La realitat pot resultar calidoscòpica quan s’observa des de diferents mirades. També la ficció. Aquest joc constant entre realitat i ficció esdevé un dels motors de L’endemà de la teràpia (Edicions de 1984), la darrera novel·la de Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982), que es va presentar dimecres a Barcelona. Mas, coimpulsor del segell Males Herbes, es continua fent un nom propi entre les noves veus de la narrativa catalana.
El títol arriba tot just un any i mig després de la celebrada Estigmes. Si en aquell relat abordava el fenomen de l’adolescència, ara irromp de ple, des de la ironia i la sàtira –“on m’hi sento molt còmode”–, en el món de les teràpies alternatives i el perill que comporta recórrer “a forces que no controlem”. El protagonista, Ernest Borginyac, reconegut gamer i veí de Puigsech –altre cop Puigsech–, entra en bucle durant la creació del seu últim videojoc i recorre a un singular “ritual de desbloqueig” d’un metge alternatiu de Barcelona. L’experiència donarà pas a uns fets “estranys i terribles” que ningú acaba d’entendre. L’autor mirarà de posar llum al misteri a partir de múltiples recursos (literaris). Així, la novel·la es desgrana en tres parts diferenciades. La primera recull el testimoni, a posteriori, de gent propera a Borginyac.
El cos central del llibre esdevé com una novel·la dins la novel·la –signada per Roderic Mestres, alter ego de Mas i pseudònim amb què ja havia firmat Mentre el món explota (2015)–. Conté l’experiència relatada en primera persona pel protagonista, amb el permís de l’autor, que no s’estalvia d’intervenir-hi quan entén que la veu del narrador resulta “poc fiable”. La tercera part recull el tractament periodístic que s’ha fet del cas, des de diferents sensibilitats editorials. A partir d’aquest “collage” de veus, a voltes contradictòries i hilarants, serà el mateix lector qui vagi destriant “a què dona més valor”. Com en un joc.
“Sempre he pensat que l’autoajuda és per a gent incapaç d’assumir la part desagradable d’estar viu”, reflexiona un cambrer, el més lúcid dels testimonis de la primera part i amb qui el mateix Mas s’identifica: “Sembla que haguem de ser feliços costi el que costi, com si fos una obsessió, i qualsevol símptoma d’infelicitat el convertim en una patologia”, corroborava dimecres. Mas no renega de les teràpies alternatives en general, però admet que algunes han esdevingut “clarament fraudulentes” i s’han “normalitzat” només amb l’objectiu, adobat pel mateix sistema capitalista, “que tothom hagi de ser feliç en tot moment”.
La novel·la, de només 168 pàgines, és volgudament curta. “En soc un ferm defensor. En un món hiperestimulat com el que vivim crec que és el format més òptim per enganxar el lector; novel·les curtes i intenses. Ideal pels temps que corren”. En aquest cas, qui s’hi enganxi té una cosa garantida: riurà de valent. Que no és poc en els temps que corren.
El poble de Puigsech, inspirat literàriament en el seu Sant Julià natal, torna a ser present en la novel·la. Si bé en Afores (2017) i en Estigmes (2019) la vida al poble esdevenia determinant, en aquest cas només apareix com a entorn vital del personatge i el lloc on s’esdevindrà el fet tràgic. “Per mi és un poble recurrent, perquè ja el tinc construït”, explicava Mas, que des de fa tres anys viu a Santa Maria de Palautordera. Aquesta vegada l’episodi central s’escau en un pis de l’Eixample de Barcelona. Un exercici més de la ironia que respira el relat: “Generalment és la gent de la ciutat qui va als poblets a desestressar-se; aquí és al revés”. Mas va avançar que ara està treballant en un nou text amb un toc més personal, “que no sé si publicaré”.
{{ comment.text }}