Córrer la Marató de Barcelona un any i mig després d’un infart

Un petit miracle. Així es podria definir la història viscuda en els darrers dos anys pel rodenc Josep Vila. Com tantes altres persones, amb els cinquanta en l’horitzó va començar a fer esport “de manera regular”, amb la intenció “de millorar la salut”. Va començar a córrer al costat dels seus tres fills, “i ens hi vam enganxar tots”.

Els primers entrenaments van portar a les curses de cinc quilòmetres, després les de 10 i l’augment de distància li va fer plantejar-se un repte més ambiciós: “Em feia molta il·lusió fer una marató”. I amb l’objectiu de ser a la sortida de la Marató de Barcelona de l’any 2023 va començar a entrenar de forma metòdica: “Ho feia a les nits, i la majoria de vegades al passeig del Ter de Manlleu”.

El 15 de novembre de 2022 tot plegat va fer un gir, i només un seguit de coincidències van provocar que aquesta data no signifiqués un punt final. “Anava de Roda a Manlleu en cotxe”, i un cop acabat l’entrenament –cap a quarts d’11 de la nit– “sempre tornava a casa pel mateix camí”. Aquell dia, però, Vila va canviar el recorregut: “La meva dona em va alertar que el cotxe feia un soroll estrany, i després de l’entrenament vaig anar a buscar l’Eix per provar-lo”.

No hi va arribar. Just al passeig de Sant Joan va patir “un infart fulminant” i el cotxe va quedar encastat contra un fanal. La fortuna va fer que just per allà passés una ambulància medicalitzada, “em van fer el primer xispasso” i van iniciar ben ràpid l’atenció especialitzada i el trasllat a l’hospital. “Jo no havia de passar per allà”, se’n fa creus el rodenc tot pensant que si l’infart li agafa en el camí habitual i sense la coincidència de l’ambulància el final tenia moltes opcions de no ser el mateix.

A la Vall d’Hebron de Barcelona “em van induir el coma i una hipotèrmia”, i tot i que el pronòstic era complicat calia esperar 24 hores. Vila va reaccionar en positiu als tractaments i finalment es va despertar: “No recordava res del que havia passat”, apunta, tot i que a l’UCI, “on estàs moltes hores sol”, sí que pensava en la motivació per fer una marató.

De fet, el tornar a córrer i a fer esport va ser un dels grans motors del rodenc per anar endavant. A casa, i després que li implantessin un desfibril·lador automàtic implantat (DAI), va començar la recuperació: “El meu cos va anar responent bé” i als pocs dies de ser-hi “ja vaig sortir a caminar pel carrer”. Amb el pas de les setmanes, “em vaig atrevir amb els primers quilòmetres corrents”, i fruit de les visites amb els cardiòlegs i el seguiment de l’afectació va reprendre l’objectiu de fer una marató.

Amb una rutina de “40 minuts diaris de córrer” i tirades més llargues el cap de setmana Vila, de 53 anys, va anar guanyant forma física fins a la data marcada en vermell: el 10 de març d’aquest any. Un any i quatre mesos després d’haver patit un infart prenia la sortida de la Marató de Barcelona.

La cursa, “tot i els nervis de l’inici”, va anar “molt bé”. Vila també reconeix que va cometre algunes errades de novell, com voler “córrer una mica massa al principi”. Al final, però, va aturar el cronòmetre per sota les cinc hores, complint “l’objectiu que m’havia marcat”.

Més enllà de la marca, però, el seu gran triomf va ser aconseguir tornar a fer esport després de patir un infart i assolir el repte de córrer una marató. De fet, just abans de l’arribada situada a sota l’Arc de Triomf, es va aturar en un dels laterals per agrair a la seva dona, Agnès Pons, el suport i l’estima en el darrer any i mig: “Tinc clar que el meu cor batega gràcies a ella, que aquell dia em va fer canviar la ruta”, explica encara emocionat.

Després d’haver acabat la Marató de Barcelona, Vila es marca nous objectius en l’atletisme popular de cara al futur: “M’agradaria anar fent les grans maratons de l’Estat”, apunta, i ja té entre cella i cella la que es disputarà a València el proper 1 de desembre.