Les parelles no parlen. Tampoc es miren gaire. No ho necessiten: porten tota una vida ballant junts

Ha acabat d’endreçar la cuina i s’ha estirat per trencar el son. Poca estona, després no vol anar amb presses. Com cada diumenge, s’arreglarà. Tria la camisa rosa fúcsia i es calça les sabates de cap d’any. Són senzilles però fan el fet: platejades, lluents, i amb taló i plataforma. Mentre es corda la sivella pensa que encara fa goig. El marit també en fa, amb la camisa. A vegades fins i tot va encorbatat perquè s’ha fixat que hi ha altres homes que no se n’estan. Van a La Pista de Sant Hipòlit cada diumenge que hi ha ball. Vint-i-cinc parelles giravolten sobre el terrasso. El músic, amb americana daurada, va repartint joc des del seu petit altar, darrere d’un teclat i un micròfon. Just al davant hi té quatre senyores que deuen venir desaparellades i fan ball en línia. Potser alguna ha anat a missa al de matí. Ara desrovellen les juntes. Quan el músic toca una cúmbia, alguna parella es desfà, l’home se’n va a seure a les taules que encerclen la pista i la dona s’afegeix a aquesta formació de precisió coreana. Les parelles no parlen. Tampoc es miren gaire. No ho necessiten: porten tota una vida ballant junts. Es mouen de nord, com qui respira, com qui condueix, i saben fer-ho acoblats l’un amb l’altra. La mà estesa del senyor reposa en aquell punt de l’esquena de la senyora on ja té un lloc fet i travessen la tarda de diumenge balancejant-se plàcidament. No compto ni l’ombra d’una trepitjada. M’imagino que alguns d’aquests matrimonis es devien conèixer precisament en un ball. Ara darrere de cada passa s’hi mou tota la seva història: la pròtesi que ell va necessitar fa uns anys, la fiblada que nota ella als galindons, aquella cançó que els recorda unes vacances, el perfum que li van passar els Reis, les arracades bones i l’alè d’un dinar massa condimentat. Diria que de vegades es pregunten per què van trigar tant de temps a venir al ball, pensant-se que era cosa de vells. Els semblava que seria tristoi. Total, aquí al poble. Tonteries. O potser els feia angúnia enfrontar-se a la decrepitud que intuïen massa a prop. En quin moment es van adonar que ells també eren gent gran? Potser per això són aquí. Per conjurar-se contra les pors (i ballar Enrique Iglesias). Qui sap si amb ells s’extingiran els balls dels jubilats, l’única nota de vida que queda a Sant Hipòlit un diumenge a la tarda qualsevol. Això, serà trist. Ja no recorden quin dels dos va proposar d’anar-hi, però agraeixen haver vingut abans de ser vells de veritat. A vegades fins i tot per abraçar-se fa falta una excusa. Quan acaba la cançó se separen i es miren. Definitivament, encara fan goig.

Les parelles no parlen. Tampoc es miren gaire. No ho necessiten: porten tota una vida ballant junts

Un diumenge qualsevol