Rafel Nadal: “A través de la meva mare parlo de totes les mares”

Ha acabat sent una trilogia, però que no estava planificada d’antuvi…
Jo pensava fer només un llibre, Quan érem feliços, però al mateix temps que l’escrivia vaig ser conscient que havia de buscar l’origen per fer entendre al lector, sobretot al més jove, què volia dir quan parlava d’una petita burgesia benestant en una ciutat com Girona. Que volia dir tenir plat a taula i estudis. I vaig escriure Quan en dèiem xampany, quasi juntes totes dues. Em pensava que ja estava, que no tenia necessitat de dir res més sobre això.

Què va passar, que el fes canviar d’opinió?
Que després anava escrivint més pàgines relacionades amb la memòria. És la literatura que m’agrada, aquesta més personal i més íntima, gairebé poètica a vegades. Escric sobre el pas de les estacions, les lectures i els viatges que he fet, la família… Anava escrivint pàgines relacionades amb els nets, les de la segona part de la novel·la que són més humorístiques… potser n’hauria sortit un llibre que s’hagués dit Ofici d’avi o una cosa així. És el que faig ara: escric llibres, cuido l’hort i estic amb els nets. Però va arribar la malaltia de la mare.

Una dona activa, de ment clara, que de cop comença a perdre la parla i la memòria.
Els hi furta la memòria, els records… Fa cinc anys que no ens coneix, que no diu una sola paraula. Vaig tenir la necessitat de córrer a escriure la memòria de la mare, i amb ella la del pare, que va morir abans. La mare era qui em lligava amb les generacions precedents, i em sembla que és un fenomen compartit amb molta gent de Catalunya: em parlava de la seva família, i de la del pare. Em connectava amb la meva pròpia infantesa.

Com totes les mares, li devia explicar què feia vostè de petit.
Sí, perquè els de la meva generació tenim records des dels 7 o 8 anys, no com ara, que poden veure vídeos de més petits. Nosaltres només en conservem algun flaix. I aquests flaixos, era la mare que me’ls omplia d’història perquè, a més, ella sabia narrar molt bé, amb una memòria prodigiosa. Tinc set o vuit fotos meves de petit, d’aquelles amb les vores dentades i en blanc i negre, ella les convertia en dues hores d’història, en uns contes.

D’aquí la urgència d’escriure, per fixar-ho?
Sí. Fins i tot alguns episodis de Quan érem feliços, torno a córrer a reescriure’ls amb la perspectiva d’ara. Perquè quedin ben fixats i poder-los traspassar als que venen al darrere.

De la mare que perd les paraules (“gairebé d’un dia per l’altres totes les sentències, discursos, prèdiques…”) als nets que les reben en herència (“jugarem a dir noms de coses: llistes de rius, de pobles…”).
Com diuen els lingüistes, quan les coses no tenen nom deixen d’existir. A través de la mare parlo de totes les mares: de la decrepitud, dels que arriben al final… Vaig tenir la sensació que amb les seves paraules em desapareixien trossos de la meva vida. Aquesta part del llibre la titulo “Les paraules perdudes”, i la següent, “Les paraules retrobades”. Intento no forçar-ho, no teoritzar-lo massa, però que vagi apareixent de manera natural. I arribar a aquest joc que juguem cada estiu amb els néts, que em fan tornar boig: “Avi, juguem a dir coses!”. I d’any en any, ells comencen a consolidar els noms: un arbre no és només un arbre, ja hi ha el pi, el freixe i l’alzina.

I ja ha lligat vostè quatre generacions, gràcies al poder de les paraules!
Fixar les paraules per recuperar la memòria i empalmar amb el fil invisible que ens lliga amb les generacions precedents. És important ser conscient que formem part d’aquesta cadena, que venim de lluny i que ens projectarem en el després. Crec en la idea que mentre algú ens recorda encara vivim. Aquest llibre és la voluntat de fixar la memòria perquè ens recordin i continuar vivint eternament. Espero viure així, i fer viure els meus pares, avis i besavis… i que el lector, veient això, faci reviure els seus. Hi ha un moment en què et queda més vida en aquesta projecció futura que en la real, que es va acabant.

