Can Pamplona és un dels punts habituals de trobada per a molts equips quan van a jugar. Aquest diumenge a la tarda, però, no eren jugadors sinó aficionats de l’Espanyol que formen part de la Penya Blanc-i-blava de Vic i comarca els que esperaven l’autocar que els portés cap a l’Stage Front Stadium.
Amb samarretes de les darreres dècades, i també amb bufandes, quan passaven pocs minuts de 2/4 de 4 arribava l’autocar de la Garrotxa, sumant a l’expedició la Penya d’Olot.
Feta la foto de família, els autocars enfilaven cap a Cornellà-El Prat, un servei que la renovada penya ha posat en marxa amb el conjunt olotí i que “ens va molt bé. Evites cues i minuts d’aparcar”.
Quedaven gairebé tres hores per començar el partit. I a l’ambient, optimisme, però no sense un neguit a la panxa. Tothom era conscient que quedava feina per fer, tanta com remuntar l’1 a 0 a favor de l’Oviedo del partit d’anada.
“Ho farem, i guanyarem de tres gols, per no passar-ho malament”, aventurava un seguidor. “No, amb l’Espanyol, sigui quin sigui el resultat, sempre acabem patint”, contraatacava un altre.
L’arribada a l’estadi corroborava la transcendència del partit. Més gent, més bufandes, i més color blanc-i-blau per tot arreu: “Avui és un dia especial, esperem que acabi bé. Ens ho mereixem”.
Un cop a dins, nervis, càntics… i ni un lloc buit. “No podem seure tots junts com habitualment, però el camp fa goig, com en les grans ocasions”, comentaven sense deixar d’animar alguns dels aficionats osonencs. Hi havia els que hi havien arribat en autocar, però també molts amb cotxe per la coincidència amb Sant Joan i altres plans a l’agenda.
Arribava el moment: xiulet d’inici. I, d’entrada, un partit que no anava al ritme esperat. Amb l’Oviedo esgarrapant minuts d’allà on podia, les decisions arbitrals tampoc agradaven i per postres, “no xutem”. Per això es convertia en tan increïble la gesta de girar la truita i enfilar la mitja part amb un 2 a 0 al marcador, sinònim de l’eliminatòria a favor: “Quina bogeria. Això ja ho tenim!”.
Quedaven 45 minuts per gaudir. O per patir. I van ser totes dues coses, fins que al 95 l’Espanyol firmava l’ascens a Primera. Les cares de després, les fotografies, els càntics i la tornada en autocar, ben diferents de les de mig dia abans. Esperit i il·lusió renovada en trepitjar altre cop l’asfalt de Can Pamplona.
