No s’havien tornat a reunir tots junts mai més al llarg de dues dècades i ho van fer novament aquest dijous a petició d’EL 9 NOU per rememorar la Copa de la Cers que van aconseguir a l’Oliveras de la Riva el 20 d’abril de 2002, dimecres va fer 20 anys. Un títol que amb els anys ha esdevingut no només l’últim del primer equip masculí voltreganès sinó també el darrer d’àmbit europeu de l’hoquei masculí osonenc –el Patí Vic, que la va assolir l’any abans, va alçar després tres Copes del Rei (2009, 2010 i 2015), dues Supercopes (2009 i 2010) i una Intercontinental (2016).
“Estava predestinat que fos així perquè era la vuitena final on arribàvem i sempre se’ns havia escapat per alguna desgràcia”, afirma l’expresident del Voltregà durant 18 anys, Ramon Vilaró. L’equip esponsoritzat aleshores per Motul i entrenat per Jordi Camps que formaven Jordi Guitart, Guillem Vilaró, Juli Anguita, Quim Casalí, Dani Viñas, Marc Tibau, Dani Rodríguez, Petxi Armengol, Sergi Panadero i Guillem Trabal –també completava convocatòries Jordi Camps– va eixugar amb un 4-2 els dos gols d’avantatge que tenia el Porto del partit d’anada (5-3) i després va acabar imposant-se en una agònica tanda de penals. Un partit amb èpica per a una victòria històrica que posava fi a 25 anys de sequera de títols blanc-i-blaus.
“Tot són bons records malgrat que vam patir molt per arribar-hi. Teníem un deute important amb la gent de Sant Hipòlit –sense anar més lluny havien perdut dues Copes del Rei i una Cers en tres anys–, molta gent de l’equip marxava i vam començar l’any amb la mort de Marc Vilaró en accident de moto, que va ser un cop molt fort. Va ser una manera bonica de dedicar-ho a la família”, explica el tècnic Jordi Camps. La gesta es va assolir, a més a més, malgrat haver perdut l’any abans Lluís Teixidó, que va fitxar per l’Infante de Sagres, i contra un rival de gran entitat. “En aquella època venien a la Cers els eliminats de la Lliga Europea i el Porto era un equipàs i mitja selecció portuguesa”, destaca l’exentrenador, que afegeix que el partit es va guanyar a l’anada “on vam ser molt seriosos perquè sabíem que a la tornada a casa tindríem el suport de la nostra gent”. I així va ser ja que el club va habilitar unes tarimes per complementar les grades i poder encabir així fins a 1.200 persones al pavelló. “Teníem 530 socis que podien retirar dues entrades cada un i recordo que ho van fer tots menys un. Els portuguesos també ens van demanar 60 entrades i després vam deixar entrar algunes altres persones. La resta ho van haver de seguir a fora amb una pantalla gegant”, detalla Vilaró.
Uns aficionats que van veure com Anguita avançava el Voltregà amb un xut sec que s’esmunyia per sota el cos del porter Edo i després Casalí assistia Viñas per enviar novament la bola a la xarxa. El guió, però, es va tòrcer. Primer Orlandi i després Pedro Alves aconseguien marcar pels lusitans i situaven l’empat a l’electrònic. Però en el pitjor moment el Voltregà va ressorgir amb gols d’Armengol i Panadero que van mantenir viu l’equip. Amb l’eliminatòria empatada, la pròrroga només va ser un trànsit cap als penals. Casalí va marcar en el novè llançament i just després Trabal, convertit en un obstacle insalvable, aturava el següent i feia embogir el pavelló, que va saltar a la pista per unir-se a la celebració de l’equip. “Estava fent un bon partit però en els dos gols del Porto en un perdo la bola i en l’altre jo era també el que defensava el jugador i això em va marcar molt. Ja no vaig jugar més i em vaig poder fixar molt en el porter. En els penals vaig dir a en Sergi que creia que a mitja alçada per on agafava l’estic l’Edo podia haver-hi el forat. Ell ho va provar però no va entrar i quan en Jordi em va fer sortir a mi ho vaig tornar a intentar i llavors vaig tenir sort”, rememora Casalí. Una diana que va ser celebrada per a molts ja amb invasió de pista encara que faltava una última intervenció de Trabal. “Quan va marcar en Quim vaig tenir clar que no es podia escapar. L’arbitratge llavors era menys dur i sabia que si sortia amb el que permetia el reglament no desaprofitaria l’ocasió. I així va ser”, afegeix l’exporter. “Per mi va ser un dia històric a nivell esportiu i personal. Era el meu primer títol sènior i amb el Voltregà. A més a més, ja sabia que marxava i era l’última oportunitat que teníem. Soc conscient que de cara a fora la meva imatge és una de les del partit, però no va ser de les meves millors intervencions perquè vaig tocar poca bola”, puntualitza Trabal.

