La falta de propostes esportives adaptades a Osona va portar ja fa anys David Jofre, de Sant Sadurní d’Osormort, i el folguerolenc Josep Tatché a haver de buscar alternatives fora de la comarca. Tots dos van començar a practicar bàsquet en cadira de rodes a diferents clubs de l’àrea metropolitana de Barcelona i van acabar coincidint a Girona, on són els únics osonencs.
Primer van competir sota el paraigua del Grup Mifas, que treballa per a la inclusió social de les persones amb discapacitat física, i des de fa dos anys militen al Bàsquet Girona de Marc Gasol, que en la seva voluntat per promoure el bàsquet gironí va voler absorbir aquest equip.
“És de destacar l’aposta que ha fet el Girona amb Gasol com a president perquè ha volgut fer un pas més i anar cap a la professionalització. Ara tenim una secció de bàsquet en cadira de rodes amb una estructura ferma i amb projecció de futur”, destaca Tatché, mentre que Jofre afegeix que al mateix temps “ens ha donat visibilitat i gràcies a això i al patrocinador hem aconseguit que a tres membres de l’equip ens hagin fet cadires de bàsquet noves, que són molt cares”.
Tots dos, això sí, lamenten haver-se de desplaçar per practicar esport adaptat “perquè suposa una altra despesa econòmica sumada a les moltes que ja tenim, però amb els anys ho acabes assumint”. “Jo sempre –continua Jofre– he trobat a faltar poder practicar un esport d’equip aquí i amb gent amb una realitat similar a la meva.
Anys enrere hi havia hagut tennis al Club Tennis Vic, però ara no hi ha res.” Tatché també destaca la importància que té per a persones amb diversitat funcional poder practicar esport entre ells, ja que “et trobes gent amb les mateixes lesions i t’acabes fent company o amic. A més a més, l’esport et fa sentir millor, fas salut i va bé per al dia a dia”.
Ells es desplacen tres dies a la setmana a Girona per entrenar, a banda del dia de partit. Competeixen a la Segona Divisió –que és la tercera categoria del bàsquet estatal–. Enguany es van classificar per disputar els play-off d’ascens entre vuit equips d’arreu d’Espanya i van acabar en tercera posició, sense el premi de l’ascens.
“Vam jugar eliminatòries a Melilla i Leganés i va estar molt bé”, recorda Jofre. Les regles del bàsquet en cadira de rodes són pràcticament les mateixes que les del bàsquet convencional. La diferència és que a cada jugador li correspon una puntuació en funció de la seva discapacitat i entre els cinc que hi ha a la pista han de sumar 14,5 punts.
David Jofre és un dels que té la puntuació més baixa de l’equip perquè la seva lesió és més greu. Aquest jove de 25 anys va patir un càncer acabat de néixer a la part baixa de l’esquena que li va provocar paraplegia i també pateix escoliosi severa. Tatché, en canvi, té una puntuació més alta perquè té més mobilitat. Ell, que té 45 anys, va patir un accident de cotxe l’any 1998 quan estudiava a Girona.
“Per mi sempre ha estat la meva normalitat anar en cadira”, explica Jofre, però, en canvi, Tatché no amaga “el xoc i el canvi de vida” que va suposar per a ell l’accident. “Comprendre les teves limitacions i saber conformar-te” és un lema que tots dos comparteixen i que no els ha impedit arribar a jugar al bàsquet estatal.
