Ventura Durall: “La pel·lícula de Xirinacs ens ha de portar a una reflexió general sobre quan, com i on morir”

Com ha estat la rebuda dels espectadors a l’estrena de TV3 de Sis nits d’agost? N’estem molt contents. En audiència, va ser el programa més vist d’aquella nit, que parlant de ficció en català ja és extraordinari. Hem rebut molts comentaris positius. També és una qüestió d’expectatives: potser hi havia qui esperava una pel·lícula molt centrada en la vida i obra d’en Xirinacs, i nosaltres la vàrem enfocar cap als seus moments finals. Sempre sol passar, quan s’adapten llibres al cinema... No tant per l’adaptació, com en el nucli mateix. A causa de la promoció que en va fer TV3, es podia donar la idea de que parlaríem de la vessant política, que al llibre està resumida en dues pàgines i a la pel·lícula és, senzillament, un teló de fons. Com li va arribar la proposta de posar-se al capdavant d’aquest projecte? Havia llegit ja el llibre d’en Jordi Lara? No, no l’havia llegit. Me’l va passar en Paco Poch, el coproductor de la pel·lícula. Jo n’havia parlat amb en Jordi Cots, l’editor de 1984, que el va publicar. Al llegir-lo, em va agradar molt, però vaig creure que, tal com estava narrat, era molt complicat traslladar-lo a una pel·lícula. El narrador, que és el mateix Jordi Lara, ho fa des d’una veu interior, parlant del seu propi procés intern, sense un fil conductor clar. Amb aquesta línia narrativa, no veia la manera de traduir-ho en un llargmetratge. Vam parlar-ne amb en Jordi, sobretot per veure com podíem canviar aquesta veu narrativa i donar-li una estructura més cinematogràfica. I vam partir d’un sol paràgraf del llibre on fa referència a aquesta història d’amor que Xirinacs hauria viscut ja de ben adult. És una història real. En Jordi explica que havia conegut el fill d’aquesta dona, i que ell mateix li havia dit que la seva mare havia anat a casa d’en Xirinacs poc abans dels fets. Vam decidir d’articular la pel·lícula entorn d’aquest personatge, la Duna, que li donaria estructura dramàtica. La recerca de la Duna, a la pel·lícula la filla d’aquesta dona, donaria sentit a les seves ànsies. I permetria fer dialogar les dues vessants del film: aquesta recerca i la mort d’en Xirinacs. També permet establir una connexió amb l’actualitat... També això ho vam rescatar del llibre, que té aquests dos espais temporals: el 2007, el de la mort de Xirinacs, i el 2017, el de l’U d’Octubre. Ens permetia respectar-los. Tenir Jordi Lara com a coguionista, va ser important? En tots els sentits. A part d’un gran escriptor, és una meravella de persona. A més de garantir la qualitat literària, va ajudar a estructurar l’obra, va filtrar i va fer de brúixola en el rigor d’allò que explicàvem... la pel·lícula és el que és gràcies a ell. Generacionalment, vostè no podia haver viscut els moments més intensos de Xirinacs en la vida política catalana. Com el veia, aquest personatge? No sé si és un avantatge o un desavantatge, però en tenia una imatge molt superficial. En sabia el que sap més o menys tothom: la plantada davant la Model (i més endavant davant de la Generalitat), que havia estat senador... Ni tan sols coneixia les circumstàncies de la seva mort i, per tant, al llegir-ho em va sobtar molt. Tampoc no he fet una gran recerca, per submergir-me en el personatge... tampoc ens calia, si el que volíem era parlar del darrer tram de la seva trajectòria. Només calien algunes pistes. Justament, com que en Jordi Lara havia fet aquest procés, a través dels personatges que dibuixa en el llibre i que surten a la pel·lícula, podíem conèixer els seus diversos vessants. Sí que m’he informat sobre el seu pensament filosòfic, conèixer el Globàlium, les seves conviccions més profundes, i desvelar una mica aquest codi secret que ens va voler transmetre. Amb la seva pròpia manera de morir, oi? Què li va semblar que tenia força d’aquesta decisió? La mort de Xirinacs va ser molt simbòlica. I el símbol pot significar moltes coses. Ens intriga i ens apassiona alhora. Recordo que quan vaig llegir el seu dietari hi havia esmenes a La balada de Narayama, una pel·lícula japonesa de Shoei Imamura que justament feia poc que jo havia vist. I que parla d’un fet que era habitual en aquella cultura, el de deixar-se morir. En la nostra cultura, una mort d’aquest tipus ens sobta. I més essent un personatge públic com ell, de conviccions fortes. Volia mirar de descodificar aquesta mort, que no és un suïcidi sinó la decisió del com, el quan i l’on. Cada un d’aquests elements conté un missatge, i a l’hora de fer la pel·lícula, per a un director això és un caramel. Intentem desxifrar els tres misteris, amb la seva codificació molt present en els dietaris de Xirinacs. És com si hi hagués un exocervell que ens interpel·la a tots, potser era la idea de fons que em va tocar més a l’hora de