El passat mes de març, el metge Òscar Escuder (Barcelona, 1968) va ser reelegit com a president de Plataforma per la Llengua. Creada l’any 1993, aquesta entitat en creixement, que ja compta amb 26.000 socis, es presenta com “l’oenagé del català”. Escuder, que és especialista en cirurgia maxil·lofacial a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, situa precisament la sanitat i l’ensenyament com a àmbits prioritaris en què cal promoure el català.
Diuen vostès que ja són més de 26.000 socis. Creixen perquè hi ha cada vegada més consciència de la greu situació per la qual passa el català?
Hi ha un cert consens social en què el català té problemes i que la situació és delicada. Però això no vol dir que siguem una llengua en perill de desaparició. Que d’això a vegades se n’ha fet un gra massa.
No corre aquest perill, el català?
És cert que han baixat l’ús social i el prestigi de la llengua, i que hi ha la percepció que el català ha deixat de formar part de l’ascensor social. Però per altra part tenim una vitalitat que no està gens malament. Si ho mesurem per nombre de parlants, estem entre les cent primeres llengües, i al món n’hi ha entre sis i set mil. I quedant-nos en la Unió Europea, que és el nostre context, de 24 idiomes oficials n’hi ha 12 amb menys parlants. Quan siguem oficials, que hauríem de ser-ho aviat, ens trobarem justament al mig. És a dir, que tenim molta feina –institucions, entitats com nosaltres i tots els parlants– però no cal que siguem derrotistes.
Ha parlat de l’ascensor social. En un moment de la nostra història recent, hi havia la sensació que saber català et podia ajudar a situar-te millor.
Hi ha la percepció que el català no forma part de l’ascensor social. Però és la percepció, no la realitat. La realitat és que sí que en forma part, i cal que la gent sàpiga que si vius als Països Catalans i fas servir el català tens més possibilitats laborals. Que és l’ascensor social, al capdavall. Hi ha dades que ho demostren, com una enquesta que diu que hi ha un 11% d’atur entre els que parlen català habitualment i un 21% entre els que no. I dels primers, no importa si és la primera, segona o tercera llengua. És a dir, això demostra que no s’està discriminant per origen sinó per capacitat. La parles? Doncs tens més números de tenir feina.
Tenen més denúncies de catalanoparlants que en algun lloc o situació no s’han respectat els seus drets lingüístics. Perquè creixen els casos, o perquè hi ha més consciència de la necessitat de queixar-se, de dir-ho?
Segurament és el segon cas. Hi ha més consciència entre els catalanoparlants que tenim uns drets lingüístics. També pot haver-hi influït el fet que Plataforma per la Llengua és una entitat més gran i coneguda.
Ho hem de fer? A vegades és més fàcil evitar una situació incòmoda. Per exemple: si m’apunto a un màster en català i el fan en castellà, potser em faré malveure pels companys d’aula.
Ho sé. Però hem de ser ferms. No cal barallar-se amb ningú, però sí reivindicar el que és just. En aquest cas que posa vostè, potser no servirà per canviar la situació en aquell mateix curs, però farem un benefici als que vinguin al darrere. I això val per a altres situacions. De totes maneres, una cosa que sí que hauríem de fer sempre els catalans i no genera conflictes amb ningú és mantenir la llengua.
Un “mantinc el català”.
Sí, en converses normals. Ara ja no estem parlant de si ens respecten els drets a la comissaria, al restaurant o a la universitat sinó, senzillament, que parlem en català amb tothom qui ens entengui. Que és pràcticament tothom que viu a Catalunya, les últimes dades parlen del 97 per cent.
Ens podem trobar amb alguna actitud de rebuig?
Els que ho posem en pràctica, pràcticament mai ens hi trobem. Ho pot fer tothom, i no requereix res, ni tan sols pagar la quota de la nostra entitat. Només que quan comencis una conversa amb algú que no coneixes, parlis en català i no en castellà. Tingui el color de pell que tingui, porti la roba que porti. No fer-ho així té un punt de racisme: per què només parlem en català amb el que té un aspecte aparentment europeu? Si l’interlocutor no ens entén, ja ens ho farà saber.
