Un pròleg de Pedro Martínez de la Rosa, més de 450 pàgines i més de 500 imatges són la carta de presentació d’El kàrting a Catalunya, un llibre que recull de manera exhaustiva el naixement i primers 15 anys (1959-74) d’aquest esport al nostre país, que va implosionar a principis dels seixanta del segle passat i que va universatilitzar l’accés al món del motor per a molta gent “que mai no hauria pogut pilotar un fórmula”. Un fanàtic d’aquest món, el lluçanès Ivan Noguera, n’és l’autor. El 9 de novembre, a les 12 del migdia, el presenta a la Biblioteca Pilarin Bayés de Vic.
Tot llibre té una gènesi. Aquest també la deu tenir.
D’entrada, la meva afició al motor, des dels ral·lis fins al fet d’haver estat pilot amateur de karts, on vaig estar vinculat dels 20 als 35 anys, també competint i classificant-me per a campionats internacionals a Itàlia i a França. M’apassiona.
I fins al punt d’estudiar-ne la història a Catalunya.
Un dia, amb la meva parella, vam passar pel costat del circuit de Castellolí i se’m va acudir explicar-li que l’havia dissenyat Dani Pedrosa i que hi ha una corba inspirada en el mític llevataps de Laguna Seca, als Estats Units. De curiositats en sabia d’altres i vaig comentar que seria divertit recollir-les. Em va dir que si no ho feia algú com jo no ho faria ningú. O sigui que tornant d’aquella passejada m’ho vaig començar a plantejar seriosament; però sense saber ben bé què en podria sortir.
De qui any parlem?
De 2015. Però que aquelles primeres idees i esbossos anessin prenent forma com a llibre ja va ser el 2017. Havia començat repassant alguns emplaçaments que coneixia, com els circuits d’Osona, Sallent o Viladecans, però arran d’això va acabar sortint una trobada a Barcelona on ja em van aparèixer documents, fotografies i una història brutal. Va ser el pas definitiu.
On neix el kàrting?
A Los Angeles, als Estats Units. Art Ingels va construir el primer kart a la segona meitat dels cinquanta, i ben aviat es va estendre a través de les bases militars nord-americanes i va arribar a Europa. Aquí ho va fer el 1960. No oblidem el context. Eren temps de penúries i els esports de motor estaven reservats a les elits. Els primers karts, que no eren més que quatre tubs, quatre rodes de Vespa i un petit motor d’automòbil, van fer possible que molta gent pogués saber què era pilotar i córrer ni que fos en un polígon industrial. Va tenir un gran impacte i va fer possible que els esports de motor no fossin només per a les elits, la gent rica.
I de seguida van arribar els circuits?
Una cosa fins i tot millor. El març de 1960 es va presentar el primer kart, a l’abril se’n va fer una exhibició a la mitja part d’un partit de futbol al camp de l’Europa i a final d’any la Diagonal de Barcelona ja va acollir una prova internacional. Això demostra la fal·lera que va generar en aquell moment. El primer circuit, que va ser a Barcelona, es va obrir el 1962 i l’any següent ja es va fer el primer campionat. A partir de llavors van venir els circuits de Viladecans, Igualada o Terrassa. Però el més important és que molt abans que als circuits, les curses de karts s’organitzaven a pobles i ciutats. En polígons, avingudes o al mig d’una plaça.
A Osona, per exemple?
N’és un cas molt il·lustratiu. El Circuit d’Osona és de 1998, però de curses de karts a Vic ja n’hi ha de documentades –surten fotos al llibre– a finals dels seixanta, a la plaça Major amb motiu del Mercat del Ram.
Ha existit mai una indústria del kart, a Catalunya?
Específicament, no. El que sí hi ha hagut històricament és una gran tradició d’indústria automobilística amb marques de referència com Bultaco o Montesa. Els seus motors eren tan competitius que van acabar essent prohibits a França, perquè els deixaven en evidència.
A quin públic va dirigit, aquest llibre?
Està pensat perquè qui només vulgui una visió general de cada any la tingui, però també per qui vulgui entrar-hi més a fons. Cada capítol té això: visió general, una història més detallada i una part final amb el nom o la marca que va marcar aquell any concret.
El títol diu “Volum 1”. Vol dir que hi haurà el segon?
És com tenir un fill. És el primer i a veure què passa. Tancar-ho amb els primers 15 anys no ha estat per cap altre motiu que el volum d’informació. Hi ha hagut un treball ingent de consulta d’arxius i hemeroteques, però també d’entrevistes. Entre fer una història de 50 anys sense aprofundir a fer aquesta, exhaustiva, vaig tenir molt clara la segona opció. Hi és tot. Té un gran valor documental.
On passa, actualment, el kàrting?
Sempre ha estat de pujades i baixades. I centrant-nos en la competició, que és el que recull el llibre, ara està tot molt aturat. És com tot: si no hi ha gent motivada que ho lidera, es va apagant.
{{ comment.text }}