A l’escola de Sant Joan de les Abadesses on cursava estudis primaris, David Serrat era un dels alumnes que treia més bones notes. Com a premi, un any li van regalar una novel·la de Jules Verne, El país de las pieles, en una edició que encara conserva i que té la dedicatòria del governador civil de l’època. Va ser el seu primer contacte amb aquest relat i amb l’escriptor francès, un clàssic de la literatura mundial d’aventures i pare del gènere de la ciència-ficció.
Quan Serrat va deixar el càrrec de rector de la UVic, i abans de tornar a les classes de Geologia, en un any sabàtic, va recuperar aquell vell llibre, que el va tornar a seduir. Però ara ja no des de la perspectiva del nen sinó la del científic: el sorprenia la capacitat extraordinària de Verne d’incloure amb tot rigor en la novel·la uns coneixements que eren molt nous per a la seva època. “Verne no s’havia mogut mai de França però era un autèntic pou de ciència, havia llegit molt i encara ara s’està investigant per descobrir quines eren algunes de les seves fonts.” En aquest relat ambientat al nord del Canadà, “és capaç de citar fins a 57 espècies vegetals amb precisió, de descriure la fauna sense fallar-ne ni una”, i de moure’s per la geografia d’aquell indret remot amb tot detall, amb una toponímia completament fidel. Aprofitant el seu domini del francès, Serrat es va posar a traduir la novel·la, que finalment ha vist la llum publicada per Ediciones Paganel, segell afavorit per la Sociedad Hispánica Jules Verne. L’edició inclou les belles il·lustracions originals de l’època, cedides en aquest cas per la Societé Jules Verne de París, que gestiona el llegat i els drets del novel·lista per tot el món.
El país de les pells és el relat d’una expedició científica i comercial a territoris llavors encara inexplorats del Canadà àrtic. L’expedició està impulsada per la Hudson Bay Company, “que també existia en la realitat” i que tenia el monopoli del comerç a la zona. Sobretot de les preuades pells fines. “Se’ls ajunta un astrònom, per observar un eclipsi total de sol que està anunciat.” I també aquest s’inspira en un eclipsi real que es va veure en aquella zona de l’Àrtic l’any 1860. Entre els expedicionaris hi ha una dona, una aventurera anglesa. Instal·laran una base per passar-hi l’hivern, i fins i tot aquí Serrat observa que “les descripcions són molt bones”, a partir de la seva pròpia experiència d’haver estat en una base al pol Sud. “Jules Verne ho tenia tot previst.”
Les aventures que passen els expedicionaris continuen enganxant el lector d’avui com ho feien amb el del segle XIX, quan El país de les pells va aparèixer per capítols, publicat en una revista entre 1872 i 1873. Al final, acaben adonant-se que estan sobre un iceberg: “La segona part va del seu esforç per sortir-ne, i demostra que Verne coneixia fins i tot els corrents marítims”. L’únic que no concorda és que a l’Àrtic no es desprenen plataformes de gel tan grans com la que descriu, cosa que sí passa a l’Antàrtida. Es pot interpretar, és clar, com una llicència del novel·lista. L’iceberg, a mesura que tira cap al sud, es va fonent, i l’espai dels expedicionaris –i les seves expectatives de sobreviure– es redueixen.
David Serrat està treballant ara en una altra traducció de Verne. Es tracta de la novel·la Les Índies negres, i en aquest cas fa referència a les mines de carbó d’Escòcia. Les Índies s’associaven amb la riquesa, en l’Anglaterra victoriana, i d’aquí aquesta expressió. Serrat diu que aquí Verne llueix els seus coneixements geològics: ell ha traduït també al català els Principis de geologia de Charles Lyell, “i no havia vist un resum tan precís de com surt el carbó com en la novel·la de Verne”.
Dos inèdits presentats a Vic
L’autor de novel·les tan conegudes com Vint mil llegües de viatge submarí, Viatge al centre de la Terra o De la Terra a la Lluna té ara dos nous títols en català. A més d’El país de les pells, aquest dijous es va presentar al Temple Romà l’edició d’Una extravagància del doctor Ox, traduïda al català en aquest cas per la filòloga Anna Maria Corredor. L’acte va estar presentar per l’osonenc Pasqual Bernat, historiador de la ciència i vicepresident de la Sociedad Hispánica Jules Verne.
{{ comment.text }}