Tothom sap que quan Aldous Huxley va escriure Un món feliç no parlava de la felicitat autèntica sinó d’un benestar artificial en un món hipertecnològic, una forma de control de la societat més que una expressió de sentiments. Res més lluny de la felicitat que es respirava aquest dissabte a L’Atlàntida quan els protagonistes de l’espectacle Jo bé, i tu? es deixaven aplaudir llargament pel públic que havia omplert la platea de L’Atlàntida, en la posada en escena d’una adaptació molt lliure del relat de Huxley. L’aplaudiment era perquè l’espectacle havia sortit, objectivament, molt bé. I també era per l’esforç que s’intuïa darrere d’ell, covat al llarg de mig any per usuaris i terapeutes d’Osonament, hàbilment dirigits pel talent d’Arnau Tordera.
Havia estat poc més d’una hora de relat escènic creat al voltant d’Un món feliç. El fil conductor de la novel·la es dibuixava a través d’un relat amb veus en off, ja fos la del mateix Arnau Tordera, o bé les d’alguns dels actors i actrius en vídeos gravats prèviament que es projectaven al fons de l’escenari. Un desplegament efectiu de recursos d’imatge i música que acompanyava el trànsit per la societat que Huxley dibuixava l’any 1932 i que té algunes semblances sorprenents amb l’actual.
Els intèrprets acompanyaven aquest relat amb coreografies, vestits tots amb una granota blanca que els uniformitzava, primer amb moviments mecànics i alliberant-se progressivament fins que, al final –en un final més positiu que el de la novel·la de Huxley–, la granota desapareixia, i emergia cadascú en la seva individualitat, triomfadora davant del totalitarisme. Se’ns mostraven les persones. I aquest era també un altre missatge de l’espectacle: dalt de l’escenari no es distingia l’usuari d’Osonament del terapeuta que hi treballa. Arnau Tordera volia que el públic veiés l’espectacle com a creació artística, independentment de quin fos el bagatge en la vida real de la persona que la interpretava. Al final, una cançó treballada entre tots i interpretada en directe posava el punt final. El títol prenia tot el sentit: ells, dalt de l’escenari, estaven bé. I nosaltres, el públic? Doncs també. Hi ha dies en què la cultura es mostra especialment alliberadora i amb capacitat per fer-nos feliços, i aquest vespre de dissabte de tardor va ser un d’aquests.
{{ comment.text }}