Crec que els meus pares van venir dues vegades, com a molt, a veure’m a jugar a futbol. Una xifra molt minsa si es té en compte que vaig jugar unes 10 temporades, la majoria d’elles al costat de casa. Un fet que sempre els he recriminat

Animar no és insultar. Eduquem els fills perquè siguin responsables, respectuosos, generosos o solidaris. Són valors que transmet l’esport, però que no serveixen de res si els pares no prediquen amb l’exemple. I cada vegada costa més.

Fer d’entrenador és vocacional i moltes vegades acaben martiritzats. Els pares veuen un talent i unes qualitats en els seus fills que potser l’entrenador no veu. Jugar més minuts, en una altra posició a la que l’han posat… tot són entrebancs i queixes cap a la persona encarregada de dirigir l’equip. I això, sense oblidar-se de l’àrbitre, que només saltar al terreny de joc, amb més o menys encert, ja rep un seguit d’insults. Des de la grada tot es veu molt fàcil i tots som entrenadors i àrbitres alhora. I segur que ho faríem més bé que ells.

Crec que els meus pares van venir dues vegades, com a molt, a veure’m a jugar a futbol. Una xifra molt minsa si es té en compte que vaig jugar unes 10 temporades, la majoria d’elles al costat de casa. Un fet que sempre els he recriminat. Deien que s’avorrien. No sé què haurien fet els meus pares si haguessin vingut més sovint a veure’m. Però vist quin paper juguen molts pares avui en dia, millor quedar-se a casa. O sigui que més animar i menys criticar.