Al proper govern, què els demanarien? En quin dels fronts on l’administració pot actuar en favor del català és més urgent d’aplicar mesures? El món sanitari, l’ensenyament, la creació de continguts…?
Com en tot, en la llengua els joves són el futur. Per tant, bàsicament allò que els afecta de forma més directa: ensenyament i lleure. En el primer: no podem fer igual que als anys 80 i 90, fer recaure tota la responsabilitat en l’escola. Aquí poden fer que dominis una mica la llengua i potser que te la sentis mig teva… però l’altre mig no depèn de l’escola. Segons on visquis, si deixes de sentir el català quan surts de l’aula i no te’l tornes a trobar fins l’endemà a la classe de matemàtiques, difícilment trobaràs que tingui cap utilitat més enllà de l’acadèmica. I en el fons, no te la sentiràs com a pròpia. Pel que fa al lleure, hi incloem el nou –plataformes digitals, xarxes socials, videojocs o altres– i els vells, és a dir, activitats extraescolars, esports… Quedaríem parats que quan s’ha fet formació a entrenadors perquè treballin en català amb gent de diferents procedències i ho han aplicat, hi ha hagut zero problemes. Si l’entrenador és bo, la llengua no és cap obstacle. Nosaltres diem que tots podem ser referents lingüístics. I treballant amb joves, com més desfavorit socialment sigui l’entorn del que provenen, més els estaràs ajudant si mantens el català.
Pel que fa a l’ensenyament, a la campanya electoral va començar a sortir, ni que fos tímidament, un qüestionament de la immersió lingüística. I des de sectors independentistes, que era la novetat. Quina és la posició de la Plataforma?
La nostra posició és que la immersió s’hauria de fer ben feta, que fa anys que no es fa. Això és el que ens garanteix millor tant el coneixement com l’ús, com també que no es puguin crear discriminacions per raó de llengua. I posats a mirar el futur, i malpensant, si es crea una doble xarxa, i una de les dues parts pràcticament només ha fet castellà, no pot sortir d’aquí a uns anys un jutge que digui que el català no ha de ser requisit per al funcionariat, al·legant que una part de la població no el coneix bé? La doble xarxa només ens la plantejaríem si no hi hagués cap més opció.
La recuperació de continguts en català a la televisió pública, ara pensats per a la repercussió a les xarxes, ha estat una de les millors notícies dels últims anys? S’haurà fet tard?
Tard, no. Tenim exemples de llengües que han remuntat de situacions molt pitjors que el català. Però sempre dic que aquest rècord, el de ser els que remuntem de més avall, no el volem batre. Vam criticar molt que se suprimís el Súper 3, i ara la plataforma 3Cat i tot el que s’hi està fent és un avenç substancial. Com també posar a disposició de les altres plataformes tot el fons que tenia TV3 doblat de pel·lícules i sèries. S’han fet passos i se n’han de fer més.
El reconeixement oficial del català a Europa no avança. Pot ser que ens hagin aixecat la camisa altra vegada?
És un tema molt complex, la decisió s’ha d’adoptar per unanimitat en consell de la Unió Europea. Però recordem que no ve d’ara. L’any 1987, primer el Parlament balear i després el català ja van demanar a l’Estat que instés a l’oficialitat del català. No van fer els deures. Fins on sabem nosaltres, ara ho estan intentant i aporten informes molt correctes. Cal que acabi el tràmit i no sé què acabarà passant. El que hauria de passar és que acabés essent oficial, perquè no hi ha raons en contra.
Hi ha països que pensàvem que ens ajudarien i s’hi han mostrat reticents?
