M. Assumpta Suriñach
Ha passat la nit del lloro, pendent del despertador. No volia adormir-se, i aquest capteniment l’ha desvetllat de tal manera que ni comptant tres ramats sencers de xais ha aconseguit fer un cop de cap. Durant una estona fins i tot li ha semblat que, amb els nervis, els pulmons se li havien encongit i que no hi trobava prou aire. Llavors, angoixat, ha obert la finestra tan a bastament, que el llevant que entrava acanalat li ha manllevat la minsa son que havia aconseguit aplegar. Però això no ha estat el pitjor, perquè quan la lluna, esplèndida en la seva maduresa, s’ha deixat veure per entremig de les bromes tèrboles
que passejaven sense nord, al gat del veí li ha vingut la baterola de miolar una serenata sencera a la gateta de l’empolainada del davant, i al cap d’una estona tots els gats del barri corejaven amb entusiasme el solista enamorat. Tots menopàusics haurien d’estar, me cago en l’olla de gats! Finalment, quan ja de matinada començaven a col·locar els carrers, també han posat les parades del mercat de cada dimarts, i amb l’anar i venir de furgonetes i clàxons, no ha pogut fer res més que donar per perduda la nit.
Una bona desgràcia, tot plegat, perquè ara llueix una cara realment esperpèntica que no rescabalarà ni que s’embetumi amb tot el pot de crema vitalitzant, que li varen dir que era miraculosa però que de moment només li empastifa els quatre grans que darrerament li han sortit.
De fet, no acaba d’entendre perquè s’hi fa mala sang, quan ell és un home amb tot el que cal tenir per triomfar a la vida, sobretot si ens atenem a l’encisador espurneig verdós dels seus ulls, que és el seu plat fort. Per què s’ho agafa tan a la valenta, si l’acaba de conèixer? Quan ahir la va veure per primera vegada a la parada de l’autobús, gairebé a trenc d’alba, li va semblar que no hi havia res en el món que fos mínimament equiparable a aquella deessa que tenia tota la gràcia dels àngels, arcàngels i querubins celestials. I malgrat que el fred li gebrava la nàpia que sobresortia just per sobre dels dos metres de bufanda de color groc, com ha de ser, li va adreçar un somriure nerviós que portava incorporades totes les més deshonestes intencions d’aquest món. Però amb l’atabalament no es va fixar on posava els peus, i es va entrebancar amb el cantell de la vorera, amb un resultat realment decebedor, perquè el somriure deliciós que li havia d’obrir les portes del cel, es va estavellar matusserament contra el terra. Per això s’ha maleït els ossos fins aquest matí, que no veu el moment d’arribar de nou a la parada de l’autobús i fer una posada en escena més digna, d’acord amb el glamur i el llinatge que li corre per les venes.
Quin destí més collonut, el seu, que els ha conjurat a ell i a aquella vel·leïtat sobrenatural al mateix lloc i a la mateixa hora, enmig d’una ciutat inabastable i dels més de vuit-cents autobusos, pel cap baix, que conformen la seva xarxa metropolitana! Decididament, no pot fallar a aquest destí que se li mostra tan amic: avui farà alguna cosa més elaborada i notòria que un simple somriure miop, amb aquells ulls de peix bullit i enamorat que deuen fer basarda de veure.
Quan gira la cantonada amb l’ai al cor, la noia ja hi és, i en Martí, amb el pèl moixí estarrufat, li torna a adreçar el mateix somriure que ahir, vestit, aquesta vegada, amb l’avidesa de tots els somnis de la nit. Però la noia continua absent i distant, sense que sembli adonar-se dels intents amatoris que en Martí li insinua, mentre mira el mar que s’obre, inassolible i sense cap tipus de llicència ni de planificació urbanística, al seu davant.
Deu ser que li agrada el mar?, es pregunta, intentant justificar el desaire de la noia… Deu ser que és descendent de sirenes? Perquè els seus cabells s’ondulen amb la marinada que arriba des de la platja, i les seves cames s’allarguen sinuoses vers un infinit que calça sabates de taló alt. Una sirena que, tot i ser escuada, sembla feta de desitjos golafres, de rauxes i d’anhels.
