El moment dolç de Marta Molist (Gurb, 1982) li ha permès acumular aquest 2021 el títol de campiona d’Espanya d’ultratrail, un bronze al Campionat del món d’skyrunning i ara una victòria a la CCC, la cursa de 100km i +6.100m, de l’Ultra Trail del Montblanc (UTMB), la Meca de les curses de muntanya.
Sens dubte és el seu any.
Ha anat molt bé. Amb el meu entrenador, Rafa Flores, ens vam marcar uns objectius i hem complert amb tot, tret de la Transgrancanària, que va ser la primera i on no em vaig trobar bé, però em va servir per adonar-me que havia d’entrenar més. En aquesta última ens marcàvem un podi o un Top 5 però em vaig acabar posant davant [recorda rient].
És l’èxit que més il·lusió li fa, dels que ha assolit?
Sí, totalment, però en totes les curses hi ha un entrenament i un patiment. Aquesta té molt ressò però cada èxit és important.
Es va passar aquest any a la llarga distància i mai havia fet una cursa tan llarga. Hi anava sense pressió i això la va beneficiar?
L’havia preparat molt bé. Aquest agost jo i la meva família ens hem dedicat a preparar la cursa des de Chamonix. La pressió sempre hi és perquè te la poses tu, i en aquest cas em feia por no arribar perquè la vaig anar a entrenar en 3 dies i la vaig trobar molt dura. Vaig pensar que era impossible fer-la en un dia i per això vaig sortir sense gaire confiança.
La txeca Petra Ševcíková va liderar bona part del recorregut però vostè la va superar a partir del quilòmetre 81. Era conscient del que feia mentre corria?
Vaig veure que potser podia guanyar però també sabia que no em podia refiar perquè la part final de la cursa és de nit, hi ha força pedra i estàs cansat. Jo fins que no vaig arribar a baix a Chamonix no ho vaig tenir clar del tot i ho vaig gaudir.
Va creuar la meta amb un temps de 12 hores, 50 minuts i 48 segons, 13 minuts i 20 segons menys que l’americana Abby Hall, que va ser segona, i 30 minuts i 20 segons menys que Ševcíková, tercera. No va tenir rival.
Em vaig trobar molt bé, sobretot a l’última part. Sí que vaig patir diarrees i això em va alentir molt respecte el temps que m’hauria agradat fer, però va anar bé. El que passa és que al final no va sortir la Ruth Croft, una de les grans favorites, i m’hauria agradat saber com m’hauria anat amb ella perquè és a qui tenia més por.
Molts l’han assenyalat aquests dies com el nou referent femení català en curses de muntanya seguint les passes de noms com Mònica Aguilera, Emma Roca i Núria Picas. Fa vertigen veure’s aquí?
Molt, perquè soc molt senzilla, molt amateur amb tot això, i no em puc considerar com elles. Ja m’agradaria, poder fer tot el que han fet elles. Potser sí que puc anar pel camí, però elles són uns grans referents.
El que és clar és que el resultat la catapulta inevitablement a l’elit mundial d’aquest esport. Això voldrà dir nous projectes i reptes?
No ho sé. S’ha d’anar parlant i veient. Ara aquests dies m’ho vull agafar amb calma. Encara no tanco la temporada perquè faré alguna cursa més. Volia anar al Mundial de Tailàndia que s’ha ajornat per la Covid-19 i sap greu, perquè estant així podria haver sortit una bona cursa allà. Intentaré classificar-m’hi de cara a l’any que ve i serà el primer objectiu.
Alguna marca s’ha posat en contacte amb vostè?
De moment, no, i no sé si passarà. El de les marques és un tema complicat. A vegades ho he buscat jo i m’han tancat portes. Les ajudes són poques i les despeses per competir en proves com l’UTMB, molt altes. A més a més, jo no soc gaire oberta a les xarxes socials i sé que amb això em tiro pedres a sobre però és la meva manera de ser. M’agrada la meva tranquil·litat, tot i que ara hi hauré de ser una mica més.
Com és el seu dia a dia per compaginar la feina a l’autoescola familiar de Roda i preparar-se per competir?
Em llevo abans de les 6 i faig activació. Esmorzo, porto el meu fill a l’escola i després surto a entrenar. Vaig a buscar el meu fill, dino i després me’n vaig a treballar.
Es va iniciar en aquest món el 2013, després ho va deixar un temps per una lesió als creuats i per la maternitat, i és des del 2019 que la seva progressió ha estat més rellevant. S’hi ha dedicat més a fons?
Vaig fer un canvi d’entrenador que em va anar molt bé. També em vaig posar més seriosament amb el tema alimentació i tinc una feina que em permet entrenar els matins. Crec que tenir una rutina és clau.
Ara té 39 anys. La seva voluntat és continuar obrint-se camí en aquest món de la llarga distància?
100km no els faré sempre. Em trobo bé amb els 42, 50 i 60km. Són curses que puc fer bé i entrenar bé. No m’agrada repetir proves o sigui que aniré buscant reptes nous en aquestes distàncies.
