Amb només 16 anys, la vigatana Alba Riera es va proclamar al desembre passat campiona mundial absoluta de bicitrial a Abu Dhabi. I, amb el mèrit afegit d’aconseguir-ho després d’haver pogut entrenar amb prou feines una setmana, sortint d’una lesió. Encara avui en parla com un somni fet realitat, i està convençuda que el fet d’haver entrenat amb nens de petita va ser un estímul afegit per poder competir-hi i arribar al gran nivell que acredita actualment.
Campiona del Món de bicitrial. Què ho viu?
És un somni fet realitat. És pel que porto treballant des que vaig començar a anar amb bici als cinc anys. En aquell moment, no m’ho creia. Vaig arrencar a córrer amb el meu germà i a celebrar-ho amb els meus pares.
S’ho esperava?
Vaig anar-hi només havent entrenat una setmana, ja que venia d’estar aturada per una lesió a l’esquena. Amb tot, les sensacions eren bones i això també em va permetre competir sense pressió. Potser no m’esperava guanyar perquè les rivals tenien més rodatge, però passar a la final i fer podi, sí. Penso que, en part, la clau va ser centrar-me en fer bé la meva carrera, sense fixar-me en les altres.
Trialsport li va retre un homenatge.
Sí, va ser molt especial. Va venir la gent més propera a mi, i que sabia per tot el que havia patit per la lesió.
Com va ser, aquesta lesió?
Sempre he arrossegat mal a l’esquena, però va ser a partir del setembre que se’m va accentuar a la zona lumbar. El mateix setembre, vaig competir a l’Europeu de Jeumont (França), però el dolor em va impedir començar la final. De fet, a l’aeroport vaig haver d’agafar una cadira de rodes, ja que no podia ni caminar. Em vaig passar dos setmanes estirada al llit, sense poder-me moure. Després, poc a poc, vaig començar a fer rehabilitació per intentar arribar al Mundial, que era l’objectiu. En total, vaig estar uns dos mesos de baixa.
Què creu que la diferencia de la resta?
Crec que el fet d’haver entrenat amb nens tota la vida m’ha ajudat molt per a dia d’avui ser on sóc. Sempre m’hi comparava i volia estar a la seva alçada. Fins a una edat el nivell és força el mateix, però arriba un punt que la diferència es nota.
Què n’espera, de la nova temporada?
Estic tornant a entrenar de nou, però poc a poc. Superar la temporada anterior costarà, però l’objectiu principal és gaudir. És una sort poder competir en Copes del Món i Mundials. Abans no valorava tant el que m’està regalant aquest esport.
Com van ser els inicis?
Pel que m’han explicat, vaig seguir els passos del meu germà, en Martí. Amb cinc anys vaig començar a pujar sobre la bici i, des de llavors, no n’he baixat. Ja de petits entrenàvem amb Trialsport. Poder compartir esport i professió amb el meu germà és molt especial. Sempre ens ajudem un a l’altre. Ha estat el meu referent.
Com ho compagina amb els estudis?
Entre setmana, estic al Centre de Tecnificació de Ripoll i, potser, això em permet compaginar-ho millor. Com més gran et fas, però, més complicat és, ja que dediques més hores tant a estudiar com a entrenar. Al cap i a la fi, és un esport amb què no pots guanyar la vida i, per tant, els estudis també són molt importants.
Doncs, de què li agradaria treballar de gran?
Ara estic cursant el primer curs del batxillarat científic. Encara no ho tinc clar, però potser faré CAFE o alguna carrera relacionada amb l’esport.
Algun somni per complir?
M’agradaria guanyar un Campionat d’Europa i la general de la Copa del Món. Ho tinc pendent, però com he dit abans vull gaudir al màxim i viure el moment.
Per últim. Com és fora de la bici?
Sempre tinc un somriure a la cara, encara que no passi pel millor moment. Necessito estar a prop de la família i els amics. M’agrada practicar qualsevol esport, però potser em quedaria amb el pàdel.
