En una paret del camp del Manlleu a cavall dels anys 80 i 90 hi havia una pintada que deia: ‘Cromo, endavant amb la col·lecció’. Jugadors i aficionats visitants no l’entenien; però els locals sí: a Manlleu tothom sabia que ‘el Cromo’ era Jordi Solé, aleshores l’entrenador d’un equip juvenil disparat a la classificació. Aquell equip va assolir per primera vegada a la història de l’entitat l’ascens a Preferent en un moment en què al futbol osonenc les categories anaven escasses. Solé iniciava, així, una carrera com a tècnic que el va dur per una carambola a dirigir el Manlleu a Segona B i a encadenar una ratxa de 19 jornades d’imbatibilitat. Ara, lustres després, torna per enèsima vegada al club. En aquesta ocasió com a secretari tècnic.
Persona de caràcter extrovertit, d’una manera o altra sempre ha estat lligat al Manlleu, al futbol base del qual es va formar com a jugador i on va arribar a militar al primer equip en la demarcació de porter tot i que amb poca continuïtat. També va jugar al Vic. El major reconeixement, però, li ha arribat en la seva faceta d’entrenador. Lligat com a tècnic o secretari tècnic a clubs com el Centelles, el Manresa, el Mataró i recentment el Tona, els seus moments més apoteòsics els ha viscut a la banqueta del Manlleu tant plantant cara a clubs de Segona B en estadis històrics com la Condomina, el Rico Pérez o el Ciutat de València com salvant de miracle l’equip del descens de Tercera Divisió en un últim partit d’infart al Municipal d’Esports contra el Palafrugell.
Directiu d’una empresa càrnia, sempre ha conjugat la feina amb el futbol. S’hi ha dedicat amb professionalitat, però no professionalment. Per això, cada vegada que la directiva d’un Manlleu amb urgències li demanava que es fes càrrec de l’equip l’amo de l’empresa on treballava, i on encara treballa ja prop de la jubilació, es posava a tremolar. Segurament sabia que en els següents mesos vendrien alguns pernils menys: a la feina es parlaria tot el dia de pilota.
El seu gran moment va arribar l’any 1994 quan, després d’un inici de temporada pèssim, el president del Manlleu, Jaume Pons, va acabar la paciència i va destituir l’entrenador, Jaume Sabaté. La solució provisional, i d’urgència, va ser confiar la banqueta a un home de la casa, Jordi Solé. Novell a Segona B, categoria en què la majoria de tècnics en aquella època ja eren professionals, va debutar amb un empat in extremis (2 a 2)
Cada vegada que la directiva d’un Manlleu amb urgències li demanava que es fes càrrec de l’equip l’amo de l’empresa càrnia on treballava, i on encara treballa ja prop ja de la jubilació, es posava a tremolar: sabia que en els següents mesos vendrien menys pernils
amb doblet de Toni Barnils al camp d’un dels equips capdavanters de la categoria, el Terrassa. Acostumat a fer tots els papers de l’auca, quan aquell dia a la roda de premsa se li va preguntar si creia que tindria continuïtat a la banqueta o si només, com semblava, seria un entrenador pont fins a l’arribada d’un nou míster va resumir-ho així: “Avui he tocat la flauta i la setmana que ve potser hauré de tocar la trompeta”. O el que vindria a ser el mateix: el Cromo està disposat a fer el que convingui.
I, aleshores, el que va convenir va ser que continués a la banqueta. Solé no tenia la titulació oficial per entrenar a Segona B, motiu pel qual el club se les va haver d’esmpescar per trobar un carnet que li permetés exercir encara que, oficialment, no constés com a entrenador. Però ho era. I a la temporada 1994-95 va estar 19 jornades seguides sense perdre. Alguns exjugadors encara recorden que en els interminables viatges amb autocar d’aquella època cap a València, Alacant o Múrcia passava hores i hores parlant de toros -una de les seves aficions ocultes- amb el delegat, Pau Portús; o que, quan
En els interminables viatges amb autocar d’aquella època cap a València, Alacant o Múrcia passava hores i hores parlant de toros -una de les seves aficions ocultes- amb el delegat, Pau Portús; i el dia del partit amb el seu ajudant, Fede Riera, anaven a missa
els partits eren a la tarda, amb el seu ajudant, Fede Riera, al matí anaven a missa. Sempre trobava un moment per dir algun parenostre perquè sabia que en el futbol, com a la vida, a tots ens convé una mica d’ajuda encara que sigui divina.
D’aquells anys, i de les seves diferents etapes al Manlleu, també són cèlebres les lliçons de futbol a la mítica botiga de discos ja desapareguda del Mallot de la Margot, on, amb la connivència del propietari, Agustí Palomares, enganxava un full a la part de dins de la porta per explicar als clients quina aliniació faria el diumenge -diuen que si algú li discutia amb arguments fins i tot podia canviar-la- o com s’ho feia el Barca de Cruyff per sortir amb la pilota jugada des de darrere en una època en què començava a treure el cap al primer equip blaugrana un jove Ivan De la Peña, a qui periodísticament s’havia batejat com ‘lo Pelat’.
Per això, quan en una roda de premsa va voler destacar l’aposta que feia pel planter manlleuenc va deixar anar que “si en Cruyff té la quinta del Calvo, jo tinc la quinta d’en Rodri”. Es referia a lo Pelat, a qui ell va anomenar ‘el Calvo’, per comparar-lo amb Miquel Ángel Rodríguez, ‘Rodri’, una de les perles del planter groc-i-vermell. Entrenador de verb directe, a Segona B s’havia enfrontat a Juande Ramos, míster del Llevant que després va
“Si en Cruyff té la quinta del Calvo, jo tinc la de Rodri”, va etzibar en una roda de premsa per defensar la seva aposta pel planter. El tècnic holandès havia fet debutar Ivan de la Peña, conegut com lo Pelat. Ell va rebatejar-lo com ‘el Calvo’
triomfar al Sevilla abans d’entrenar el Tottenham o el Madrid. Anys després, quan fent tertúlia al Bar Parramon Solé veia Juande Ramos per la tele no podia estar-se de comentar amb els companys: ‘Mira’l, ell al Tottenham i jo… a Càrniques d’Osona!’.
Protagonista perenne -va presenciar un derbi contra el Vic des de la llotja del Municipal d’Esports amb la samarreta del Manlleu posada-, sempre ha destacat per les seves dots de psicòleg. Una vegada, amb l’equip amb l’aigua al coll, abans d’un partit transcendental amb el Badalona a Tercera Divisió, va dir als jugadors que guanyarien encara que juguessin contra el Bayern de Munic. I van guanyar 3 a 0.
Lligat al Manlleu en diferents etapes ara, després del seu pas pel Tona, reapareix al futbol d’Osona com a secretari tècnic del Manlleu. El Cromo torna a casa.
EL SOBRENOM
Mai ningú ha acabat d’aclarir l’origen del sobrenom. Hi ha qui comenta que li diuen el Cromo per la seva passió pel futbol, i les col·leccions de cromos d’equips i futbolistes, però una altra versió, segurament més realista, sosté que quan era jove i començava a sortir amb parella una vegada es va presentar molt mudat a la cita. Un company, en veure’l tan ben vestit, li va dir que semblava un cromo. I li va quedar. Fins avui.
{{ comment.text }}