La noia continua sense moure’s, esperant que arribi algú que no acaba d’arribar mai; en realitat ni tan sols no se’l mira, i en Martí se’n ressent. Però, lluny de resignar-se i rendir-se a una evidència malagradosa que el comença a incomodar, emprèn de nou la batalla, perquè ell no és un home covard que s’arronsa per poca cosa. I si el que cal es posar els dos collons sobre de la taula, doncs ell fa per un, que d’això en té de sobres. Així doncs, s’hi acosta amb determinació, tot i que amb una certa temprança, no fora que amb l’esvalotament se li s’espantés abans d’hora i volés del niu. Però el destí còmplice que de primer li picava l’ullet, se li està girant d’esquena, ja que en aquest precís instant apareix l’autobús, que dissortadament no comparteixen, i es trenca l’encanteri.
Assegut a l’última filera de seients, en Martí mira apesarat i a través dels vidres aquell miracle institucional que li fa perdre el cap, i maleeix els déus i els astres, i els bruixots, que s’han conjurat, malèfics, per allunyar-lo d’aquell bé de Déu fet dona. Podrà sobreviure tot un altre dia lluny de la seva estimada, i un nou vespre sol amb els seus desficis?
Aquesta nit la lluna s’ha estimbat de cop darrere del Tibidabo, i els gats cantaires no han sortit a donar el volt, però una pluja torrencial, atapeïda de trons, llamps i bufades vàries, s’ha ensenyorit de la ciutat. La claror intermitent dels llamps, que es filtrava amb traïdoria per entremig de les escletxes de la persiana de fusta (la que sempre diu que arreglarà però no ho acaba fent mai), l’enlluernava, ara sí, ara també, i no li deixava aclucar els ulls, mentre les gotes picaven entossudides contra el vidre de la claraboia, i l’aclaparaven amb el seu rap reiteratiu.
Per això aquest matí va gairebé a les palpentes, no aconsegueix obrir cap dels dos ulls que ahir no podia aclucar, i ensopega contínuament. Però quan gira la cantonada i l’albira, esplèndida i desitjada sota d’un plugim menut, els ulls se li esbatanen de tal manera que distret, de poc li va que no s’encasta contra una de les faroles que s’alcen escadusseres pel carrer.
Avui, però, no li somriu, ressentit encara pel menyspreu d’ahir, menyspreu que sembla persistent, ja que la noia continua mostrant una arrogància distant i se’l mira com aquell que no vol la cosa, desvetllant una indiferència que a ell no el deixa, precisament, indiferent. Intentant evitar que la seva autoestima faci aigües, en Martí desempolsega tots els màsters de superació i de creixement personal que ha acumulat amb els anys, i passa directament a l’atac, sense subterfugis de cap mena que puguin temperar una situació que no domina i en la qual es juga el seu orgull. Donarà la cara, i tot el que calgui, i lluitarà com mai per la seva princesa. I si al final escau fer una retirada, ho farà amb el cap ben alt, amb la certesa que aquesta dona no està feta pels mortals de tota la vida, malgrat que ell en sigui un dels exemplars més autèntics i preuats.
En aquest punt el plugim suau, gairebé poètic, agafa una consistència molt més prosaica i arremet amb fúria. Els paraigües s’obren de nou i salpebren el carrer amb rampells de verd i de groc i de vermell, que trenquen l’avorriment hivernal, i que li despleguen noves vies d’estratègia: i si li ofereix el paraigua? El paraigua serà l’eina clau, el desllorigador que desencalli aquest estira-i-arronsa que li té pres el pols.
Ara mateix té la noia tan a tocar que gairebé flaira l’olor afruitada de la seva pell, fina i arrebossada per la humitat de la pluja, i li sembla assaborir el gust afrodisíac dels seus llavis carnosos, elaborats amb magranes tropicals i amb les més gustoses maduixes de bosc. Si s’hi atrevís, la tocaria. Furtivament, li acaronaria les galtes amb el tou dels dits, i encabiria els pits, obstinats i generosos, en les seves mans. Quin deu ser el tacte dels seus pits? D’uns pits que s’entreveuen molsuts i que desafien el món que té al davant? Quin deu ser el gust de la seva pell? D’una pell primerenca que s’obre juganera a la vida?
