Entre les moltes classificacions que es podrien fer de la gent del món, hi ha la que es mesura per l’afició o aversió als viatges. “Hi ha aquells que s’atabalen només de regalar-los un smart box per anar a passar el cap de setmana, i aquells que només de preparar un viatge ja els passen tots els mals.” Ho diuen Joan Conill i Anna Canalda, que entrarien sense cap mena de dubte en la segona categoria. La seva experiència viatgera l’han recollida ara en un llibre, amb l’explícit títol de Si no et mous de casa, no et passarà mai res! (Ed. Cal Siller). Joan Cunill, conegut per la seva implicació en el món de l’excursionisme, té ja l’experiència d’haver publicat títols com En BTT per Osona (Ed. Cossetània) i Osona, 50 indrets amb encant (Ed. Farell), aquest últim un autèntic èxit de vendes comarcal.
Anna Canalda, professora en diversos instituts d’Osona fins que fa poc es va jubilar, té comptats 95 països del món –una bona colla dels que considerem exòtics– en els quals ha posat els peus. Conill, que durant anys va planificar més els seus viatges en funció de l’alpinisme, ha estat en 46 països. Des de l’any 2001, quan els seus camins es van tornar a trobar després d’haver estat amics de joventut, han compartit moltes de les experiències viatgeres. El llibre parla de totes, de les que cadascú ha fet pel seu compte o amb altres companys de viatge, o de les que han viscut plegats. I com que no pretenien fer guies per a rodamons, que això ja existeix, van decidir que la manera més atractiva d’explicar-se era a través de les anècdotes. El llibre és un recull de 45 episodis situats en lloc ben diversos del món, des de l’Antàrtida, des de Bolívia a Santa Coloma de Farners (la fotografia que acompanya l’article se la van fer en un altre lloc poc comú, Groenlàndia). Cada relat encapçalat per una frase i una petita fitxa gràfica que precisa la data del viatge, qui el va fer i amb quina companyia i qui ho ha escrit. A manera de petits relats curts, a vegades estan focalitzats en un sol moment o episodi del viatge, “el que més ens va marcar, intransferible perquè només ens ha passat a nosaltres”. No hi ha consells per anar a visitar aquell o aquell altre país, perquè cadascú ha de viure les experiències personalment. Però serveix per posar en el lector el cuc de moure’ls i no quedar-se a casa, allà on no passa mai res que surti de la rutina més grisa.
Conill i Canalda pensen seguir viatjant i recollint anècdotes, sigui per escriure-les o no. Ell va tornar no fa gaire d’un trekking per l’entorn de l’Annapurna, on ella no hi va anar perquè ja hi havia estat fa uns anys. Durant aquestes setmanes d’hivern fan una pausa en els seus periples pel món, però ja pensen en el proper. Perquè viatjar sigui compatible amb una economia domèstica, tenen dues premisses: “Reservar els vols amb antelació i no mirar les estrelles dels hotels”. Al cap i a la fi, són només un lloc per reposar al cap del dia.
D’Irlanda a Zanzíbar
Triar una o dues anècdotes entre tantes és difícil. Joan Conill recorda quan en un viatge familiar a Irlanda, l’any 1993, se’ls va punxar una roda en el poblet de Knocklofty. La de recanvi també estava punxada. Era diumenge, i tot i això un veí va portar en Joan fins un poble proper a buscar un mecànic amic seu que va reparar el pneumàtic. Conill va insistir a pagar i l’irlandès, que no volia cobrar, li va dir al final: “One pound!” (“Una lliura!”). Al tornar, els del poble els havien reservat una nit en un bed & breakfast. L’amabilitat irlandesa.
L’anècdota de Zanzíbar no és tan agradable. Estaven en un lodge amb altres viatgers i un nadiu els va proposar sopar fora, a bon preu. A l’arribar al lloc, es van veure envoltats de gent amb cara poc amistosa, i el sopar no era enlloc. Al final, un dels viatgers va agafar el barret d’un nadiu i va dir que li comprava per 100 dòlars. Els amfitrions es van sorprendre però van agafar els diners. Ells van pagar i van marxar corrent, abans no se’n penedissin. I sense sopar.
{{ comment.text }}