La consciència de la pròpia finitud es va fent present?
Ho hem d’assumir. Hi ha un moment que t’ho has de plantejar. Primer et trasbalsa, però després ho mires amb serenitat. El meu pare era molt religiós, i per tant, sabia que hi havia un final i confiava en una vida després. Però havia decidit no pensar-hi: dos dies abans de morir em deia que volia arreglar la teulada del mas. És una manera d’enfrontar la vida: mentre la tinc, la gaudiré intensament. Jo el volia copiar, però m’he trobat davant del mirall: la malaltia de la mare, la mort de dos germans, la pandèmia… soc conscient que això té un final.

Hi ha uns quants encara en el llibre, allò que vol continuar fent…
Sí, potser ja no aniré al cap d’Hornos, vuit dies que estàs aïllat i no veus ningú. Potser per salut no m’ho podré permetre, però aniré a Grècia i Itàlia i correré per Catalunya. Revisitaré pobles i ciutats, a l’estiu i a l’hivern. Rellegiré llibres i allargaré les sobretaules. Aquest llibre és un doble món: el que s’acaba i el que arriba, que potser no serà el meu: serà el dels meus nets, jo el viuré amb passió però deixant que els protagonistes siguin ells, els joves. Seré al mig, fent de pont.

No creu que sol haver-hi la tendència de pensar que el món que ve serà pitjor?
Soc optimista respecte al que ve. Fins i tot amb la tecnologia, que a vegades ens espanta, tot això al final proporcionarà benestar a la societat i els meus nets seran més feliços amb la tecnologia. Però ho seran si saben entendre que, a més, portem molts segles de pensament, de filosofia, de reflexions… Que sàpiguen emportar-se cap al futur tecnològic aquest bagatge de civilització. No han de començar de zero!

A la primera part hi ha escenes amb la mare molt colpidores, i en aquest sentit és un llibre molt personal. Vostè busca la seva reacció: “Soc el teu sisè fill, mare”…
La frustració és molt gran. I les vaig repetint perquè es repeteixen. El temps va canviant, i ella segueix igual. Veus que a fora la vida esclata, que hi ha estímuls i penses que bé ho ha d’estar veient, que hi ha llum o que es pon el sol, que ara cauen les fulles i ara tornen a brotar… però no hi ha manera. Ni amb la música ni amb els nets que l’amanyaguen. I arriba un moment que et rebel·les, fins i tot amb ella, perquè et provoca un dolor tan gran. Hi ha un moment que dic que la mort del pare m’ha fet sentir nostàlgia per aquest món que se’n va i la malaltia de la mare em fa insensible. Arriba un punt que t’has de blindar, i veus que de mica en mica vas deixant d’intentar que reaccioni. Però… i si per un segon nota que la deixes sola? Al final et consoles pensant que no la vols recordar per aquests últims cinc anys sinó per noranta-tres que hi ha abans: la dona que estudiava, que donava classe a la Universitat, que s’enamora i que té 12 fills –i que en perd un tràgicament de jove i ho pateix– i la nena de 6 anys que hi ha a la portada del llibre.

Creu que els seus pares es van acomiadar del seu món quan encara n’eren conscients? Hi ha una escena, a la casa de la Fosca on passen l’estiu…
…que els trobo mirant com surt el sol. O també quan la mare es grava cinc hores de records i d’història seva, potser perquè ja intueix que perdrà la memòria. Crec que sí, que s’acomiaden d’aquesta vida plena que han tingut.

L’escena de la Fosca, la reprodueixen ara els seus nets, mirar com surt el sol. I el fa feliç…
Intento explicar-li al lector que és bo que nosaltres transmetem aquest món, però sense forçar-ho. Al final, el que he descobert és que els nens són més esponges del que sembla: si et veuen llegir, si et veuen defensar unes idees o unes altres… tot això els va quedant. Però tenen més vida fora de tu: el carrer, l’escola, els esports… i arriben a les seves pròpies conclusions. Formen part del mateix món però reinterpretant-lo a la seva manera. Ara que ve Nadal, per exemple, a mi em preocupaven les formes, però ara ja no. Ara em miro la fantasia, la credulitat que ens donem durant un temps l’any. Potser en llibres posteriors podré deixar constància de com això va evolucionant.