Més enllà dels protagonistes individuals del final del partit, el desenllaç va ser especial per a tot l’equip. “Jo em retirava i més bé no ho podia fer. Estic molt content d’haver acabat d’aquesta manera. A més a més, vaig fer de pont amb el grup anterior. Vaig començar sent el júnior i vaig acabar sent el veterà”, recorda el capità Jordi Guitart, que va voler aixecar la copa acompanyat del president Vilaró. “Érem un grup d’amics i la pinya que vam fer era el tot. Va ser un any de molts sentiments amb la mort d’en Marc i recordo que vaig cridar en Ramon per aixecar la copa junts perquè s’ho mereixia molt”, continua. També Trabal atribueix l’èxit al grup humà que van formar. “És evident que per guanyar s’ha de ser bo, però si en un context és aplicable que érem un grup d’amics jugant a hoquei és evident que era aquest”, diu. L’equip, a més a més, va protagonitzar una gran progressió en qüestió d’anys. “Vam començar lluitant per salvar-nos, després vam passar a competir finals i en vam acabar guanyant una. En aquell moment el poble estava molt entregat i tots teníem amics a la penya que ens animaven. Va ser la final somiada per a qualsevol i va tenir tots els ingredients”, valora Guitart, mentre que Trabal afegeix que “érem gent de club i vivíem a Sant Hipòlit, de manera que ens amaràvem de l’ambient que es vivia”. Per tot plegat, Vilaró confessa que “aquesta Cers i la primera Copa d’Europa femenina són les màximes satisfaccions que he tingut com a president”.
Com era d’esperar, les celebracions, amb petició explícita de no mantejar Camps perquè tenia una hèrnia discal, es van allargar dies i tot i que el temps difumina les vivències i les anècdotes, tots coincideixen a tenir un gran record d’aquell èxit que va ser possible gràcies també a un equip tècnic que completaven Tudi Nogué, com a segon entrenador; Jordi Roquet i Joan Claramunt, com a delegats; Jaume Palau, com a preparador físic, i Sergi Pablos, com a encarregat de material.
El Voltregà té previst organitzar un acte al final de la temporada per commemorar l’efemèride, sens dubte una de les grans nits en la història de l’entitat blanc-i-blava, que en les últimes dècades s’ha encarregat de continuar fent viure a l’afició el primer equip femení.

Dani Rodríguez anuncia la seva retirada
De l’equip que va aconseguir la Cers amb el Voltregà ara fa 20 anys només dos integrants continuen encara en actiu, Sergi Panadero i Dani Rodríguez, i aquest últim va anunciar la seva retirada aquest dijous. “Prendre aquesta decisió ha estat senzilla i tranquil·la, doncs és el moment ideal i ho deixo com volia, competint feliç i envoltat de la meva gent, sense res pendent, ni en deute amb ningú, ni tan sols amb mi mateix”, assegura el jugador, que es va calçar uns patins per primera vegada fa 35 anys. Rodríguez s’acomiada amb un agraïment especial per a la seva família i l’hoquei en general però sobretot pels clubs per on ha passat: CP Voltregà, Blanes HCF, Igualada HC, CH Lloret i CP Taradell, amb qui aquest final de temporada lluita per tornar a l’OK Lliga.