Diuen que la temperatura a dins de la catedral de Vic va com a mínim una setmana enrere respecte a l’ambient de fora. Aquest dimecres a la tarda hi feia, efectivament, un fred de por. Res a veure amb els 18 graus de termòmetre en sortir, baixar les escales i plantar-se al davant d’un edifici d’estil neoclàssic inaugurat el 1803. La diferència d’atmosferes era evident, es percebia de seguida a la pell de la cara, fins i tot tocant les columnes, les piles baptismals… Però no es podia copsar amb la vista, igual que l’aura de la catedral. I és que veure grans monuments impressiona –i aporta molta informació–, però la gràcia és deixar-se embolcallar per l’ambient que atresoren i descobrir que hi ha opcions de llegir-los més enllà de la imatge a través dels ulls.
Amb aquesta idea, fer cultura tot i conviure amb problemes o discapacitats visuals, la delegació osonenca de l’ONCE ha començat a afegir a dinars o berenars que celebren mensualment un caramel de més a més. Es tracta de propostes com anar al Museu del Ter de Manlleu, a Can Costa i Font de Taradell, a veure obres de teatre… O, aquest dimecres, descobrir la catedral de Vic en el marc d’una visita guiada a la qual es van sumar una trentena de persones. L’activitat no distava de les que es devia estar fent en aquell mateix moment a desenes i desenes de llocs del món, com el Vaticà o el Louvre de París, però sí que és veritat que el guia, Xavier Cervera, va tenir ocasió de potenciar eines com el tacte o la descripció. I és que la reixa barroca de la capella fonda de la catedral, la dedicada a Sant Bernat Calbó, es pot mirar –i admirar–, però també comprendre resseguint amb els dits l’excel·lent treball dels forjadors. La mateixa fórmula val per llegir les columnes que separen la nau central de les laterals: visualment són quadrades, robustes, magnànimes, però es pot descobrir el mateix intentant-les abraçar o descrivint les estries que els conformen textura com “llargues ditades d’un pintor”.
Aquest ventall d’eines són les que va posar en pràctica Cervera, després de fer notar amb els peus, per exemple, que el terra de la capella fonda és irregular perquè s’aixeca sobre sepultures de bisbes, que el campanar –amb 46 metres d’alçada– és el d’estil romànic més alt d’Europa o que el daurat de les pintures de Josep Maria Sert es pot equiparar a l’or dels retaules barrocs.
Les descripcions, acurades, van ser molt ben rebudes per veïns i veïnes de Vic i rodalia que durant una estona canviaven de paper i es convertien en turistes a la seva ciutat. De la trentena que conformaven el grup, alguns van començar a tenir problemes de visió de grans, però d’altres són cecs de naixement i era inevitable preguntar-los com s’imaginen i aprenen els colors. “A través de la comparació”, contestava Joan Riumbau, “el marró, tocant el vellut, que remet a calidesa; el vermell, apropant-se a l’escalfor del foc, o el blanc, amb el fred de la neu”.
La visita va acabar amb una baixada a la cripta. És d’estil romànic, anterior a la catedral neoclàssica, i Cervera destacava com els porus de les seves pedres s’han impregnat, des de fa un mil·lenni, de la mirada, les converses, el tacte… De corrues i corrues de persones. En tot aquest temps ha canviat la manera d’entendre i practicar la religió, l’ensenyament, la vestimenta, el concepte de família… Però elles han continuat exactament al mateix lloc, impertèrrites. Els turistes de dimecres les van veure i hi van deixar el seu segell a través dels dits, les mans, el tacte. I sí, a dins de la catedral hi feia més fred que a fora, però la màgia del moment desbordava d’escalfor.
{{ comment.text }}