El poble encara està silent, esperant el xiulet que el retorni a la feina, que el desperti d’un son curt i sense gaire pòsit. Fresqueja i, com que la noia va lleugera de roba, en Martí es treu la gavardina i se li acosta, gavardina i paraigua a punt, perquè no vol que agafi fred, malgrat que ell s’està quedant més xop que un ànec moll. Però mentre s’hi dirigeix, i encalça un dubte rere l’altre, un nou contratemps s’afegeix a la seva dissort: un grup de motxilles, amb criatures penjades, intenta encabir-se sota la minsa teulada de la parada, i l’acaben fent fora de la vorera, i de poc li va que l’autobús que arriba no l’allisa del tot. Lluny altra vegada de l’anhelat penjador dels seus desitjos, en Martí s’aboca a la desolació més absoluta.
La nit s’apropa de pressa, ara que som a l’hivern, i s’empassa els rosegons d’un dia descoratjador. Dins de l’escalfor dels llençols i de les quatre mantes de llana que gairebé l’esclafen pel pes, en Martí es deixa anar al desig sensual que el remou, mentre evoca la imatge libidinosa de la seva musa, plena dels afanys més humits, i s’encomana de la voluptuositat del seu cos de caprici. Les
Avui farà alguna cosa més elaborada i notòria que un simple somriure miop, amb aquells ulls de peix bullit i enamorat que deuen fer basarda de veure
hores que ahir s’allargassaven fins a diluir-se en l’insomni, i que feien punxa a la nit, s’escolen avui ràpid per entre els gemecs de passió, una passió que voldria eterna, i que el precipita vers un desfici que, gairebé obscè, li esbrava l’últim bri de seny que li quedava.
El matí es desperta llepafils, i li desplega tot un escamot de nervis bel·ligerants que li burxen la llaga d’estómac i que l’estan donant pel sac. D’avui no passa, decideix mentre es beu un combinat especial que voldria afrodisíac però que no deixa de ser un got de llet calenta amb omeprazols: o caixa o faixa; m’hi va la salut.
El camí se li fa més llarg que de costum; el fred és més incisiu que de costum i el dia és més fosc que de costum. Però avui res no l’aturarà: porta un ram de narcisos grocs, i els hi pensa engalzar tan bon punt la vegi. I si no n’hi ha prou, li recitarà el Quixot sencer, no vol escatimar res per tal d’impressionar l’exuberant icona de la seva vida adulta, la sirena escuada que li escalfarà les nits.
I mentre es posa la mà sobrera a la butxaca perquè se li escalfi, l’altra ja la té gairebé gelada aguantant el ram, gira encoratjat la cantonada. Però de cop i volta, sense cap avís previ que pugui temperar la fatalitat que està a punt de caure-li a sobre, es desencadena la tragèdia: la noia ha desaparegut! Prou que mira a dreta i a esquerra, cap amunt i cap avall, però no la veu enlloc, talment com si s’hagués esvaït! De fet, no en flaira ni la olor. El destí més cruel l’escomet i el sumeix en un estat gairebé catatònic: totes les gosadies que ha anat covant en somort durant aquests dies, s’esmicolen ara i el deixen fet un nyap. Mentre els narcisos van pel terra, en Martí es frega frisós els ulls, amb l’esperança que tot plegat sigui un miratge i que, un cop s’aclareixin les llesques de boira que senyoregen la ciutat, la retrobi al seu davant.
Però quan finalment la boira s’esclarissa i en Martí gosa tornar a obrir els ulls amb l’ai al cor, un mascle ferreny i viril, que marca paquet mentre mira absent el mar que s’obre inassolible i sense cap tipus de llicència ni de planificació urbanística al seu davant, li somriu en eslips, des del mateix cartell publicitari on la noia lluïa fins ara el seu cos enllaminidor i perfecte, en roba interior de setí blanc.
{{ comment.text }}