El capità d’una pinya formada a la pista de Sota el Pont

No és fàcil veure Ramon Furriols (Vic, 1951) als pavellons, espais on durant anys va passar un bon grapat d’hores a la setmana i on era un emblemàtic i llorejat jugador d’hoquei patins. Capità del Club Patí Vic des que era Infantil fins al primer equip, les moltes altres aficions que té l’han allunyat amb el temps d’un esport del qual guarda alguns dels millors records d’infantesa i joventut. Unes vivències que rememora cada cert temps amb trobades amb els qui van ser els seus companys d’equip i que s’han convertit en la seva manera de continuar connectat a les pistes.

Com altres infants de Vic, i seguint els passos del seu germà gran Miquel, s’hi va iniciar els dissabtes i diumenges a la tarda a la pista de Sota el Pont amb uns patins de corretja i llogant l’estic per una pesseta. “Hi anàvem per passar l’estona fins que el senyor Sureda va organitzar l’esport a Vic i va crear uns equips d’hoquei”, recorda Furriols, que ja en aquell moment va ser escollit capità del seu grup. El lideratge de l’equip el va mantenir quan al cap de poc van passar a ser l’Infantil del Club Patí Vic i ja no el va deixar d’ostentar fins que va abandonar el club blanc-i-vermell sent un reconegut jugador del primer equip de Divisió d’Honor.

La capitania li va permetre aixecar els títols de campió de Catalunya i subcampió d’Espanya Juvenil, els quals van arribar sota les ordres d’Antonio Ferrón i amb Miquel Fletas de delegat. La resta de l’equip, que va guanyar tots els partits de la temporada excepte l’últim contra el Jesús, Maria i Josep, el formaven Pere Viñas, Joan Vives, Pere Barriobero, Jordi Bach, Josep Danés, Santi Benito i Pere Oriol. “L’any passat vam fer una celebració que es deia Pista Vella 69 per recordar que feia 50 anys de l’efemèride i va ser molt bonic”, assegura. Més enllà de les habilitats dels membres de l’equip sobre les quatre rodes, un dels aspectes que l’exjugador considera clau per fer una bona temporada és que “vam fer un grup molt maco, fins i tot sortíem els diumenges junts, i ha quedat molt bona amistat. Tant és així, que encara ara ens trobem i fem sopars”. Una part del grup va continuar al primer equip entrenat per Josep Maria Roca, època de la qual Furriols recorda els viatges amb avió, les visites al pavelló del Barça o els derbis amb el Voltregà. “Ja llavors hi havia molta rivalitat amb Sant Hipòlit i per això vam celebrar molt guanyar-los per 3 a 2 a Vic un any que ells tenien un equip molt punter amb Ramon Nogué al davant”.

Ramon Furriols va ser jugador vigatà entre els anys 60 i 70, dècades on l’hoquei va experimentar canvis importants. “Primer portàvem rodes tornejades de fusta i al cap d’uns anys van sortir botes amb rodes de fibra que eren portugueses. Recordo que valien més de 100 pessetes, que en aquella època eren molts diners, i vaig anar a veure la meva àvia per veure si me les comprava. La vaig convèncer però a canvi vaig haver d’anar tres dissabtes a netejar-li el galliner”, explica. Un altre dels avenços importants va ser el canvi d’instal·lació. Van passar al pavelló municipal, fet que els va permetre deixar d’estar pendents de les inclemències del temps. “A la pista vella quan plovia ens havíem de posar rodes d’alumini per no relliscar i quan el terra estava molt glaçat hi posàvem petroli i ho cremàvem”, diu. En aquests primers anys tampoc sabien què eren les dutxes d’aigua calenta i “sempre miràvem d’escapar-nos-en, però si ens obligaven a dutxar-nos sovint havíem d’escalfar els tubs amb encenedors perquè l’aigua es glaçava”.

A finals dels anys 70 i a les portes de la inauguració del pavelló del Patí Vic, Furriols va decidir fer un canvi d’aires. Va passar per l’Arenys de Munt i va acabar retirant-se amb 37 anys a l’acabat de formar CP Taradell. “Sempre vaig gaudir molt jugant però mai em va interessar entrenar”, afirma. Per això, va decidir posar el punt final a un capítol de tres dècades sobre rodes.