelló, i el seu fill. El capítol final s’ha de veure amb un paquet de mocadors al costat per les emocions que desperta. Rafa, déu de la terra, ets etern!