Ara que parla de les formes: les seves són les de qualsevol avi d’avui amb els nets, molt afectuoses. Les dels seus pares, en canvi, eren d’amagar els sentiments. Era propi d’aquelles generacions?
Els meus pares no es van rebolcar mai per terra amb mi, com jo ho faig amb els nets. Les manifestacions de carinyo ara són més físiques, ells s’han adormit moltes vegades a sobre meu, nosaltres no ho fèiem amb els pares. La mare ens expressava l’estimació amb l’eficàcia del funcionament de la casa. Que era molt plaent! Et despertaves i senties remenament a la cuina, i t’imaginaves que la casa ja era neta, que hi havia els fogons encesos… En canvi, això no es traduïa en amanyagar-te o en donar-te la mà, excepte quan et volien tenir controlat.

Però sí que una manifestació d’afecte era la de trobar-vos , reunir-vos per a les celebracions o fins i tot cada dissabte per dinar. Una comunió familiar que es manté fins que la mare perd la paraula.
És molt de família nombrosa i de caràcter mediterrani, en un sentit generós. Ara la família torna a estar de moda, sortosament, amb més models i d’acord amb la personalitat de cadascú. Però aquí ja hi havia models de família que no estaven basats en la sang més estricta: a part que vivien avis fills i nets tots junts, hi havia oncles solters i a vegades jornalers que passaven a formar-ne part. I també ho mantinc amb els nets, a l’estiu. Quan som menys de 10 o 12 persones per la casa, ja diuen que som poca gent. En algunes èpoques això s’ha criticat, feia conservador, però crec que era un gran error.

I quan surt la política, a les trobades familiars?
N’hem fet discussions apocalíptiques, però també d’un llibre o d’una pel·lícula o del que hem plantat en un hort.

La pandèmia va trencar moltes d’aquestes dinàmiques. Al llibre hi surt…
Però vaig pensar que no l’havia de convertir en protagonista. No volia escriure sobre la pandèmia, però en canvi sí que em semblava que forma part del paisatge. Quan em recuperava jo d’una malaltia, la pandèmia em va obligar a controlar-me, protegir-me i protegir la família, els meus nets. I acomiadar-me de la mare per unes setmanes. Però també pensi quantes famílies no hi ha que els fills han anat a buscar feina lluny, això no deixa de trencar el vincle, el fil de la memòria. Haurem de trobar la manera de recuperar-lo per altres vies, perquè si no ho notaran els avis i ho notaran els nets. El trencament de la pandèmia és simbòlic d’aquests altres trencaments que la societat ens està portant.

Ara s’acosten les festes de Nadal, i vostè hi ha fet referència. També ho fa en el llibre. Li sap greu que anem perdent la noció del seu origen?
Em sembla que no hauríem de perdre el valor cultural. Entenc que el món està canviant, que compartim el país amb gent de diferents procedències culturals, però no eliminem la nostra celebració. Incorporem les altres! Nadal no deixa de ser la més natural de les nostres festes: tot el calendari de les festes religioses ve de les estacions, del cicle de la natura, amb l’habilitat del cristianisme per adaptar-les. A més, era formatiu: el vers de Nadal…

…primera lliçó pràctica d’oratòria per a moltes generacions!
Amb la vergonya que ens feia dir-lo! Però l’havíem de superar perquè hi hagués una propineta. Memoritzàvem, entràvem en contacte amb la poesia, amb paraules que no enteníem però que intuíem que tenien musicalitat, ritme… Amb el pessebre fèiem una mica d’urbanisme i d’ecologia, i amb els Pastorets, teatre. Per què ens hem de carregar tot això? Fins i tot la part de simbologia religiosa: aquestes tradicions que venen del paganisme, han passat per la religió i no sabem on aniran a parar, les hem de contemplar amb el bagatge de totes les èpoques, també de la religiosa. Si no parlem del nen Jesús, els pastors i els àngels, estem perdent una força imaginativa molt potent. Després anem a rescatar tradicions d’altres llocs amb fades i elfs… que no deixen de ser semblants als àngels d’aquí, de la Mediterrània. Expliquem que unes equivalen a les altres, però no ho perdem. Ni per a nosaltres ni per als de després, que necessiten saber que venen d’un fil històric molt ampli.