decidir-me a fer la pel·lícula. L’actor que havia de fer de Xirinacs, en Manel Barceló, el va decidir vostè mateix? Sí. Vam fer un càsting. Amb l’Anna Alarcón, la Dora, ja hi havia treballat anteriorment i ho tenia molt clar. L’actor que fes de Xirinacs havia de cobrir dos espais temporals: el moment de la seva mort, però també la història d’amor, que és uns 17 anys anterior. O sigui, interpretar un personatge de 75 anys però també un de 58 anys, encara que fos caracteritzat. Calia que tingués sensibilitat... i també moltes ganes, perquè l’havíem d’exposar a inclemències meteorològiques, de banyar-se a un gorg a estar sota la pluja. Quan vam veure en Manel, va estar claríssim. I se sentia molt vinculat al paper, era conscient del personatge que interpretava. Va rodar al pla de Pegot. Què li va semblar el lloc, quina impressió li va fer aquell entorn? L’entorn és preciós, però a part té alguna cosa màgica. Cada dia que anàvem allà hi trobàvem el que volíem. Anar-hi un dia buscant pluja i trobar-nos unes boires, o que les vaques passaven per allà..., coses que no teníem en cap guió. Ens va permetre d’incorporar coses que no teníem pensades. Va assumir aquest projectes quan tot just acabava d’estrenar la seva anterior pel·lícula, L’ofrena, amb Alex Brendemühl i Verónica Echegui i la mateixa Anna Alarcón. Sí, L’ofrena es va estrenar el setembre de 2020, en plena pandèmia encara. I de Sis nits d’agost en vam començar a parlar el novembre d’aquell any, que va ser quan vaig llegir el llibre. Interessava entrar en una convocatòria de TV3, ens hi vam posar amb en Jordi Lara i en dos mesos teníem ja una primera versió del guió. Quan ens ho van aprovar, disposàvem de cinc o sis mesos més. La sorpresa va ser quan ens van dir que la volien estrenar a primers de setembre d’aquest any, cosa que ens deixava poc marge. Havíem de rodar en un paisatge que pogués semblar l’agost, o sigui que ho vàrem fer al juny i al cap de dos mesos d’acabar el rodatge s’emetia la pel·lícula. La postproducció va ser intensa, es va estrenar el dia 29 d’agost i el dia 26 encara hi fèiem retocs. Quin camí farà, ara, aquesta pel·lícula? Encara ho hem d’acabar de definir, però segur que estarà en plataformes com Filmin i TV3 a la Carta, i farà un recorregut per festivals internacionals: estem fent els subtítols en castellà i en anglès. També en cineclubs, amb la participació nostra, de gent de l’equip. Hem de trobar un circuit que tingui sentit. Com a director, ha fet documentals, ha fet ficció... aquesta pel·lícula basada en uns fets reals, com la situa? És una ficció basada en fets reals. I què li pot dir Sis nits d’agost a algú que no hagués conegut el Xirinacs polític i activista, que senzillament vegi una persona que decideix triar el moment de la seva mort? Si algú se la mira amb l’expectativa de conèixer qui era tot Xirinacs, potser s’emporta una decepció perquè no és això. Hem volgut fer una pel·lícula amb una visió universal sobre algú que decideix que, arribat un punt culminant de la seva vida, no vol experimentar la decadència. I que la mort forma part del seu patrimoni vital. Hi ha el teló de fons, per posar context i entendre la seva personalitat –la d’un home de conviccions fortes, com deia abans– però per aprofundir-hi ja hi ha un gran documental, Xirinacs, a contracorrent, que és un recorregut vital. La seva mort ha de portar a una reflexió general sobre quan, com i on morir. Que és també el sentit profund del llibre de Jordi Lara... Això ho vàrem tenir molt clar, respectar el llibre. Els personatges, les converses, aquest nucli central. Ornamentant-lo amb l’altra història, la del personatge de la Duna, perquè una pel·lícula ha de tenir una estructura dramàtica.

Ventura Durall: “La pel·lícula de Xirinacs ens ha de portar a una reflexió general sobre quan, com i on morir”

Temps de tòfona a Centelles

Per Nadal, un crit per la pau

La guia d’activitats per al cap de setmana

Torelló es prepara per la setena edició del TocaFusta

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Set detinguts i una vintena de denúncies en un dispositiu Kanpai contra la multireincidència a Vic i Manlleu

Fan malbé el ninot de l'escola Joan Maragall de Ripoll

Obriran un centre privat de diagnòstic per la imatge a Vic amb una inversió de 6 milions d'euros

La febre per trobar el número de loteria de l'anunci d'un torró ha arribat fins a Tona

El personal sanitari del CAP del Remei de Vic fa un pessebre vivent solidari

Girbau celebra un dinar de jubilats a les portes de Nadal

Els germans Pujol de la Granja Armengol, els nous 'influencers' de la vida a pagès

La Generalitat confirma el futur Palau de Justícia a l’Era d’en Sellés de Vic

Els pobles osonencs que pertanyen a Girona no es plantegen demanar un canvi de província

Refredat, grip i covid: símptomes semblants però malalties diferents