Les pintures romàniques de Santa Cecília de Granera són excepcionals perquè fa més de vuit segles que algú les va pintar per decorar l’absis de la petita ermita. I encara segueixen aquí. Són unes pintures senzilles, modestes, adequades a una parròquia rural de pocs recursos. Però han passat per moltes vicissituds.
Santa Cecília està situada en un encreuament de camins, amb visió directa a les muntanyes de Montserrat. A aquests massís deu el seu origen. Pràcticament tot Granera estava administrat pel castell termenal que hi ha al capdamunt del poble. Però hi havia una porció de terra, un antic alou, que pertanyia al monestir de Santa Cecília de Montserrat. I just aquí els monjos van fer aixecar l’ermita, que no coneix data exacta de construcció, però apareix anomenada en documents de l’any 1065.
L’ermita va ser construïda sense massa pretensions: una sola nau, planta rectangular, sostre de volta de canó i un absis amb una petita finestra. L’absis, justament, és la capsa del tresor. Per fora conserva els capitells i les arcuacions típiques de l’estil llombard. I per dins, guarda les pintures romàniques que, per estil i temàtica, daten de finals del segle XII, segons l’historiador Antoni Pladevall. S’hi veu un Pantocràtor, amb els ulls ben oberts i faccions marcades. Té la mà dreta aixecada per impartir benediccions i sosté les Sagrades Escriptures amb el braç esquerre. El personatge sagrat és dins d’una mandorla, un marc de forma oval, que sostenen quatre àngels alats, dos per banda. El fresc arriba al terra simulant uns drapatges, dels quals s’aprecien perfectament uns serrells. Els frescos són bicolors. Es va utilitzar un to ocre i un altre de vermellós, el mangre, que recorda molt el color del territori.
Els murals de Santa Cecília estan força desdibuixats, gairebé desapareguts en alguns fragments de paret. I una inquietant esquerda travessa l’absis de dalt a baix. Però és que són unes supervivents, unes pintures heroiques. Per començar, van passar segles amagades darrere un altar barroc i van reaparèixer quan l’altar va ser traslladat a l’església de Sant Martí. L’any 1913 l’estudiós Josep Gudiol va redescobrir-les al món. Després hi va haver l’ensorrament. Un vespre de 1924, l’ermita, debilitada feia anys –diuen que per un terratrèmol–, va caure. Només va quedar dempeus la paret nord i, miraculosament, l’absis.
Encara més vicissituds: les pintures van estar a punt de ser arrencades de la paret durant la campanya de preservació del patrimoni artístic català dels anys vint i trenta. Com els va passar als frescos romànics de Taüll, que, per evitar la seva venda a col·leccionistes internacionals, van ser extrets del Pirineu i traslladats al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Les pintures de Granera ja s’havien tapat amb teles per emportar-se-les quan va esclatar la Guerra Civil. Les teles van caure, la guerra va acabar i les pintures van quedar anys exposades al sol, les tamborinades i les males herbes.
Fins que a principis dels anys setanta un nen de 10 anys del poble va decidir salvar l’ermita. Carles Arola va fer dues exposicions per vendre els seus dibuixos i recollir diners per restaurar Santa Cecília.
L’entusiasme del noi, ara un muralista reconegut, va engrescar mossèn i veïns. Gràcies a les donacions i a la intervenció de la Diputació de Barcelona, es va poder reconstruir la capella, alçar un petit campanar d’espadanya, buscar una campana i una imatge de Santa Cecília. L’ermita va tornar al culte l’any 1976, sota l’atenta mirada del Pantocràtor i els quatre àngels romànics.
{{ comment.text }}