La feina no ens la farà mai ningú. Hi ha països com Irlanda, Bèlgica o Eslovènia que de seguida ens han donat suport. D’altres hi han mostrat reticències per motius econòmics. I d’altres han parlat d’evitar un efecte dòmino amb altres llengües minoritzades. Però jo crec que no existeix: per ser llengua oficial a la Unió Europea ho has de ser com a mínim en un dels seus estats. I no n’hi ha gaires d’aquestes. De fet, diria que només hi ha el frisó, oficial en una part dels Països Baixos. Seria un efecte dòmino molt curtet. El que està clar és que l’Estat no ha negociat com negocien els afers que els importen de debò. Si no, no haurien arribat el primer dia amb un informe de pa sucat amb oli, haurien parlat amb els governs més importants… i no van començar així. Nosaltres ens hem reunit amb tothom que ens ha volgut rebre dels 26 estats, i hem tingut la impressió que el que els explicàvem nosaltres no els ho havia explicat mai ningú.
El reconeixement europeu de l’oficialitat és tan important com sembla?
Molt. Tothom veu que els eurodiputats podran parlar en català al Parlament. I això és simbòlic, dona un prestigi. Però el que importa de debò és que hi ha infinitat de directives europees que obliguen a fer el que sigui en les llengües oficials de la UE. Amb la qual cosa el que estan fent és posar en dificultats l’ús de les que no són oficials. Això afecta des de productes sanitaris fins als cartells de l’autobús. Implica sobretot temes de consum, els que arriben directament als ciutadans, no són temes només tècnics que afecten a uns quants. L’oficialitat a Europa és un dels temes més importants que haurien de canviar perquè el català guanyés pes.
I del seu àmbit, el sanitari? Com garantim que l’usuari del sistema de salut pugui ser atès en català?
La salut té dos factors diferencials. Un és que afecta a gairebé tothom: anem molt més al metge que als jutjats o que a renovar-nos el passaport. I l’altre factor és que depèn del govern de Catalunya. Aquí també cal adoptar mesures.
El programa de formació en el català per a professionals sanitaris no és suficient?
Ja vam dir al principi que està molt bé, però que era altament insuficient. Van dir que començaven oferint 2.700 places, s’hi han apuntat pràcticament 4.000 persones. Sí que és cert que les han agafades totes, no han deixat ningú a fora. Però demostra que l’oferta era insuficient, i no només ho dèiem nosaltres: el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya va publicar una enquesta on, per una banda, es deia que el 13% de metges que treballen a Catalunya no entenen la llengua i, per l’altra, que feien falta 1.600 places de formació en català cada any. Si havíem de recuperar tota una bossa anterior, està clar que no arribava. Però sí que és veritat que s’ha fet més que mai fins ara!
Què es podria millorar, doncs, respecte al que ja es va anunciar?
Que tot el que es fa ha d’anar associat al fet que els sanitaris que comencen a treballar al sistema públic sàpiguen que tard o d’hora et demanaran un justificant que saps parlar català. En un any, el B2 i en dos anys, el C1. Tinc amics que han anat a fer de metges en països com per exemple Dinamarca, i per més bon nivell d’anglès que tinguessin fins que no han tingut un cert domini del danès no han començat a treballar a la sanitat pública. No és allò que “vols que et curin o que et parlin en català?”. Home, vull les dues coses! No estem parlant només de drets lingüístics sinó de seguretat assistencial. Hi ha un estudi canadenc que demostra que si el metge no domina la llengua del pacient aquest té més complicacions i estades hospitalàries més llargues. Fins i tot és més costós econòmicament.
Què ha canviat els últims anys? El fet que el govern inclogui en el seu discurs oficial la preocupació accentuada per l’estat del català, és positiu?
És una de les coses que ha fet el govern que ara està en funcions. No sé si és perquè han volgut o no els ha quedat més remei, però ho han reconegut. Fins ara tots els governs que anaven passant ens deien que tot anava molt bé. I nosaltres (i no només nosaltres, recordem Carme Junyent) els dèiem que no. Com deia al principi, el català no està a punt de desaparèixer, però entre això i el tot va molt bé hi ha un terme mitjà.
{{ comment.text }}