Lluís de Planell
Ramon Nogué era un jove de Sant Hipòlit de Voltregà que jugava a hoquei sobre patins. “A Sant Hipòlit no podíem fer altra cosa”, ens confessa, però ell no s’hi va posar per poc. Ho va guanyar absolutament tot amb l’equip i amb la selecció espanyola i va ser una peça fonamental en el considerat millor equip de la història: “La clau és que érem un grup d’amics que encara ara ens trobem sovint”, diu. Alguns ja no hi són, però el Voltregà de Sala, Cabanas, Ordeig, Humbert Ferrer, Ramon Nogué i Recio no tenia rival. Josep Sala i Cabanas ho aturaven tot sota els pals; Catxo Ordeig i Humbert Ferrer permetien que Nogué i Recio es dediquessin al que els agradava més: fer gols, i Nogué els marcava amb una facilitat reservada a les grans estrelles.
El Club Patí Voltregà neix al principi de la dècada dels 50 de la mà de Victoriano Oliveras de la Riba, un industrial del tèxtil que va marcar la vida de tot un poble com a empresari i com a emprenedor en tasques com la fundació d’un club esportiu, una entitat que amb els seus èxits va donar a conèixer arreu del món el nom de Sant Hipòlit de Voltregà.
Ramon Nogué és una persona agraïda i sap com va ser de decisiva la seva amistat amb el president del Voltregà, Victoriano Oliveras de la Riba: “Quan estudiava a Barcelona vivia a casa seva, estic molt agraït a la família Oliveras”. Nogué ho va guanyar tot al Voltregà de la família Oliveras, que li va fer de pal de paller per encarar el seu futur professional i quan als 32 anys va decidir deixar l’hoquei, i després d’un temps vinculat al tèxtil, va trobar un camí ben diferent gràcies, aquesta vegada, a una altra persona important en la seva vida: “Ferran Martorell tenia una agència de publicitat i em va ajudar a obrir-ne una a Vic”, recorda. Era una activitat professional que encaixava perfectament amb el tarannà d’un Ramon Nogué que fugia de la rutina sempre que podia: “M’ho vaig passar molt bé”, un fet que repercutiria en un seguit d’èxits en campanyes publicitàries per a empreses de rams i característiques molt diferents.
Amb Victoriano Oliveras de la Riba com a president i Ferran Martorell com a vicepresident, Nogué va ser també durant set temporades membre de la junta directiva del RCD Espanyol de Barcelona. “Van ser set anys molt agradables perquè la junta érem un grup d’amics i amb Clemente a la banqueta va anar molt bé”, assenyala.
Sense oblidar altres esports, com el motor, Nogué és un esportista practicant de golf. I això que el primer contacte amb aquest esport no va ser precisament reeixit: “Vaig anar amb la família Oliveras a un camp de golf i em va semblar un esport elitista que no m’interessava gens”. És complicat entendre que una afirmació com aquesta surti d’una persona que va ser vint anys president del Club de Golf el Montanyà, que avui és president de la Federació Catalana de Golf i vicepresident de la Federació Espanyola, però tot té una explicació: “El dia que em van fer la festa de comiat com a jugador d’hoquei un bon amic em va regalar uns pals de golf”; mai més ben dit que el regal va ser un encert. Ara Nogué continua sent un esportista practicant, però a més té cura que tothom qui vulgui jugar-hi ho pugui fer en els 41 camps existents avui a Catalunya: “Els clubs canvien, ara no són tant una entitat social com un espai on poder-hi anar a practicar-lo”, afirma.
Entre el passat i el present tenim un Ramon Nogué que diferencia l’esforç com a jugador d’hoquei i un golfista: “A l’hoquei treballaves molt durant una hora i mitja, una partida de golf a 18 forats pot durar quatre hores”.
Les sensacions són diferents entre un esport i un altre, però Ramon Nogué, que per sobre de tot vol i desitja passar-ho bé amb els amics, ha estat feliç en les dues modalitats que li permeten ser “un esportista practicant”.
