Per primera vegada, un disc de Gemma Humet no tindrà poemes musicats. Les 10 cançons de Rere tot aquest fum (Satelite K) són pròpies i resultat de reflexions personals entorn d’un tema, l’amor. El concert de presentació del disc, divendres passat a L’Atlàntida, va coincidir el mateix dia que sortia a la llum el nou treball, del qual fins ara només s’havia conegut el videoclip del tema Com vols que et parli jo de l’amor?.
Disc i espectacle tenen un aire conceptual entorn de l’amor viscut, patit, qüestionat i replantejat. “Des d’on estimem, què ens han venut que era l’amor, quines incoherències ens porta…”, explica Humet. Al voltant de les 10 cançons hi ha “un procés intern, de donar-hi moltes voltes”, i en el fons, el desig gairebé impossible de voler ser coherent amb un mateix. La dialèctica entre “què som i què volem ser”. No sempre es resol satisfactòriament, i la prova és l’únic tema que se n’ha conegut fins ara i que obrirà el disc: Com vols que et parli jo de l’amor? és qüestionar-se ella mateixa com a veu autoritzada (“no vull donar lliçons a ningú”) i, tot seguit, desgranar nou cançons més que l’aborden des de diversos punts de vista. “Relacions de tot tipus, no necessàriament autobiogràfiques.” El segon tema del qual divendres va sortir el clip, per exemple, es diu Tòxics, i el seu mateix títol n’explica el fons. I si un missatge vol que quedi Gemma Humet és que “sense amor propi, no hi ha manera possible d’estimar”.
L’univers sonor de Rere tot aquest fum és el de Màtria, una fusió entre la veu de cantautora que la defineix i les incorporacions de l’electrònica que hi entren quan comença a treballar amb el productor osonenc Jordi Casadesús (La Iaia, Núria Graham…). “En algun moment, aquest disc el portem fins i tot més enllà de Màtria”, diu Humet, convençuda que ha trobat “la simbiosi” entre la seva pròpia veu i el món de sintetitzadors analògics –no d’ordinadors preprogramats– que hi ha afegit Casadesús. A l’escenari, ell mateix l’acompanyarà, a més del bateria Andreu Moreno i d’una nova incorporació: la pianista i cantant Lu Rois. Si Màtria va ser un disc en què Gemma Humet estava gairebé sempre rere el piano, ara vol sortir de la protecció i tornar “a sentir el feedback del públic”, la proximitat.
Tot el concert s’ha treballat fins al detall, i per fer això res millor que recórrer a algú com Guillem Albà, responsable de la posada en escena de Rere tot aquest fum. El showman, actor i director de teatre és qui ha concebut tot l’entorn que embolcallarà les cançons de Gemma Humet. “Tot està molt cuidat: llums, espais, també els enllaços de les cançons, interpretativament ho hem treballat molt”, diu Humet. El vídeo que s’ha vist fins ara, rodat amb uns titelles i en un sol plànol-seqüència, també porta el segell de Guillem Albà. Tot es posa el servei del discurs de la cantautora, i d’un missatge que també s’entreveu en el títol: que el fum, allò accessori, no ens amagui allò que és realment important a la vida.
No estava pensat per sortir amb el disc, però molts factors s’han sumat perquè hagi acabat passant. Els dies que m’habiten (Rosa dels Vents) és el primer llibre de Gemma Humet, que aquests dies ha sortit a la llum. Un testimoni de la seva relació amb l’escriptura, més enllà de les cançons, com a espai que sempre ha tingut per sentir-se lliure. El llibre inclou textos narratius i poemes agrupats en tres parts: els primers, les llibretes que van donar origen a les cançons inicials de Gemma Humet, els canvis vitals i, finalment, la maternitat (Els dies d’ahir, Els dies insurgents i Els dies d’Ilítia, aquest últim en referència a la deessa grega dels parts). Entremig s’hi troba el record d’un concert al Centro, la culpa que avui Gemma Humet sigui de Centelles. Les il·lustracions són de la centellenca Sara Serra.
{{ comment.text }}